Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi d’entrevistar Dominique Manotti, que va visitar Barcelona per a la presentació de la seva novel·la –número set de la Col·lecció Crims.cat d’Editorial Alrevés– Un habitual de la comissaria. Des dels primers mots que vam creuar, em va subjugar la seva personalitat decidida i ferma; la seva determinació de tirar endavant una obra narrativa –que va definir com estrictament “negra”– que contribuís a mostrar sense embuts la realitat social. Que posés damunt la taula el nivell de corrupció generalitzada dels centres de poder; la pervivència de la misèria, la violència i la injustícia en un model d’estat aparentment civilitzat i democràtic, però internament podrit.

Un cop llegida la novel·la, no tinc cap dubte que se’n surt a la perfecció. Un habitual de la comissaria és una obra descarnada, essencial, dura, valenta. Sense floritures retòriques ni elements superflus, Manotti retrata –com en aquelles inquietants pel·lícules en blanc i negre del neorealisme italià– un món sense escrúpols, una jungla d’asfalt feta de contrastos. Una gran ciutat, París, amb uns barris marginals on els més febles (immigrants, dones, joves) no posseeixen res. No són ningú. Gairebé no tenen ni el dret a la vida. 

 

Un habitual de la comissaria està construïda a partir d’un repartiment coral. És la fidel transcripció de la vida en una comissaria de l’extraradi de París. Manotti es va inspirar en els terribles fets de la tardor de 2005, quan un jove immigrant fou assassinat impunement per “les forces de l’ordre”. Li va semblar que s’havia de situar en els mesos previs (l’acció té lloc durant l’estiu d’aquell mateix any) per reflectir la tensió latent, la violència que amara les relacions entre la policia i els habitants del gueto en una gran urbs com la capital francesa. Volia que el seu relat ens aclarís moltes coses. Que ens mostrés com n’és de necessària la marginalitat per tal que la societat “blanca i digna” funcioni correctament. Com cal mantenir a tota costa aquell engranatge sòrdid i sinistre per a que la desgràcia d’uns quants alimenti la complaença de la majoria. 

Durant l’entrevista (i en la posterior presentació del llibre), Manotti va insistir repetidament en una qüestió: va assegurar que tot allò que passa a la novel·la és estrictament cert. Ella li ha donat veu, li ha atorgat el format literari, però no s’ha inventat res. Aquesta circumstància, que l’autora volia que quedés molt clara, resulta tremendament esfereïdora. No perquè els fets narrats ens vinguin de nou. Per desgràcia, a aquestes alçades resulta prou difícil creure en la bondat del nostre organisme social. Però sí per la seva cruesa, per la seva impunitat. Per la terrible sensació que, decididament, la justícia i la llei transiten per camins divergents. Al paladar, després d’exhaurir la darrera pàgina d’Un habitual de la comissaria, ens hi queda -ho vulguem o no- un regust amarg, d’impotència i de tristor.

Des del punt de vista literari, l’obra resulta molt efectiva. És rotunda, contundent, construïda amb frases curtes, pinzellades que, malgrat tot, recreen a la perfecció els ambients i les sensacions dels personatges. Sense descripcions excessives, Manotti excel·leix en la tasca. Ens col·loca al bell mig d’un paisatge extern, però també sap abocar-nos a l'interior dels protagonistes, de les seves contradiccions, de les seves mancances. En un món incomprensible, l’home actual està perdut. Cal córrer cada dia, desesperadament, a la recerca de la identitat.

Si algú encara no té clar que la narrativa negra pot assolir un alt nivell literari, que llegeixi Dominique Manotti. Estic segura que, després, canviarà d'idea. Mentrestant, els afeccionats al gènere sabem del cert que hem topat amb una autora d'aquelles que fan època. 

Que passeu un bon dia, negrots. 

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol