Arran de la meva assistència a
innumerables xerrades al voltant del gènere criminal, he sentit la imperiosa
necessitat d’escriure aquest article. Crec que fa falta puntualitzar i matisar
alguns conceptes que, al meu entendre, estan tractats avui en dia des
d’una certa inèrcia i ˗per què no
dir-ho?˗ des d’un no desitjable prejudici. Com que aquestes coses mai no són
fàcils, prometo intentar explicar-me amb molta claredat per no generar
conflictes ni males interpretacions.
He detectat ˗en presentacions de
llibres, conferències, clubs de lectura, converses especialitzades, etc.˗ que
els experts insisteixen a remarcar la diferència entre novel·la “negra” i
novel·la “policíaca”. Tot i que alguns suggereixen encabir el conjunt dins l’etiqueta “criminal” o “negro-criminal”, el
cert és que la gran divisió entre el “negre” i el “policíac” continua totalment
vigent. És un concepte que neix del purisme més absolut i que arrossega la
rèmora del tradicional enfrontament entre aquella primera narrativa d’enigma
(Poe, Conan Doyle, Christie) i el hard-boiled
sorgit als Estats Units en les primeres dècades del segle xx.
Que quedi clar que jo entenc i
subscric la diferència entre un tipus de narrativa “negra” que pretén reflectir
el real, posar damunt la taula els problemes del món i indagar en els
mecanismes del crim, del delicte i de la maldat, tot assumint el paper de
testimoni de la deriva social; i un altre tipus de narrativa que es complau en
generar suspens i tensió, plantejar una investigació policial i resoldre el
conflicte que dóna sentit a la novel·la. Fins aquí, podem estar d’acord. Però
és a partir d’aquí que començo a reflexionar i m’adono que, a aquestes alçades
del segle xxi, alguns d’aquests
supòsits ja no tenen sentit. No des del
punt de vista de la trama (una investigació policial és una investigació
policial i, per tant, podem parlar perfectament de “novel·la policíaca”), sinó
des del punt de vista de la seva importància, del seu valor.
Començaré el meu raonament
mostrant una preocupació que m’assalta en moltes de les trobades sobre el
gènere: els participants no acaben de posseir una idea ben delimitada de la
separació entre realitat i ficció. No podem perdre mai de vista (
i aquí ja ho vaig exposar fa uns dies) que allò que tenim entre mans és una conversa
literària. No estem parlant de periodisme,
ni d’història, ni de cròniques (tret d’alguns casos concrets, que ara no
estem comentant).
No parlem del món
referencialment, sinó que estem analitzant una manifestació de la creativitat
humana: la literatura, art de la paraula.
Aquesta idea, que sembla
absolutament evident, no ho és tant. La confusió ve de lluny. Ja Aristòtil, en
la seva Poètica, marcava molt
clarament la diferència entre la historiografia
(emmirallada directament en fets de la realitat, amb personatges que havien existit
i esdeveniments autèntics: és a dir, el que entenem per “història”) i l’èpica (gènere de ficció que pretenia
observar la realitat i trobar-hi explicacions però sense evitar els elements
retòrics i poètics, encabint-hi històries inventades i buscant la versemblança
sense perdre de vista que allò que contenia era “mentida”).
En les xerrades sobre el gènere
acostumo a notar que aquesta diferència no sempre queda clara, però el pitjor
(i aquí ve la meva gran inquietud) és que detecto un inequívoc prejudici. És a
dir: per als més “puristes”, la novel·la “negra” (aquesta que suposadament
mostra l’entorn amb tota la seva sordidesa i brutícia) és la novel·la vàlida. L’altra, la policíaca,
no està al mateix nivell. La tracten de “secundària”, de “menor”, d’”entreteniment”.
Com si s’haguessin de justificar. Com si els fes vergonya defensar un art
lúdic. Com si aquesta narrativa fos menys important. Com si, en allunyar-se del
referent real, en no tenir manies de mostrar-se com allò que veritablement és:
un muntatge literari, purament literari, perdés volada. Comprendreu que aquesta
situació em posi els pèls de punta.
D’entrada, em preocupa constatar
que nosaltres mateixos (en el si de la defensa i de l’estudi del gènere) estem
cometent el mateix error que portem anys criticant-li durament al món acadèmic
i al conjunt de la societat. Nosaltres, els afeccionats, els analistes, els
defensors, fem diferències prejudicioses, sectàries i injustes. No ho entenc.
