Vaig descobrir Amélie Nothomb amb
A les meves ordres, una novel·la curta
que, si llegiu la ressenya, em va sorprendre força. Ara m’hi he retrobat amb
aquesta història breu intitulada Barbablava.
Com el seu nom indica, no és una altra cosa que una recreació del relat homònim
de Charles Perrault, publicat el 1697, el text complet del qual us ofereixo si pitgeu aquí.
Recordo molt bé el relat de Perrault,
que havia gaudit de petita en el senzill format que penjo nostàlgicament (en
imatge) més avall i que ˗n’estic
convençuda˗ molts
de vosaltres recordareu. Es tractava de la terrorífica història d’un noble (un
assassí en sèrie, segons la terminologia més actual) que lluïa una estranya
barba de color blau (em pregunto si per desmitificar el color dels típics prínceps)
i que havia matat totes les seves esposes, els cadàvers de les quals mantenia tancats
a pany i forrellat en una cambra de la seva enorme mansió. Quan es torna a
casar, prohibeix a la nova muller obrir aquella estança, però... és clar...
tots sabem com n'és de difícil resistir la curiositat...
Nothomb es complau en un divertit
i preciosista joc d’intertextualitat. Xala com una boja (estic segura que s’ho ha
passat genial) amb la subversió del text original, però no traeix la seva
essència de conte fantàstic. La fantasia es pertot, de manera que no ens hem de
preocupar per purismes mimètics. Trasllada l’acció al París actual i carrega la
trama d’un humor àcid i sorprenent que, per damunt de tot, se sustenta en uns
diàlegs que guspiregen. Tanmateix, també la dota d’un deliciós aire decadentista
i erudit, de tints aristocràticament clàssics, que aconsegueix mantenir-nos en els
estranys llimbs de l’atemporalitat. Per acabar, salpebra el conjunt amb unes gotes
de vel·leïtat filosòfica, un polsim de psicologisme cromàtic i una pinzellada
final rupturista i inesperada.
Amélie Nothomb, nascuda a Bèlgica
el 1966, és una autora molt prolífica, amb una gran projecció internacional. Ha
estat capaç de dotar la seva obra d’un segell propi, que els lectors identifiquen
i que arrossega un bon nombre de seguidors d’arreu del món. Conrea especialment
la novel·la curta i, com diu la meva amiga Maria, és una “narradora nata”. Una
narradora nata que et fa somriure i que, ho vulguis o no, t’enganxa
irremissiblement.
Feliç cap de setmana, negrots.
Feliç cap de setmana, negrots.
Salvarem l'ànec, de moment.
ResponEliminaGràcies per la ressenya. He llegit algunes de les novel·les de Nothomb i sempre les he gaudit. Però aquesta senyora no para d'escriure i jo tinc una pila de llibres que no para de créixer.
Albert
Déu del cel !!!!! Aquest conta el recordo perfectament . L'altre dia que vaig anar a la llibreria vaig veure el llibre i en va fer pensar en l'antiga historia i no el vaig agafar per això, per que ja la conec. No sé si podríem dir que el llibre és gaire diferent.
ResponEliminaJo també tenia aquest conte!
ResponEliminaM'ha enganxat molt la ressenya! El poso a la llista!
M'encanten les recreacions de les històries, la intertextualitat més interessant per a mi, com ja saps. I quina gràcia m'ha fet veure la primera imatge que has penjat! És del meu estimat iŀlustrador Arthur Rackham i, precisament, aquesta mateixa iŀlustrava la versió de "Barba Blava" que vaig llegir quan era petita. Per cert, era un conte que em produia força angúnia. També té a veure amb un somni que vaig tenir (la iŀlustració, no el conte). Ara que sóc gran, m'agradaria llegir el joc literari intertextual que n'ha fet aquesta autora. Gràcies, Potato!
ResponEliminaGràcies Anna, per les teves ressenyes i per tot l'interés que tens...això no té preu!
ResponEliminaEl poso a la llista!
Abraçada!
Tura
El millor de tot, el to irònic i divertit i també el final, que resulta esplèndid.
ResponEliminaTot i que és divertida, no em sembla de les millors novel·les de la Nothomb.
També em vaig comprar la seva última novel·la, que encara no ha estat traduïda. Es diu "La nostalgie heureuse". Ja et diré què tal.
I felicitats per la ressenya!!!
Míriam