Ha estat la novel·la de l’estiu,
sens dubte. Un llibre d’èxit aclaparador, molt premiat. Ha rebut el Gran Premi
de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Goncourt dels Instituts i el Premi
de la revista Lire. Als seus 27 anys,
el suïs Joël Dicker s’ha convertit amb La
veritat sobre el cas Harry Quebert ˗la
seva segona obra publicada˗, en el fenomen editorial dels darrers
temps.
Per diverses raons, resulta
difícil confegir-ne una ressenya convencional. D’entrada, perquè dóna molt de si des de supòsits d’anàlisi
purament literària. En segon lloc, perquè hi ha molts factors a tenir en
compte, entre els quals el munt d’influències rebudes no només del món de la
literatura, sinó també d’altres disciplines (cinema, televisió). Però, per sobre
de tot, perquè no és gens fàcil esdevenir imparcialment just amb una novel·la
tan tremendament addictiva, amb tants ingredients capaços de fer les delícies d’un
lector desitjós de passar-s’ho bé. De fet, jo mateixa hi he estat enganxada de
quatre potes, especialment al principi. Només començar, vaig experimentar aquella
inigualable sensació de quedar atrapada dins la història sense voler sortir-ne.
Per tant, he viscut d’esma durant uns quants dies, amb l’única finalitat d’acabar
aviat amb les obligacions inajornables per poder tornar al llibre i continuar
llegint.
La veritat sobre el cas Harry Quebert és difícil d’enquadrar
genèricament. Es troba a mig camí entre el thriller d’intriga, el drama i el
costumisme social a l’americana, però posseeix fortes dosis de crítica (especialment
a la vergonyosa comercialitat i superficialitat del món editorial). El marcat vessant
amorós (que jo no m’empasso, per hiperbòlic i ensucrat, perdoneu si sóc cínica)
és en el fons el motor de l’acció. D’altra banda, es tracta d’un exercici
metaliterari complex i reeixit que paga la pena tenir present. Diguéssim que l’autor
no estalvia recursos per demostrar que té capacitat per escriure i per innovar.
I em trec el barret, perquè ha donat vida a un trencaclosques espectacular (seré
bona i no em preguntaré quants ghostwriters ha fet servir).
El
descobriment del cadàver de Nola Kellergan, una noieta de quinze anys desapareguda
trenta-tres anys abans, és el motiu que desencadena la intriga, que evidentment
no explicaré. Tanmateix, sí que consignaré l’inequívoc ressò de Twin Peaks, l’exitosa sèrie de David
Lynch i Mark Frost, la influència de la qual em sembla evident. Al llarg de 680
pàgines, el lector es pregunta amb neguit qui va matar Nola Kellergan. I
aquesta pregunta equival a aquell mític “Qui va matar Laura Palmer?” que ens va
tenir amb l’ai al cor durant setmanes. Com a Twin Peaks, la recerca del criminal convertirà la trama en una
trama coral, que farà sortir a l’escenari la vida aparentment idíl·lica de la
petita ciutat d’Aurora, a New Hampshire. Una comunitat plàcida i tranquil·la on,
com acostuma a passar, res no és el que sembla. Les misèries, les mentides i
les passions bullen per sota d’una superfície massa encalmada.
La veritat sobre el
cas Harry Quebert és una ceba. A
mesura que anem avançant en la lectura, anem arrencant les successives capes de
la seva pell. La novel·la, que combina diverses tècniques i veus narratives,
està formada per un munt de nivells que es compliquen de manera extraordinària
i que es caracteritzen per un devessall de girs, sorpreses i successos que
ratllen l’impossible. Els imponderables, els lligams i les relacions entre els fets
i els personatges es retorcen i emboliquen com en aquell joc infantil, Enredos, en què les mans i els peus dels
jugadors acaben formant un estrany garbuix.
I
aquí comença el problema de la novel·la. Joël Dicker s’ha passat. Perquè trencar
l’horitzó d’expectatives del lector és fantàstic, però passar-se pel folre la
versemblança no ho és tant. Si l’autor hagués estat una mica més modest, si s’hagués
conformat amb afluixar la tensió dels girs i se n’hagués estalviat uns quants,
estaríem parlant d’una obra magnífica. Però arriba un moment que perd l‘oremus.
Pretén ser tan innovador i ficar tantes coses dins del sac, que descuida l’element
bàsic. No recorda que el lector s’ha de poder creure allò que està llegint. Sense
això, no hi ha novel·la. No hi ha res.
