diumenge, 30 de juny del 2013

Arriba la Semana Negra de Gijón





Entre el 5 i el 14 de Juliol tindrà lloc un any més la Semana Negra de Gijón, el més significatiu festival de novel·la negra de l'Estat que, enguany, arriba a la seva edició número XXVI. Allà s'hi trobaran escriptors, experts, periodistes, lectors, tota classe de gent de la cultura que no s'ho vol perdre. Molts dels nostres amics hi seran, evidentment, i segur que el gènere que tant ens agrada tornarà a viure instants interessantíssims. 

Els desitjo que vagi molt bé i que en gaudeixin a "tot drap". 

A vosaltres us deixo aquí damunt l'enllaç del web del Festival per si voleu fer-hi una ullada i esbrinar més coses. 

Mentrestant, que passeu un feliç diumenge, negrots.  


dissabte, 29 de juny del 2013

Hi ha llibres bons i dolents: això és tot





Arran de la meva assistència a innumerables xerrades al voltant del gènere criminal, he sentit la imperiosa necessitat d’escriure aquest article. Crec que fa falta puntualitzar i matisar alguns conceptes que, al meu entendre, estan tractats avui en dia des d’una  certa inèrcia i ˗per què no dir-ho?˗ des d’un no desitjable prejudici. Com que aquestes coses mai no són fàcils, prometo intentar explicar-me amb molta claredat per no generar conflictes ni males interpretacions. 
He detectat ˗en presentacions de llibres, conferències, clubs de lectura, converses especialitzades, etc.˗ que els experts insisteixen a remarcar la diferència entre novel·la “negra” i novel·la “policíaca”. Tot i que alguns suggereixen encabir el conjunt dins  l’etiqueta “criminal” o “negro-criminal”, el cert és que la gran divisió entre el “negre” i el “policíac” continua totalment vigent. És un concepte que neix del purisme més absolut i que arrossega la rèmora del tradicional enfrontament entre aquella primera narrativa d’enigma (Poe, Conan Doyle, Christie) i el hard-boiled sorgit als Estats Units en les primeres dècades del segle xx.
Que quedi clar que jo entenc i subscric la diferència entre un tipus de narrativa “negra” que pretén reflectir el real, posar damunt la taula els problemes del món i indagar en els mecanismes del crim, del delicte i de la maldat, tot assumint el paper de testimoni de la deriva social; i un altre tipus de narrativa que es complau en generar suspens i tensió, plantejar una investigació policial i resoldre el conflicte que dóna sentit a la novel·la. Fins aquí, podem estar d’acord. Però és a partir d’aquí que començo a reflexionar i m’adono que, a aquestes alçades del segle xxi, alguns d’aquests supòsits ja no tenen  sentit. No des del punt de vista de la trama (una investigació policial és una investigació policial i, per tant, podem parlar perfectament de “novel·la policíaca”), sinó des del punt de vista de la seva importància, del seu valor.
Començaré el meu raonament mostrant una preocupació que m’assalta en moltes de les trobades sobre el gènere: els participants no acaben de posseir una idea ben delimitada de la separació entre realitat i ficció. No podem perdre mai de vista (i aquí ja ho vaig exposar fa uns dies) que allò que tenim entre mans és una conversa literària. No estem parlant de periodisme, ni d’història, ni de cròniques (tret d’alguns casos concrets, que ara no estem comentant). No parlem del món referencialment, sinó que estem analitzant una manifestació de la creativitat humana: la literatura, art de la paraula.
Aquesta idea, que sembla absolutament evident, no ho és tant. La confusió ve de lluny. Ja Aristòtil, en la seva Poètica, marcava molt clarament la diferència entre la historiografia (emmirallada directament en fets de la realitat, amb personatges que havien existit i esdeveniments autèntics: és a dir, el que entenem per “història”) i l’èpica (gènere de ficció que pretenia observar la realitat i trobar-hi explicacions però sense evitar els elements retòrics i poètics, encabint-hi històries inventades i buscant la versemblança sense perdre de vista que allò que contenia era “mentida”). 