Però encara ho entenc menys si em situo en l’any 2013. Certes puntualitzacions
podien tenir sentit fa unes quantes dècades. Podien servir precisament per
reivindicar el gènere, per donar-li densitat. Actualment, encabits dins del
maremàgnum de tipologies que la narrativa criminal presenta, encerclats per les
difuses fronteres que el gènere posseeix, mantenir actituds tan maniquees em
sembla un error. Recordem Oscar Wilde i la seva frase, que ha inspirat el títol
d’aquest article: Books are well written
or badly written. That is all.
En essència, la literatura és
mentida. I si algú pretén que sigui una altra cosa, és que també parla d’una
altra cosa. La meva afirmació no vol dir, però, que hom no pugui confegir obres
basades directament i estrictament en el real. Dominique Manotti ho ha fet
excelsament a
Un habitual de la comissaria. Formidable. Formidable perquè és un
llibre ben escrit, un bon llibre. Però també ho són (per posar
només dos exemples molt coneguts i paradigmàtics) les novel·les del cicle
Martin Beck, de Maj Sjöwall y Per Wahlöö. O la nissaga Wallander, de Henning
Mankell. En ambdós casos trobem pur procediment policial, pura literatura de
ficció. Però tots dos reflecteixen a la perfecció la realitat social ˗amb totes
les seves immundícies˗ de l’aparentment idíl·lica Suècia.
Jo em pregunto (i us demano que
us pregunteu)... hi ha un exercici de ficció més pur que crear un lloc
imaginari com Macondo? Hi ha una exhibició d’invenció més òbvia que donar vida
i nom a un indret com Comala? Diria que no. I tant García Márquez com Juan
Rulfo excel·leixen no només literàriament (no cal dir-ho), sinó també en
reflectir com ningú el dolor humà, la pobresa, l’abús de poder, el crim, la
repressió, les febleses, els defectes, la tirania, el mal. Rulfo, amb només
dues obres (Pedro Páramo i El llano en llamas) és un dels
escriptors que ha denunciat més efectivament la terrible situació dels pobres
de Mèxic. Amb dictadura, crueltat i crim incorporats. I encara més: Hi ha
millor metàfora de la porqueria del món que la Rebel·lió a la granja, d’Orwell, protagonitzada per animals?
Quan detecto aquests ressons de
defensa de l’utilitarisme pel que fa
a la novel·la negra (perquè demanar que poui en els fets de la realitat i els
denunciï mimèticament no deixa de ser defensar la “utilitat” de la literatura),
em rebel.lo. Em rebel.lo perquè la Il·lustració ja hauria d’estar superada. Al
segle xxi ja no necessitem textos moralitzants, no volem que ens
alliçonin ni que ens facin només
cròniques estrictes. La literatura (sigui negra o no) ha d’anar més enllà.
La literatura és elaboració, per
més que ressegueixi els fets socials. I quan és bona, no necessita ser
referencialment explícita. Pot ser-ho. I perfecte. Però també pot no ser-ho.
Hauria de poder alimentar-se de la metàfora, de l’al·legoria, de la imaginació.
Hauria de poder crear el seu propi univers. Cal admetre fusions de gèneres,
aportacions imaginatives, països inventats. Cal acceptar rigoroses novel·les de
procediment policial o judicial. No importa. No importa gens. Perquè si l’autor
ho fa bé, si the books are well written,
ens transmetrà igualment un missatge atemporal, universal, finalment útil.
I acabo. Espero que m’hàgiu
entès. No trenco res, no estripo res. Tampoc no pretenc dir, evidentment, que
Orwell, García Márquez o Rulfo facin gènere negre. Simplement són exemples de luxe. En realitat, només plantejo
una reflexió. Mantenir tessitures d’excessiu purisme em sembla obsolet. I per
als que ja esteu una mica emprenyats amb mi a aquestes alçades de l’article, us
diré que de vegades m’agrada provocar una mica. Fer d’advocada del diable.
De manera que ara ho faré...
perquè, a veure... hi ha res més connotat i codificat ˗i per tant estereotipat˗
que el hard-boiled? Mmmm. Penseu-hi.
Com diu el gran Umberto Eco: Somos proclives a mezclar ficción y
realidad, a leer la realidad como si fuera ficción y la ficción como si fuera
realidad. Algunas de estas prácticas de confusión son agradables e inocentes,
otras, completamente necesarias, y otras más trágicamente preocupantes (Seis
paseos por los bosques narrativos, Lumen, Barcelona, 1997, p. 132).
