Dones, novel·les i sèries negres: una mirada actual a partir de la postmodernitat

Em complau compartir amb vosaltres la meva intervenció d'ahir a la Llibreria Pròleg, que tingué lloc amb motiu d'una nova presentació de la novel·la de Susana Hernández Contra las cuerdas. Es tractava de parlar de novel·la negra i de sèries policíaques de dones, tant des del punt de vista de l'autoria com dels personatges. El meu treball s'intitula: Dones, novel·les i sèries negres: una mirada actual a partir de la postmodernitat i, com veureu, només enceta el tema. El text, com s'escau a una intervenció d'aquestes característiques, és una mica llarg, però el podeu llegir tranquil·lament i tornar-hi més d'un cop. Jo crec que, malgrat tot, no resulta feixuc. 

Espero que us agradi, negrots.   

 

A la foto amb les altres participants: Rosanna Tocchetto, Antònia Huertas i Susana Hernández.

Dones, novel·les i sèries negres: una mirada actual a partir de la postmodernitat  

La novel·la negra clàssica americana, que coneixem com hard-boiled, és una narrativa que neix i triomfa durant els anys 20 i 30 del segle passat, en part com a reacció a la narrativa d’enigma tipus Conan Doyle i Agatha Christie (on el més important no és reflectir la realitat, sinó resoldre un repte intel·lectual). El “negre” clàssic dibuixa un protagonista de clares arrels patriarcals (normalment un detectiu privat i menys sovint un policia), que és hereu directe de la figura del cavaller medieval i, dins l’ideari americà, de l’heroi del western. Representa un model de masculinitat que perpetua els rols socials típics, però encabit en una ficció altament codificada, encara que tradicionalment s’hagi considerat novel·la estrictament realista per la seva recreació del delicte, dels baixos fons i del món de la marginalitat.

El cavaller-detectiu posseeix un codi ètic i d’honor (de vegades amb límits dubtosos) que l’obliga a defensar els dèbils, incloses “algunes” dones. Remarco “algunes” perquè només seran dignes de protecció les que responen a l’estereotip de la donna angelicata; és a dir, la figura femenina símbol de la perfecció espiritual, virtuosa i bella, idealitzada en el nostre imaginari especialment a partir del Renaixement. En contraposició a aquest model, la majoria de dones que retrata el hard-boiled pertanyen a un altre paradigma, el de la femme fatal, la típica “devoradora d’homes”, interessada i materialista, que posa la seva sexualitat al servei de la maldat. Promiscua i sexualment insaciable, es mou per foscos interessos i no posseeix cap mena d’escrúpols. Evidentment, enmig d’ambdós estereotips podem trobar altres personatges habituals, com la prostituta caiguda en desgràcia o la secretària fidel indispensable per al detectiu. En qualsevol cas, el component misogin del gènere negre clàssic està servit, avalat per una presència de la antifeminitat en la literatura des del principi dels temps. D’altra banda, cal destacar que el masclisme del hard-boiled també va acompanyat d’un indubtable racisme (d’acord amb l’ambient dels Estats Units a les primeres dècades del segle xx) i d’una claríssima homofòbia. 

 

Aquest model amara la novel·lística i el cinema de Hollywood de la primera meitat del segle i a Europa triomfa ostensiblement. Tot el cine negre clàssic, pel·lícules de gàngsters i detectius que hem visionat milers de vegades, transmeten aquest bagatge. Recordeu: personatges com Sam Spade i Philip Marlowe, durs, autosuficients, bevedors en excés, que es deleixen per la violència. No tenim temps de fer una llista, però només cal recordar El falcó maltès (basada en la novel·la de Dashiell Hammett) o La gran dormida (en castellà El sueño eterno, de Raymond Chandler) per tenir clar a què ens referim. Tanmateix, abans de continuar, vull deixar clara una qüestió: per més que hi puguem trobar relació, estem parlant, per damunt de tot, de convencions literàries, no d’una lectura literal de la realitat. 

A partir dels anys 70, les perspectives del gènere van començar a canviar. En l’època de la contracultura, del feminisme i de l’oposició a la Guerra del Vietnam, la novel·la negra no podia continuar perpetuant uns valors tan reaccionaris. Així –i sense voler caure en etiquetes excessivament reduccionistes˗  podem dir que la novel·la negra es converteix en una novel·la postmoderna, que pretén evolucionar i desmitificar els tòpics “suposadament realistes” de les obres anteriors. Òbviament, no en podem fer aquí un repàs detallat, ni d’obres ni d’autors, perquè es tracta de parlar del paper de la dona, però podem recollir alguns trets que caracteritzen el canvi: els protagonistes ja no són uns herois durs i violents, sinó figures que mostren la seva fragilitat, la seva incapacitat de relacionar-se (abans la solitud del protagonista era una mostra de masculinitat, però ara ja no). Parlem més aviat d’antiherois amb problemes personals (com tothom), a voltes torturats per fets del passat, que no sempre resoldran els casos i que només usaran la violència en situacions extremes.

