Trenta-dos morts i un home cansat, de Lluís Llort, és una novel·la publicada l’any 2004. Una obra que jo he llegit, amb evident retard, aquest estiu. La circumstància del retard m’ha obligat a reafirmar-me, per enèsima vegada, en la meva posició d’activista de la literatura catalana. I és que jo em pregunto... com és possible que una novel·la tan especial em passés desapercebuda en el moment de la seva aparició? Doncs per la mateixa raó de sempre. La manca de valoració, publicitat i ressò que pateix la nostra literatura de gènere (i no només de gènere). Si sortim dels autors mediàtics (que venen sí o sí encara que publiquin porqueria) i dels escriptors que s’ajusten al cànon reconegut per les forces vives (i amb molt de respecte, faltaria més), a la resta, per dir-ho molt gràficament, que els moqui la iaia.
M’haureu de perdonar per usar un to que no combrega amb allò que hom considera políticament correcte, però és que el tema em treu de polleguera. Trenta-dos morts i un home cansat és una novel·la original, potent, crítica i innovadora, que hauria triomfat segur (o, si més no, hauria tingut l’oportunitat de fer-ho) si hagués estat escrita en una altra llengua. En una llengua majoritària i amb menys problemes de diglòssia en el territori que li és propi. En una llengua amb un aparell editorial i de distribució que apostés per defensar-la. En una llengua, i perdoneu, amb uns lectors als quals no els fes mandra endinsar-s’hi.
M’ha sortit la vena combativa, què voleu que us digui. Però és que penso que la novel·la s’ho mereix. Lluís Llort ha creat una distopia futurista, de tons catastrofistes i desesperançats, que pretén dur a terme una reflexió profunda al voltant d’una xacra que sembla indestriable de l’ésser humà: la violència. L’autor ens aboca a una societat (principalment la urbana, però també la rural) dura i hostil, fosca i bruta, on hi regna la llei del més fort. L’egoisme i l’individualisme s’han ensenyorit del món. La població s’ha allunyat de la naturalesa, dels sentiments i les emocions primigènies. Habita un entorn artificial i degradat on ni tan sols l’oxigen no és del tot respirable.
La protagonista de la història és Míriam Blanch, una noia de disset anys que transita la ciutat damunt dels seus patins en línia. Amunt i avall, amunt i avall. Com molta altra gent, sobreviu al límit de l’abisme. Amb un passat duríssim a les espatlles, que descobreix inesperadament, la Míriam treballa per a qualsevol que li demani. Busca coses, facilita als clients allò que necessitin, sigui legal o no.
La crítica i el propi autor han apuntat una certa similitud entre el personatge de la Míriam i el de la famosa Lisbeth Salander de la trilogia Mil·lenium d’Stieg Larsson. Evidentment, l’heroïna de Llort va néixer primer. Disposem a Catalunya d’una Salander anterior a la Salander. Certament, ambdues tenen inequívocs trets en comú: la valentia, la capacitat de valdre’s per elles mateixes, l'aguda intel·ligència i, per damunt de tot, la manca d’escrúpols a l’hora d’emprar la violència quan els fa falta.
Trenta-dos morts i un home cansat és una novel·la imaginativa, dura i addictiva. Llort no té pèls a la llengua. L’acció posseeix un vessant cinematogràfic clarament identificable, que oscil·la entre l’humor acre a l’estil Tarantino i el lirisme violent de Sam Peckinpah. Evidentment, no ens podem enfrontar a la lectura des de paràmetres de carrincloneria conservadora. Hi ha escenes de violència explícita, carregades d’una tensió d’alt nivell que demostra la capacitat dramàtica de l’escriptura de Llort.
Tanmateix, la pretensió de l’autor és ben clara. No es tracta de la complaença malsana en la violència. De fet, l’obra també posseeix bones dosis de tendresa, emoció continguda, amistat i amor. La intenció de Llort és establir un debat, una indagació, una exploració. Tot aprofitant els recursos especulatius que li ofereix una distopia situada en un futur no gaire llunyà, Llort analitza amb mirada crítica la deriva de la nostra societat. Una societat construïda al voltant de la violència física i psicològica, on l’home ha esdevingut un titella en mans de les seves passions. L’ésser humà ha acceptat tot tipus de violència com a forma natural de vida. L’autor de la novel·la, sense caure en dogmatismes ni en posicions didàctiques, dibuixa amb dolor (i amb un cert distanciament irònic que tal vegada li serveix de consol) un enorme interrogant.
Som així de mena? Portem la violència inscrita en els gens, en la nostra manera natural de ser? Som violents des del bressol? És una malaltia? O és la societat que ens converteix en violents? És possible neutralitzar aquest impuls? Podem fer-ho? Volem fer-ho?
Lògicament, no puc explicar res més. Ho haureu de llegir. Us encoratjo a gaudir obertament de Trenta-dos morts i un home cansat. També vull felicitar el seu autor i, sobretot, em comprometo a refermar les meves intencions de lluitar per la nostra literatura. No puc permetre que novel·les com aquesta hagin d’esperar nou anys la meva ressenya.
Aquesta entrada ha patit un accident i s'ha esborrat completa. He pogut recuperar els text i les fotos per diferents vies, però en el cas dels comentaris, per desgràcia, ha resultat impossible.
ResponEliminaEm sap molt greu.