A
la solapa de l’edició de La Campana, em trobo que algú ha escrit que La veritat sobre el cas Harry Quebert “s’ha
descrit com una mena de barreja entre Larsson, Nabòkov i Philip Roth”. Mare
meva. Ni parlar-ne. Fa falta molt més que una noieta inquietant per emular la
incommensurable Lolita (per posar
només un exemple). L’exercici de Dicker no és aquest. Ell s’ha emmirallat en
una altra disciplina, més que no pas en la literatura. Jo diria que és un
mestre en traslladar al paper els tics, llocs comuns, recursos i estratagemes
de les millors sèries d’intriga de la televisió. M’imagino la novel·la
convertida en una mena de The Killing i
funciona molt bé. Lamentablement, allò que pot rutllar a la perfecció en el
llenguatge de la petita pantalla, no sempre ho fa en el llenguatge literari.
Per punts en comú que tinguin, no són el mateix. La imatge ens fa més laxos,
més permissius. A la lletra escrita (encara que a voltes de manera inconscient)
li demanem més. Li hem de demanar més.
Presa
de pèl. Algú pot tenir la sensació de presa de pèl. Sé que no tothom. Només un
lector vertaderament competent, vertaderament exigent. Un escriptor seriós no
pot agafar una coctelera i posar-hi tot el que li passa pel cap. Per l’amor de
Déu, si fins i tot hi tenim exorcismes i esquizofrènia, dos dels recursos més suats
del món mundial i que (perdoneu-me l’expressió gens acadèmica) no fan ni
punyetera falta!
Vull
afegir que m’ha molestat sobiranament el tractament que rep a la novel·la la
figura femenina. Sexista i misogin. Sibil·linament misogin. Les dones només hi
juguen dos papers. D’una banda, són i
existeixen en funció dels homes:
tenim la musa (Nola) i les fidels servidores (Denise, Jenny). D’una altra, les dones de certa edat amarguen
la vida dels homes i estan guillades (Tamara). I, en especial, la mare del
protagonista, tractada com una boja delirant i obsessiva. Té unes converses telefòniques
amb el seu fill (absurdes, ridícules, inexplicables, que trenquen el ritme de
la narració) que semblen escrites per algú ben borratxo o ben drogat.
Podria
dir moltes més coses, per bé i per mal. Però em resulta impossible sense
revelar secrets de la novel·la. I ara ve la bomba, perquè, malgrat la meva
ressenya, us en recomano la lectura. Per dos motius. Un: mentre llegiu, us ho passareu
extraordinàriament bé. L’addicció pot resultar un al·licient en ella mateixa,
en especial en temps d’estiu. Dos: si no la llegiu, no podreu opinar. I crec
que paga la pena tenir un parer sobre La
veritat sobre el cas Harry Quebert. El seu autor és encara molt jove. Si
sap ser conscient i allunyar-se de l’excessiva comercialitat, qui sap on pot
arribar.
Feliç
diumenge, negrots.
El tinc per començar aquest fies de vacances. A veure si m'agradara doncs. Almenys pel que em dius passaré l'estona. Gràcies. Marta Valls.
ResponEliminaun llibre per llegir atentament, venint de qui ve la recomanació.
ResponEliminaTotalment d'acord. Quan el vaig acabar em va fer la sensació que l'home havia escrit mitja novel.la, és a dir tot el plantejament i les pistes a seguir i després s'havia pres unes copes, havia agafat llàpis i paper i s'havia posat a pensar: I ara, com ho faig per què res, però res de res, ni sigui el que sembla? I li havia sortit aquesta exageració
ResponEliminaCada vegada sóc més addicta a les teves ressenyes i articles. En aquest cas, algunes coses que vaig pensar llegint el llibre les he vist aquí perfectament i senzillament retratades. Les referències a Twin Peaks o The Killing, el paper de les dones (la mare del protagonista increïble total) i per la meva part difícil creure l'enamorament d'en Harry d'una tova com la Nola.
ResponEliminaPerò he de dir que el llibre em va entretenir fins al final i m'ho vaig passar prou bé.
Angels Freixa
Gràcies a tots/totes.
ResponEliminaMarta, crec que l'has clavat. És com si a mitja novel·la s'hagués trastocat.
Àngels, veig que opinem si fa no fa el mateix. Personalment, les novel·les d'amor han de ser molt bones perquè me les cregui. I no és el cas.