En les xerrades sobre el gènere acostumo a notar que aquesta diferència no sempre queda clara, però el pitjor (i aquí ve la meva gran inquietud) és que detecto un inequívoc prejudici. És a dir: per als més “puristes”, la novel·la “negra” (aquesta que suposadament mostra l’entorn amb tota la seva sordidesa i brutícia) és la novel·la vàlida. L’altra, la policíaca, no està al mateix nivell. La tracten de “secundària”, de “menor”, d’”entreteniment”. Com si s’haguessin de justificar. Com si els fes vergonya defensar un art lúdic. Com si aquesta narrativa fos menys important. Com si, en allunyar-se del referent real, en no tenir manies de mostrar-se com allò que veritablement és: un muntatge literari, purament literari, perdés volada. Comprendreu que aquesta situació em posi els pèls de punta.   
D’entrada, em preocupa constatar que nosaltres mateixos (en el si de la defensa i de l’estudi del gènere) estem cometent el mateix error que portem anys criticant-li durament al món acadèmic i al conjunt de la societat. Nosaltres, els afeccionats, els analistes, els defensors, fem diferències prejudicioses, sectàries i injustes. No ho entenc. Però encara ho entenc menys si em situo en l’any 2013. Certes puntualitzacions podien tenir sentit fa unes quantes dècades. Podien servir precisament per reivindicar el gènere, per donar-li densitat. Actualment, encabits dins del maremàgnum de tipologies que la narrativa criminal presenta, encerclats per les difuses fronteres que el gènere posseeix, mantenir actituds tan maniquees em sembla un error. Recordem Oscar Wilde i la seva frase, que ha inspirat el títol d’aquest article: Books are well written or badly written. That is all.
En essència, la literatura és mentida. I si algú pretén que sigui una altra cosa, és que també parla d’una altra cosa. La meva afirmació no vol dir, però, que hom no pugui confegir obres basades directament i estrictament en el real. Dominique Manotti ho ha fet excelsament a Un habitual de la comissaria. Formidable. Formidable perquè és un llibre ben escrit, un bon llibre. Però també ho són (per posar només dos exemples molt coneguts i paradigmàtics) les novel·les del cicle Martin Beck, de Maj Sjöwall y Per Wahlöö. O la nissaga Wallander, de Henning Mankell. En ambdós casos trobem pur procediment policial, pura literatura de ficció. Però tots dos reflecteixen a la perfecció la realitat social ˗amb totes les seves immundícies˗ de l’aparentment idíl·lica Suècia.
Jo em pregunto (i us demano que us pregunteu)... hi ha un exercici de ficció més pur que crear un lloc imaginari com Macondo? Hi ha una exhibició d’invenció més òbvia que donar vida i nom a un indret com Comala? Diria que no. I tant García Márquez com Juan Rulfo excel·leixen no només literàriament (no cal dir-ho), sinó també en reflectir com ningú el dolor humà, la pobresa, l’abús de poder, el crim, la repressió, les febleses, els defectes, la tirania, el mal. Rulfo, amb només dues obres (Pedro Páramo i El llano en llamas) és un dels escriptors que ha denunciat més efectivament la terrible situació dels pobres de Mèxic. Amb dictadura, crueltat i crim incorporats. I encara més: Hi ha millor metàfora de la porqueria del món que la Rebel·lió a la granja, d’Orwell, protagonitzada per animals?



