Trobada/entrevista amb Isidro Garrido

A l’Isidro Garrido ja fa un temps que el conec. D’entrada, fou alumne dels Juliols negrots de la UB de l’any passat. Posteriorment, vaig tenir la sort de comptar amb la seva presència en una de les taules de la BCNegra que vaig moderar. La primera novel·la que va publicar (en autoedició) s’intitula Los crímenes del Matarraña (llegir la ressenya aquí), lloc que ell coneix molt bé perquè hi té una casa. No era la primera de la sèrie (que continua inèdita), sinó la segona, però sí la primera que va publicar. Ara arriba un nou títol, Tráfico de deudas, que torna a pintar molt bé.

Ahir a la tarda, en una terrasseta del carrer Aribau –just davant de la Universitat–, em va convidar a una canya i em va regalar el nou llibre. De pas, vam xerrar una bona estona. L’Isidro és expansiu, simpàtic, extravertit, xerraire i sincer. Una persona molt activa, que en aquests moments està estudiant, a més de la resta de coses que fa, la carrera d’Antropologia. Escriu perquè li agrada, perquè s’ho passa bé. I l’encerta força. Los crímenes del Matarraña ha tingut prou èxit. Tot i ser una autoedició, ha venut 1000 exemplars (ha hagut d’anar reeditant) i el llibre es pot trobar en llibreries de solvència contrastada, com Negra y Criminal i Serret Llibres, que l’han promogut amb convicció. 

L’Isidro no volia que li fes una entrevista a l’ús, de manera que simplement vam xerrar. De les seves filles, de la vida, de gats, de literatura. He extret de la conversa algunes cosetes que volia compartir amb vosaltres, negrots. No cal dir que quan llegeixi el nou llibre confegiré la corresponent ressenya. Mentrestant, espero que us agradi conèixer l’Isidro una mica més.

Vam començar parlant de coses de la infantesa. I l’Isidro em va explicar que ell és esquerrà. Que tot ho fa amb la mà esquerra menys escriure. La culpa: l’escola d’aquella època, on el van obligar per força a usar la dreta. 

Quin horror.

Sí, sí. Em deien: “con la siniestra no! Con la diestra!” A mi l’escola no em va motivar gaire. Quan vaig acabar la secundària, no vaig estudiar una carrera perquè no hi havia res que m’agradés prou. Em faltava motivació. En canvi, ara... m’agrada molt.

[Treu el llibre de la motxilla i me l’ofereix: Tràfico de deudas].

Continua la sèrie del brigada Silva, no?

Sí, sí. Sèrie Silva.

[Miro la portada i veig una clara al·lusió a l’Església]

Oh, l’Església, que bé. És un motiu negre que m’encanta!

Sí, sí. L’Església. Buf. No t’explico res, però ja veuràs... Aquest té 100 pàgines més que l’altre...

Com va anar la idea?

Mira, la vaig escriure al 2011. Hi ha un cas relacionat amb obres d’art i, a banda de la trama criminal, hi surten qüestions polítiques que continuen plenament vigents. A més, he tornat a esmentar el Cas Palau, com a la novel·la anterior. Com que no s’arregla mai, continua estant obert. Aquests del Cas Palau aniran sortint.

[Tots dos riem, potser per no plorar davant de la impunitat dels delinqüents del Cas Palau]

Veig que Alicia Giménez Bartlett i Paco Camarasa t’han fet un comentari per a la coberta del llibre. Molt bé.

Sí, sí. Estic content. Paco Camarasa ja va recomanar Los crímenes del Matarraña públicament.

Sí, ho recordo.

Ara fa pocs dies vaig fer la presentació d’aquesta (Tráfico de deudas) a Castelldefels, on jo visc. Una presentació molt xula. Olivetes negres, vermut, música, cançons, una cantautora de Tortosa que va acceptar venir... Molt bé. 

Doncs et felicito. Tinc entès que Los crímenes del Matarraña ha funcionat molt bé. Per què no portes el pròxim a una editorial, en lloc de fer una autoedició?

Alicia Giménez Bartlett també m’ho va dir. Però de moment no ho he fet. Potser un dia ho faré, a veure. La veritat és que m’aniria bé, sobretot pel tema de la distribució. La distribució és un problema. Ara hi ha una llibreria de Saragossa que té un client que vol el llibre. I no hi ha vies de distribució.

Sí, ho sé. Les editorials petites també pateixen del mateix.

Jo no em puc queixar pel que fa a les vendes. Vaig recuperar la inversió de la primera novel·la, vaig treure diners per apuntar-me al curs dels Juliols i vaig estalviar per publicar la segona.

Quants exemplars vas fer, d’entrada?

200. I me’ls vaig polir en un no-res. I després, en total, n’he fet 1000.

I els has venut tots?

Sí, sí. Abans de Sant Jordi, n’havia venut 700, pràcticament. Quan s’acostava Sant Jordi, el llibreter de Castelldefels, que és amic meu, me’n va demanar. En vaig fer 300 més. O sigui, en total, com et dic, 1000. I estan tots pràcticament col·locats.

Això està molt bé. Molts autors coneguts, que publiquen en editorials importants, no en venen tants.  

Ja, ja ho sé. Jo conec gent que no arriba a 1000. 

Sí, sí. De Tráfico de deudas quants n’has fet?

300. El problema és de distribució. I buscar un títol atractiu. Si dius Matarraña en el títol, a la gent de la zona li interessa i el compra. Tráfico de deudas no sortirà igual. Però per al següent ja tinc pensat un títol més potent.

Estàs escrivint, doncs. Què et planteges de cara al futur?

Mira, m’agrada molt escriure. Et pica el cuc i vols continuar, vols continuar. M’ho passo bé, m’enganxa. Em fa content. La vida és molt trista i complicada i hem de fer coses que ens facin feliços. Ara també estic corregint el primer de la sèrie i potser voldria presentar-lo a un concurs. Però s'acaba el termini a finals d'aquest mes. Ja veurem. 

Doncs endavant. Jo et desitjo el millor. 

Gràcies. Ja et dic. M'agrada molt. També a mesura que escrius vas veient les errades del principi i t'adones que vas aprenent. D'altra banda, jo no tinc cap corrector. No hi ha ningú que es llegeixi l'obra i la corregeixi. Tot m'ho faig sol i amb amics. Els amics m'ajuden. Al final, els faig sortir (amb els seus noms propis) com a personatges de les novel·les. 

Hahahaha. És una bona manera de pagar l'ajuda.    

Sí, sí. Haha. I després passa que algun amic la llegeix i et truca: "oye, Isidro, que me has matado enseguida". 

Haha. Que bo. 

Sí, és divertit. 

[Sense adonar-nos-en, ja són més de les 8 del vespre. Hem de marxar. Ens aixequem de la cadira i anem cap al metro]

Moltes gràcies per aquesta tarda tan agradable i ja saps, així que llegeixi la novel·la, faré la ressenya. 

Ei, que no hi ha pressa. Ara que ve l’estiu la llegeixes tranquil·lament.