Pel que fa a la resta, igual. Una abraçada.
L'avançament que vas fer-me via missatge, ja deixava entreveure aquesta crítica. No te'n puc discutir ni una coma. El bufeteges però tot seguit el recomanes, perquè és l'única manera de viure'n l'experiència i poder-ne parlar, sí senyora. M'encanta la ressenya. I, com t'ha passat a tu, no em penedeixo d'haver llegit el llibre. Prometo practicar més amb el fuet. Tinc una bona mestra.
ResponEliminaTenia previst estalviar-me aquesta lectura sense saber massa bé perquè, i ara ja ho sé (gràcies a tu).
ResponEliminaCasualitats de la vida: aquest matí he acabat Fouché i a la tauleta m'espera el J.Dicker per al vespre. Xalarem, gent.
ResponEliminaJordi, gràcies. Hahaha. Jo tampoc no me'n penedeixo, què va.
ResponEliminaMaria, m'interessarà molt la teva opinió un cop l'hagis acabat.
Lluís, pel que et conec, no cal que el llegeixis, realment.
El tinc preparat.... és el llibre que llegiré així que acabi el que tinc entre mans.
ResponEliminaGràcies!!
Gràcies per la ressenya Anna; el vaig comprar quan vaig veure que tú el llegies...ara, potser no el compraria!
ResponEliminaBona nit.
Tura
No, Tura. T'ho passaràs molt bé. Una cosa no treu l'altra.
ResponEliminaBufa, Anna Maria! Quin munt de contradiccions m'has creat. Com que el vull per regalar, no el compraré, no sigui que me'l tirin pel cap.
ResponEliminaTu, m'has agradat molt: n'has fet una bona anàlisi. Ets la reina de les ressenyes.
Fantàstica resenya Anna, jo me l'apunto, perque, anacara qui hi han contradiccions, m'has contagiat el teu maravellos entusisme.
ResponEliminaGràcies
Carme Luis
Entussiasme, volia dir.
ResponEliminaCarme Luis
Entussiasme, volia dir.
ResponEliminaCarme Luis
Haure de fer cas al bon gust literari de la cronista i el posaré a la llista de prefreits
ResponEliminaGràcies Anna!
Vaig saber d’aquest llibre per primera vegada a través del teu facebook. Des de llavors veig aquesta portada allà on vaig. Anteriorment he patit aquesta mena de persecucions amb altres llibres. Finalment aquest assetjaments m’obliguen a fer-ne lectura.
ResponEliminaDesprés de llegir aquesta crítica (que agraeixo per sincera), el llibre ha fet un pas més en el camí que porta fins la meva tauleta de nit. ;)
Anna, jo et faré cas i la llegiré, perquè no em vull perdre l'ocasió de comentar i també (per què no?) l'addicció literaria m'atrau i no em puc estar, ni d'enganxar-m'hi, ni de deixar de banda el meu esperit crític. Així que m'apunto a l'aventura!
ResponEliminaQuines ressenyes que fas, mestra. Interessantíssima! La comparteixo a llxll, com vam quedar.
ResponEliminaAbraçada!
Al final l'he acabada, Anna! No tinc paraules. És la cosa més pesada i repetitiva que he vist mai. Ni la pissarra del Bart Simpson, tu: il l'aimait, il pleurait, il l'aimait, il pleurait, il l'aimait, il pleurait, il l'aimait, il pleurait... Amb l'única cosa que no estic d'acord amb la teva magnífica ressenya és el tema de l'exorcisme: davant d'algú que se n'empesca una com aquesta, nena, un respecte i a treure's el barret, que el noi farà carrera. Una abraçada.
ResponEliminaHahahaha. Sí, noia. El tema "amorós", que a mi sempre em fa una basarda increïble, aquí passa de mida! És tan inversemblant.
ResponEliminaEn fi. Com a mínim, en podem parlar amb coneixement de causa. Tan bé que comença!
Ho lamento però l´he trobat dolent amb ganes. Els personatges no són creibles , li sobren 200 pàg tranquilament i l´estil , la manera de dirigir-se al lector es infantil, repetitiva i molt pobre de idees….deixo el llibre i em moro de ganes de tornar a Truman Capote,Sherwood Anderson,Saroyan,Jim Thompson, Boris Vian…..ells si eren capaços de descriure aquests móns i servir-los plens de pols i suor.
ResponElimina