Quan detecto aquests ressons de defensa de l’utilitarisme pel que fa a la novel·la negra (perquè demanar que poui en els fets de la realitat i els denunciï mimèticament no deixa de ser defensar la “utilitat” de la literatura), em rebel.lo. Em rebel.lo perquè la Il·lustració ja hauria d’estar superada. Al segle xxi ja no necessitem textos moralitzants, no volem que ens alliçonin ni que ens facin només cròniques estrictes. La literatura (sigui negra o no) ha d’anar més enllà.
La literatura és elaboració, per més que ressegueixi els fets socials. I quan és bona, no necessita ser referencialment explícita. Pot ser-ho. I perfecte. Però també pot no ser-ho. Hauria de poder alimentar-se de la metàfora, de l’al·legoria, de la imaginació. Hauria de poder crear el seu propi univers. Cal admetre fusions de gèneres, aportacions imaginatives, països inventats. Cal acceptar rigoroses novel·les de procediment policial o judicial. No importa. No importa gens. Perquè si l’autor ho fa bé, si the books are well written, ens transmetrà igualment un missatge atemporal, universal, finalment útil.
I acabo. Espero que m’hàgiu entès. No trenco res, no estripo res. Tampoc no pretenc dir, evidentment, que Orwell, García Márquez o Rulfo facin gènere negre. Simplement són  exemples de luxe. En realitat, només plantejo una reflexió. Mantenir tessitures d’excessiu purisme em sembla obsolet. I per als que ja esteu una mica emprenyats amb mi a aquestes alçades de l’article, us diré que de vegades m’agrada provocar una mica. Fer d’advocada del diable.
De manera que ara ho faré... perquè, a veure... hi ha res més connotat i codificat ˗i per tant estereotipat˗ que el hard-boiled? Mmmm. Penseu-hi.

Com diu el gran Umberto Eco: Somos proclives a mezclar ficción y realidad, a leer la realidad como si fuera ficción y la ficción como si fuera realidad. Algunas de estas prácticas de confusión son agradables e inocentes, otras, completamente necesarias, y otras más trágicamente preocupantes (Seis paseos por los bosques narrativos, Lumen, Barcelona, 1997, p. 132).

Aquest article també ha estat publicat a la web de Crims.cat (Editorial Alrevés)

Aquest article també ha estat recuperat per Núvol amb motiu de la BCNegra 2015 




divendres, 28 de juny del 2013

Festa crimcatiana d'una tarda d'estiu: Presentació de Crims.cat 2.0





En una fresqueta tarda de principis d'estiu, ahir es va celebrar la festa de la novel·la negra en català. L'Editorial Alrevés presentava a la Galeria gracienca H2O el llibre de relats en català Crims.Cat 2.0. Com recordareu, ja existia un Crims.cat (a seques) que vaig ressenyar aquí. Ahir es tractava de vestir de llarg la segona part. 15 autors que no eren en el primer volum i que han complementat l'oferta de la narrativa negra breu en la nostra llengua. 

Alguns d'ells es van aplegar amb nosaltres en un acte divertit, distès, amical i entranyable. Pica-pica, cerveseta, molt bon humor, rialles i fotos a dojo. Sebastià Bennasar va fer la presentació en la seva qualitat de responsable (juntament amb Àlex Martín Escribà, que no va poder deixar la seva feina a Salamanca per fer-nos companyia) de coordinar l'antologia. La xerrada va ser breu, però prou engrescadora. Molts dels assistents van adquirir el volum, van demanar la signatura dels autors presents, van xerrar amb ells. Tot un bon ambient de lletraferidura negrota on m'ho vaig passar extraordinàriament bé. Hi havia força gent (escriptors, editors, afeccionats, traductors, crítics, lectors de tota mena). En el meu cas, estic molt contenta perquè van venir molts amics  personals, cosa que els agraeixo enormement. 



Els autors que apareixen en el recull són: Jaume Benavente, Andrea Robles, Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Annabel Cervantes, Àlex Volney, Teresa Roig, Lluís Llort, Vicenç Aguado i Ignacio Arribas. 

Així que llegeixi el llibre us en faré la ressenya, òbviament. De moment, us deixo amb el reportatge gràfic, prou extens i divertit. Com que l'Àlex Martín Escribà no podia ser-hi, el vaig tenir informat per WhatsApp en tot moment. Ell m'anava dient: abraçada per a tal (i jo l'abraçava i li enviava la foto), records per a qual (i jo que obeïa disciplinadament). Va ser la manera de tenir-lo amb nosaltres i que se sentís enmig de la festa (noves tecnologies forever). 

