BCNegra 2013: Verí… letal i no taca

La primera taula rodona de la tarda de dilluns dia 4 duia un títol prou inquietant: Verí... letal i no taca, en al·lusió a una de les armes de matar més rendibles del gènere i –quina por!– tal vegada també de la vida real.

Adela Muñoz Páez, catedràtica adscrita al Departament de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla, i Albert Vingut, cap del Servei de Química de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses de Barcelona, van fer un repàs exhaustiu a tots els verins haguts i per haver.

Evidentment, la majoria de substàncies tòxiques provenen directament de la naturalesa, especialment de les plantes i també d’alguns animals (recordeu com es va suïcidar Cleòpatra). Una gran part només són letals en funció de la dosi i, per tant, resulten fàcils de trobar i d’adquirir, ja que en petites quantitats serveixen per a altres finalitats (en farmàcia, en drogueria, contra les plagues, etc.).

El verí s’ha utilitzat per matar des que l’home és home i en l’antiguitat era un sistema molt freqüent. No debades els reis, emperadors i homes poderosos, davant la por de morir enverinats, comptaven sovint amb esclaus o empleats que provaven prèviament el seu menjar i la seva beguda. De fet, el sistema "verí" encara dura, per més que l’hàgim modernitzat i ara, pels crims d’estat, destaquin les substàncies radioactives. Només cal recordar l’enverinament amb Poloni-210 de l’antic coronel del KGB Aleksandr Litvinenko. O les sospites que encara planegen per damunt de la mort de Yasser Arafat, el cadàver del qual fou exhumat recentment per tal d’esbrinar si conservava restes letals.    

Els dos experts van comentar les propietats de moltes substàncies. Curare, cicuta, cianur, arsènic, tali, plom. Un munt de productes que tenim normalment a casa, que manegem en la vida quotidiana, són potencialment letals. Realment, la llista sembla inacabable. D’altra banda, no tots els verins són detectables amb la mateixa facilitat. Hi intervenen molts factors. Sobretot, tal com va remarcar clarament Albert Vingut, depèn de l’existència d’una sospita. Si no hi ha indicis de possible assassinat, resulta molt difícil arribar a la conclusió que algú ha estat enverinat. Per tant, no tenim ni idea de la quantitat de crims per enverinament que poden quedar impunes. Actualment, amb la incineració de tants cadàvers, el tema encara es complica més, ja que, sense el cos, és impossible seguir cap pista més endavant.  Injectar verins en certes menges funciona molt bé. En una peça de fruita, per exemple.

El mata-rates o els pesticides resulten recursos efectius. Albert Vingut va explicar que hi ha enverinaments lents i enverinaments ràpids. Molts assassins es prenen el seu temps, amb la qual cosa el crim es revesteix de l’aspecte d’una malaltia. El perfil d’aquest assassí és sobretot femení. Moltes dones, psicòpates sense capacitat d’empatitzar, egòlatres narcisistes necessitades de cridar l’atenció, enverinen els membres de la seva família per convertir-se en les seves cuidadores, que tothom les compadeixi i les consideri unes heroïnes. I així, van matant un familiar darrere un altre. Poca broma.

També va parlar de la figura de la “vídua negra”, que tanta literatura i cinema ha propiciat. Dones que persegueixen els diners d’un home acabalat i sol, sovint de certa edat, al qual es carreguen de pressa així que saben que heretaran la seva fortuna.

Agatha Christie va documentar-se força sobre la qüestió i es veu que l’encertava bastant. És una de les autores que més utilitzà el sistema, que en general està molt lligat a la novel·la britànica dels anys trenta. Tanmateix, el verí esdevé una arma sempre rendible, sempre utilitzable. De fet, recordo ara mateix diverses sèries de televisió actuals on un verí molt en voga és l’anticongelant dels cotxes, que du una substància –etilenglicol– que es veu que mata moltíssim. Les sobredosis de morfina, insulina i altres drogues també resulten un efectiu mètode criminal.

La xerrada va ser molt interessant i el debat posterior molt divertit. Tot i que els experts van intentar no donar idees, les preguntes del públic van resultar... com a mínim sospitoses.

Una agradable tarda molt criminal. Fins aviat, negrots.