Dins d’aquest context, la figura de la dona fa la seva aparició. Òbviament, em refereixo a la dona com a autora, però també a la dona com a personatge, tant en la literatura com en la ficció cinematogràfica i, per damunt de tot, en la televisiva. Any rere any, les sèries de televisió han anat guanyant terreny en la nostra quotidianitat, en el nostre lleure, fins arribar a esdevenir, a hores d’ara, un producte qualitativament molt potent i més elaborat que els llargmetratges. 

Tot i que la novel·la negra postmoderna es desmarca també de la narrativa d’enigma a l’estil Agatha Christie o Conan Doyle, no podem deixar d’esmentar que el gust per aquest model mai no desapareix. Els llibres continuen venent-se moltíssim. I una altra prova en són dues sèries extremadament exitoses. D’un cantó, S’ha escrit un crim, on el personatge de Jessica Fletcher, que es troba a mig camí entre Miss Marple i la seva creadora, la mateixa Agatha Christie, ha triomfat durant dècades. D’un altre cantó, House, que, a desgrat de l’ambientació mèdica, segueix fil per randa els esquemes de les històries de Sherlock Holmes.

 

 

Tanmateix, quan parlem de l’inici de la novel·la negra postmoderna, podem començar a parlar d’autores com Sara Paretsky, mare de la detectiva V.I. Warshawski, que inicià la sèrie amb Valor seguro (Indemnity Only), l’any 1982. Sue Grafton, que creà el magnífic personatge de Kinsey Millhone el mateix any, amb la ficció que coneixem com “Abecedari del crim” i un títol per a cada lletra (ara som a la V de Venjança i el primer fou la A d’adulteri, en anglès A is for Alibi). O Patricia Cornwell, que l’any 1990, molt abans de la irrupció de CSI, impulsa el thriller forense amb Post mortem, títol que inaugura les aventures de la doctora Kay Scarpetta.

A casa nostra, una pionera fou Maria Antònia Oliver, que creà la primera dona detectiva en català, Lònia Guiu. El debut de la nissaga, Estudi en lila (observeu l’al·lusió feminista del títol), té una data també força reculada: l’any 1985. A partir d’aquí, i fins arribar al moment actual, les autores que han apostat per donar vida a personatges femenins han estat cada cop més nombroses. Dins del context hispànic i per citar-ne algunes, en castellà tenim Mercedes Castro i la seva protagonista, Clara Deza; Alicia Giménez Bartlett i Petra Delicado (que també es convertí en sèrie televisiva); Rosa Ribas amb Cornelia Weber-Tejedor o Maruja Torres i Diana Dial. I en català podem recordar la sotsinspectora del mossos d’esquadra Norma Forester, creada per Teresa Solana; o la incursió dins del gènere de Carme Riera amb la policia Manuela Vázquez (en homenatge a Vázquez Montalbán).

En general, aquest conjunt d’heroïnes (o “antiheroïnes”) es caracteritza per la seva proximitat. No tenen inconvenient a l’hora de mostrar les seves emocions, arrosseguen traumes i carències, tenen manies i defectes, poden ser inestables, desenvolupen diferents rols a banda del professional: trobem mares, germanes, filles, esposes, amants. Competents en la seva feina, no defugen la violència quan fa falta, però el tema acostuma a rebre un tractament dialèctic, que parteix del qüestionament de la violència com a sortida correcta per resoldre els conflictes. 

Com podeu comprovar, aquest camí resultava un camí adobat per tal que actualment, ja en la segona dècada del segle xxi, Susana Hernández pogués escriure còmodament la seva nissaga de les inspectores Santana i Vázquez, la primera parella de dones policia de la narrativa hispànica. Que una d’elles sigui lesbiana i tingui la mare a la presó per un terrible crim, no impedeix al personatge funcionar amb normalitat, dins i fora de la ficció.  

 

Ja teníem altres precedents de parelles de dones policies a la televisió, com Gagney &  Lacey, precisament dels 80 (va durar del 81 al 88), amb unes protagonistes molt diferents però ben avingudes: una d’elles soltera i independent i l’altra esposa i mare de família, però ambdues igualment eficients professionalment. Actualment, podem citar la parella formada per la detectiva de la policia de Boston Jane Rizzoli i la seva companya forense Maura lsles (de la sèrie Rizzoli and Isles basada en les novel·les de Tess Gerritsen, autora americana d’origen xinès). Una altra parella de dones, en aquest cas literària i més sui generis, la formen a les novel·les de la sueca Asa Larsson dos personatges femenins que comparteixen les investigacions (l’advocada Rebecca Martinson i la policia, mare de família nombrosa, Anna Maria Mella). 

Susana Hernández aconsegueix situar en el nostre entorn barceloní, en la quotidianitat que tots coneixem, unes protagonistes que s’avenen perfectament amb les propostes de l’actual generació, sorgida del postmodernisme. Així, les investigadores de novel·les i sèries, de mica en mica, assoleixen un estatus cada cop més elevat (i no només quan són les protagonistes, ni tampoc només quan les seves creadores són també dones). Es converteixen en els personatges centrals, amb càrrecs de responsabilitat i una solvència professional contrastada, sense que això sobti a ningú. Paral·lelament, les sèries americanes també aconsegueixen mostrar-nos (tot i que sabem que existeix una quota establerta institucionalment que s’ha de complir) l’allunyament dels supòsits racistes i homòfobs. Trobem forenses, advocades, fiscals, policies i jutgesses de totes les races i orientacions  sexuals. Trobem protagonistes de cervell privilegiat, com l’antropòloga de fama mundial Temperance Brennan (Bones), inspirada en les novel·les d’una antropòloga real, Kathy Reichs. En una clara inversió dels rols tradicionals, Brennan assumeix el paper racionalista enfront del company masculí (ara marit) intuïtiu, religiós i emotiu. Trobem competentíssimes agents de la CIA o de l’FBI, com Carrie Matheson a Homeland, amb un valor i una capacitat de percepció superior a tots els seus companys. La malcarada Marshall Mary Shannon d’Al descubierto, experta en protecció de testimonis. Les gairebé superdotades protagonistes de Mentes criminales, amb la hacker Penélope Garcia inclosa. O la inspectora Kate Beckett de Castle, intrèpida policia amb un grup d’homes al seu càrrec.  

 

No em puc allargar més, però faré una petita llista de dones de sèries que no tenen res a envejar als seus companys masculins. Es mouen per les mateixes coordenades i no demostren cap tipus de “feblesa” típicament femenina en les seves feines. Lluny de qualsevol prejudici anterior, són competents, agosarades, fortes i intel·ligents. Estan preparades i, si cal matar, maten. Això sí: sempre defensen la justícia i, tret d’algunes excepcions, no tenen problemes a l’hora de mostrar les emocions. Algunes, com la “subjefa” Brenda Johnson de The Closer, presenten una clara dicotomia entre la duresa a la feina i la fragilitat gairebé infantil a la vida privada. En general, totes comparteixen un tret: són capaces de connectar enormement amb les víctimes, però es mostren implacables amb els assassins. Cal tenir present que la dona (i els menors) continuen essent el blanc principal de la majoria de crims (els violadors, abusadors, maltractadors, assetjadors, etc. encara són els estereotips de culpables més freqüents). 

 

 

Allà va la llista de certes protagonistes que, a banda de les citades, ens serveixen de clara referència, en el benentès que només són una petita mostra: Olivia Benson (Ley & Orden, Unidad de Víctimas Especiales); Catherine Willows i Sara Sidle (CSI Las Vegas); la Sergent Calleigh Duquesne (CSI Miami); l’agent Olivia Dunham (Fringe); la forense Megan Hunt (El cuerpo del delito); la policia Sara Linden (The Killing); la capitana Sharon Raydor (Major Crimes), implacable antiga agent de la temible secció d’Assumptes Interns.   

La llista resultaria gairebé interminable i aquest treball és només un petit esbós. El tema tot just està encetat. Però volia afegir dues coses. D’una banda, no és gratuïta l’aparició en el món de la literatura, amb un èxit aclaparador, d’un personatge femení impensable fa uns anys: La Lisbeth Salander d’Stieg Larsson, que contravé totes les convencions.

D’una altra, tal vegada podríem resumir la meva intervenció amb una frase d’Olivia Benson, la meva poli preferida: “M’estimo més demanar perdó, que demanar permís”.

Moltes gràcies.