I res més per avui, negrots. Crec que les fotos parlen elles soles. Que passeu un bon cap de setmana. I visca la negror!








dijous, 27 de juny del 2013

Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti








Fa pocs dies vaig tenir el privilegi d’entrevistar Dominique Manotti, que va visitar Barcelona per a la presentació de la seva novel·la número set de la Col·lecció Crims.cat d’Editorial Alrevés Un habitual de la comissaria. Des dels primers mots que vam creuar, em va subjugar la seva personalitat decidida i ferma; la seva determinació de tirar endavant una obra narrativa que va definir com estrictament “negra” que contribuís a mostrar sense embuts la realitat social. Que posés damunt la taula el nivell de corrupció generalitzada dels centres de poder; la pervivència de la misèria, la violència i la injustícia en un model d’estat aparentment civilitzat i democràtic, però internament podrit.

Un cop llegida la novel·la, no tinc cap dubte que se’n surt a la perfecció. Un habitual de la comissaria és una obra descarnada, essencial, dura, valenta. Sense floritures retòriques ni elements superflus, Manotti retrata com en aquelles inquietants pel·lícules en blanc i negre del neorealisme italià un món sense escrúpols, una jungla d’asfalt feta de contrastos. Una gran ciutat, París, amb uns barris marginals on els més febles (immigrants, dones, joves) no posseeixen res. No són ningú. Gairebé no tenen ni el dret a la vida. 

 


Un habitual de la comissaria està construïda a partir d’un repartiment coral. És la fidel transcripció de la vida en una comissaria de l’extraradi de París. Manotti es va inspirar en els terribles fets de la tardor de 2005, quan un jove immigrant fou assassinat impunement per “les forces de l’ordre”. Li va semblar que s’havia de situar en els mesos previs (l’acció té lloc durant l’estiu d’aquell mateix any) per reflectir la tensió latent, la violència que amara les relacions entre la policia i els habitants del gueto en una gran urbs com la capital francesa. Volia que el seu relat ens aclarís moltes coses. Que ens mostrés com n’és de necessària la marginalitat per tal que la societat “blanca i digna” funcioni correctament. Com cal mantenir a tota costa aquell engranatge sòrdid i sinistre per a que la desgràcia d’uns quants alimenti la complaença de la majoria. 


Durant l’entrevista (i en la posterior presentació del llibre), Manotti va insistir repetidament en una qüestió: va assegurar que tot allò que passa a la novel·la és estrictament cert. Ella li ha donat veu, li ha atorgat el format literari, però no s’ha inventat res. Aquesta circumstància, que l’autora volia que quedés molt clara, resulta tremendament esfereïdora. No perquè els fets narrats ens vinguin de nou. Per desgràcia, a aquestes alçades resulta prou difícil creure en la bondat del nostre organisme social. Però sí per la seva cruesa, per la seva impunitat. Per la terrible sensació que, decididament, la justícia i la llei transiten per camins divergents. Al paladar, després d’exhaurir la darrera pàgina d’Un habitual de la comissaria, ens hi queda -ho vulguem o no- un regust amarg, d’impotència i de tristor.


Des del punt de vista literari, l’obra resulta molt efectiva. És rotunda, contundent, construïda amb frases curtes, pinzellades que, malgrat tot, recreen a la perfecció els ambients i les sensacions dels personatges. Sense descripcions excessives, Manotti excel·leix en la tasca. Ens col·loca al bell mig d’un paisatge extern, però també sap abocar-nos a l'interior dels protagonistes, de les seves contradiccions, de les seves mancances. En un món incomprensible, l’home actual està perdut. Cal córrer cada dia, desesperadament, a la recerca de la identitat.

Si algú encara no té clar que la narrativa negra pot assolir un alt nivell literari, que llegeixi Dominique Manotti. Estic segura que, després, canviarà d'idea. Mentrestant, els afeccionats al gènere sabem del cert que hem topat amb una autora d'aquelles que fan època. 

Que passeu un bon dia, negrots. 






dilluns, 24 de juny del 2013

Jeckyll i Hyde: microrelat de crispació estiuenca

Tot i que no fa gaire calor, l'estiu ja ha arribat. Per això em complau compartir amb vosaltres un relat que vaig escriure l'any passat per al bloc d'en Jordi Masó: La bona confitura.

  I recordeu... les aparences enganyen...

  Va per a tots vosaltres, negrots. Un conte estiuenc: 

 

 Jeckyll i Hyde 


Era un home tranquil, treballador, educat. Els seus veïns el consideraven una persona de confiança i un ciutadà exemplar. Ajudava les velletes a creuar el carrer, reciclava la brossa i mai no aparcava en places prohibides. Fins i tot feia de voluntari en una associació que tenia cura dels jardins del barri.

Ningú no coneixia la seva transformació estiuenca, ni tampoc sabien que guardava l’arma letal dins d’un armari de la cuina. En la intimitat de casa seva, així que arrencava el mes de juliol, l’home es lliurava com un boig al més gran dels plaers. Aconseguia ser allò que havia desitjat sempre. Un serial killer. Un despietat assassí en sèrie.  






dijous, 13 de juny del 2013

Tertúlia literària amb Marc Pastor







Ahir a la tarda, en una de les precioses sales folrada de llibres de l’Ateneu Barcelonès i en el marc de les tertúlies literàries que organitza periòdicament el Club TR3SC, hom va poder gaudir de la presència de Marc Pastor. Com sabeu, Marc Pastor és l’autor de quatre novel·les ben especials: Montecristo, La mala dona, L’any de la plaga i la flamant Bioko, que vaig ressenyar fa un parell de dies.  


La trobada va resultar molt agradable. L’acte fou presentat i conduit per l’amiga Núria Ferré, a qui em va fer molta il·lusió tornar a veure. En un ambient distès, en Marc va parlar pels descosits i ens va explicar moltes coses. La gestació de la novel·la, les sorprenents casualitats que el van menar a ambientar-la a Fernando Poo (Bioko per als nadius), les influències rebudes, les picades d’ullet que hi ha col·locat, les seves intencions en escriure-la. Ens va parlar dels personatges, especialment de Moisès Corvo, i també del seu ambiciós projecte general, que inclou diverses obres totes interconnectades que ja té al cap. 


Per desgràcia, una part important dels assistents no havien llegit encara Bioko (o l’estaven llegint en aquell moment). Per tant, certs temes no es van poder tocar per no destapar res. Amb tot, el sentit de l’humor i l’enorme capacitat comunicativa de Marc Pastor foren suficient per emplenar la tarda, que es va escolar en un tres i no-res. Tothom estava entregat i en Marc va generar moltes expectatives, de manera que estic segura que la gent va sortir amb unes ganes boges d’empassar-se la novel·la.  


Com que jo ja ho he fet, puc garantir que en gaudiran. 


I res més, negrots, us deixo amb unes quantes fotos. Una nova tarda d’ambient literari al bell mig d’una Barcelona que, per fi, ja feia olor d’estiu. Fins ben aviat.






dissabte, 8 de juny del 2013

Bioko, de Marc Pastor




Des de fa uns anys i malgrat que sigui lentament i no sense entrebancs, hom pot afirmar que alguna cosa està canviant en el si de la literatura catalana. Comptem amb un grup d’autors reduït però potent que han decidit bellugar-se activament a favor de la renovació i la normalització del nostre panorama literari. Que han decidit treballar tots els gèneres, totes les tipologies, totes les formes d’escriptura de què disposa qualsevol cultura “normal”. Entre ells, s’hi troba sens dubte Marc Pastor (Barcelona, 1977), artífex de l’evolució gràcies a un corpus original i valent que a hores d’ara podem considerar decididament consolidat. 

Enguany ens ha arribat Bioko, el seu quart títol després de Montecristo (2007), La mala dona (2008) i L’any de la plaga (2010). Una obra on Pastor s’atreveix de manera definitiva amb allò que ja apuntava en les anteriors: la fusió de gèneres. Bioko no és una novel·la d’aventures, ni de ciència-ficció, ni de rerefons històric. No conté un relat colonial ni una trama negra. Bioko és tot alhora: una hibridació molt ben aconseguida que demostra que les etiquetes poden ser molt útils, però que de vegades també fan més nosa que servei. 

L’autor té clar que una literatura normalitzada ha de poder satisfer les expectatives de tots els sectors del públic, inclosa la bona oferta d’entreteniment. Fidel a aquesta premissa, s’hi dedica en cos i ànima, conreant amb un evident plaer (estic segura que xala com un boig mentre escriu) el tipus de novel·la que a ell li agradaria llegir. El resultat esdevé especial, únic i altament engrescador.




La reformulació dels tòtems, dèries, influències, gustos i passions del seu imaginari és una de les marques de la casa. Així, a Bioko (com ja passava en els títols anteriors, especialment a L’any de la plaga) hi reconeixem una multiplicitat de ressons extensa i heterogènia. Des de la nissaga d’Indiana Jones o Regreso al futuro a sèries de televisió com Lost o C.S.I.; des de la narrativa de Joseph Conrad (El cor de les tenebres se m’ha fet molt patent) a Jules Verne (les al·lusions són directes i explícites) i Robert Louis Stevenson. Des de Conan Doyle i el western, al còmic i a l’humor (només cal veure els noms i sobrenoms que s’arriba a inventar). En desenes de gestos i d’expressions dels personatges hi trobem reflectit el bagatge cinematogràfic de Marc Pastor, totes les pel·lícules de tribus, de negres i d’expedicions que es va empassar de petit en les mítiques sessions televisives dels dissabtes a la tarda. Anotar la profusió de rastres i de picades d’ullet amb què ens delecta resultaria una tasca gairebé inacabable, però personalment em complau expressar que comparteixo gran part del seu imaginari, de  manera que em sento dins les seves novel·les com un peix a l’aigua.      

Bioko és una obra ambiciosa. Una baula important dins l’univers literari que l’autor ha decidit crear: un corpus molt personal construït a base d’una conscient i ben travada intertextualitat. A Bioko recuperem el personatge de Moisès Corvo, protagonista de La mala dona, en les seves vivències de joventut. Però també coneixem l’origen de Zeus Kruger, el personatge de Montecristo, o descobrim la identitat d’una figura mítica del segle xix (que no destaparé). 

L’acció té lloc a l’illa de Fernando Poo (Bioko per als nadius) l’any 1887. Una ambientació africana, una intriga insòlita, un desenvolupament arriscat, un desenllaç sorprenent. A Bioko res no és el que sembla, ni tan sols les coordenades del temps i de l’espai. La novel·la creix en agilitat a mesura que avança, tot abocant-nos a unes pàgines finals absolutament trepidants. Aquesta també és una marca de la casa: Marc Pastor no té pressa. Acostuma a fer un plantejament lent i detallat per tal de situar el lector i crear l’atmosfera idònia. Només aleshores enceta la vertadera història. Això pot desesperar alguns lectors, ansiosos d’acció. Però no cal patir. Tingueu paciència, que l’aventura arriba i esclata sense contemplacions. 




No afegiré res més, perquè sabeu que no faig mai resums que descobreixin detalls de la trama. Si Marc Pastor va excel·lir amb La mala dona (una de les millors novel·les negres de la narrativa catalana) o ens va esparverar amb uns eucaliptus alienígenes a L’any de la plaga, ara ens ofereix una peripècia brutal i intensa que ens farà baixar al cor de l’Àfrica més negra. Us la recomano, sobretot si sou amants de les novel·les d’aventures... o de les novel·les negres... o de les novel·les de ciència-ficció o...

Que en gaudiu, negrots.


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol