Va d'anuncis: Crims.cat 2.0 (segona collita de relats negres en català)

 

Avui va d'anuncis, negrots. Ja tenim a la nostra disposició un nou llibre de relats negres en català:  «Crims.cat 2.0». Els responsables de l'antologia són Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar, ben coneguts pel seu enorme coneixement negrot i per l'edició primera de Crims.cat (collita de narradors del gènere negre en català) 
 

 

 

Tal com apareix a la pàgina web de Crims.cat, es tracta de "la segona collita de narradors negre-criminals d’arreu dels Països Catalans, un nou recull de contes on quinze culpables ens ofereixen un retrat del món del crim. Aquest segon volum complementa el primer, però, per descomptat, admet la lectura independent. Un cop més, el lector podrà apreciar que queda de manifest el caràcter polièdric i el variat repertori de la novel·la negra en català".

Els escriptors del recull són: Jaume Benavente, Xavier Aliaga, Teresa Roig, Juli Alandes, Carles Martín, Andrea Robles, Lluís Llort, Salvador Balcells, Vicenç Aguado, Gerard Guix, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Ignacio Arribas, Àlex Volney, Annabel Cervantes.  

 

 Per tant, se'ns gira encara més lectura. Impossible descansar, negrots.  

 

Dones, novel·les i sèries negres: una mirada actual a partir de la postmodernitat

Em complau compartir amb vosaltres la meva intervenció d'ahir a la Llibreria Pròleg, que tingué lloc amb motiu d'una nova presentació de la novel·la de Susana Hernández Contra las cuerdas. Es tractava de parlar de novel·la negra i de sèries policíaques de dones, tant des del punt de vista de l'autoria com dels personatges. El meu treball s'intitula: Dones, novel·les i sèries negres: una mirada actual a partir de la postmodernitat i, com veureu, només enceta el tema. El text, com s'escau a una intervenció d'aquestes característiques, és una mica llarg, però el podeu llegir tranquil·lament i tornar-hi més d'un cop. Jo crec que, malgrat tot, no resulta feixuc. 

Espero que us agradi, negrots.   

 

A la foto amb les altres participants: Rosanna Tocchetto, Antònia Huertas i Susana Hernández.

Dones, novel·les i sèries negres: una mirada actual a partir de la postmodernitat  

La novel·la negra clàssica americana, que coneixem com hard-boiled, és una narrativa que neix i triomfa durant els anys 20 i 30 del segle passat, en part com a reacció a la narrativa d’enigma tipus Conan Doyle i Agatha Christie (on el més important no és reflectir la realitat, sinó resoldre un repte intel·lectual). El “negre” clàssic dibuixa un protagonista de clares arrels patriarcals (normalment un detectiu privat i menys sovint un policia), que és hereu directe de la figura del cavaller medieval i, dins l’ideari americà, de l’heroi del western. Representa un model de masculinitat que perpetua els rols socials típics, però encabit en una ficció altament codificada, encara que tradicionalment s’hagi considerat novel·la estrictament realista per la seva recreació del delicte, dels baixos fons i del món de la marginalitat.

El cavaller-detectiu posseeix un codi ètic i d’honor (de vegades amb límits dubtosos) que l’obliga a defensar els dèbils, incloses “algunes” dones. Remarco “algunes” perquè només seran dignes de protecció les que responen a l’estereotip de la donna angelicata; és a dir, la figura femenina símbol de la perfecció espiritual, virtuosa i bella, idealitzada en el nostre imaginari especialment a partir del Renaixement. En contraposició a aquest model, la majoria de dones que retrata el hard-boiled pertanyen a un altre paradigma, el de la femme fatal, la típica “devoradora d’homes”, interessada i materialista, que posa la seva sexualitat al servei de la maldat. Promiscua i sexualment insaciable, es mou per foscos interessos i no posseeix cap mena d’escrúpols. Evidentment, enmig d’ambdós estereotips podem trobar altres personatges habituals, com la prostituta caiguda en desgràcia o la secretària fidel indispensable per al detectiu. En qualsevol cas, el component misogin del gènere negre clàssic està servit, avalat per una presència de la antifeminitat en la literatura des del principi dels temps. D’altra banda, cal destacar que el masclisme del hard-boiled també va acompanyat d’un indubtable racisme (d’acord amb l’ambient dels Estats Units a les primeres dècades del segle xx) i d’una claríssima homofòbia. 

 

Aquest model amara la novel·lística i el cinema de Hollywood de la primera meitat del segle i a Europa triomfa ostensiblement. Tot el cine negre clàssic, pel·lícules de gàngsters i detectius que hem visionat milers de vegades, transmeten aquest bagatge. Recordeu: personatges com Sam Spade i Philip Marlowe, durs, autosuficients, bevedors en excés, que es deleixen per la violència. No tenim temps de fer una llista, però només cal recordar El falcó maltès (basada en la novel·la de Dashiell Hammett) o La gran dormida (en castellà El sueño eterno, de Raymond Chandler) per tenir clar a què ens referim. Tanmateix, abans de continuar, vull deixar clara una qüestió: per més que hi puguem trobar relació, estem parlant, per damunt de tot, de convencions literàries, no d’una lectura literal de la realitat. 

A partir dels anys 70, les perspectives del gènere van començar a canviar. En l’època de la contracultura, del feminisme i de l’oposició a la Guerra del Vietnam, la novel·la negra no podia continuar perpetuant uns valors tan reaccionaris. Així –i sense voler caure en etiquetes excessivament reduccionistes˗  podem dir que la novel·la negra es converteix en una novel·la postmoderna, que pretén evolucionar i desmitificar els tòpics “suposadament realistes” de les obres anteriors. Òbviament, no en podem fer aquí un repàs detallat, ni d’obres ni d’autors, perquè es tracta de parlar del paper de la dona, però podem recollir alguns trets que caracteritzen el canvi: els protagonistes ja no són uns herois durs i violents, sinó figures que mostren la seva fragilitat, la seva incapacitat de relacionar-se (abans la solitud del protagonista era una mostra de masculinitat, però ara ja no). Parlem més aviat d’antiherois amb problemes personals (com tothom), a voltes torturats per fets del passat, que no sempre resoldran els casos i que només usaran la violència en situacions extremes.

Dins d’aquest context, la figura de la dona fa la seva aparició. Òbviament, em refereixo a la dona com a autora, però també a la dona com a personatge, tant en la literatura com en la ficció cinematogràfica i, per damunt de tot, en la televisiva. Any rere any, les sèries de televisió han anat guanyant terreny en la nostra quotidianitat, en el nostre lleure, fins arribar a esdevenir, a hores d’ara, un producte qualitativament molt potent i més elaborat que els llargmetratges. 

Tot i que la novel·la negra postmoderna es desmarca també de la narrativa d’enigma a l’estil Agatha Christie o Conan Doyle, no podem deixar d’esmentar que el gust per aquest model mai no desapareix. Els llibres continuen venent-se moltíssim. I una altra prova en són dues sèries extremadament exitoses. D’un cantó, S’ha escrit un crim, on el personatge de Jessica Fletcher, que es troba a mig camí entre Miss Marple i la seva creadora, la mateixa Agatha Christie, ha triomfat durant dècades. D’un altre cantó, House, que, a desgrat de l’ambientació mèdica, segueix fil per randa els esquemes de les històries de Sherlock Holmes.

 

 

Tanmateix, quan parlem de l’inici de la novel·la negra postmoderna, podem començar a parlar d’autores com Sara Paretsky, mare de la detectiva V.I. Warshawski, que inicià la sèrie amb Valor seguro (Indemnity Only), l’any 1982. Sue Grafton, que creà el magnífic personatge de Kinsey Millhone el mateix any, amb la ficció que coneixem com “Abecedari del crim” i un títol per a cada lletra (ara som a la V de Venjança i el primer fou la A d’adulteri, en anglès A is for Alibi). O Patricia Cornwell, que l’any 1990, molt abans de la irrupció de CSI, impulsa el thriller forense amb Post mortem, títol que inaugura les aventures de la doctora Kay Scarpetta.

A casa nostra, una pionera fou Maria Antònia Oliver, que creà la primera dona detectiva en català, Lònia Guiu. El debut de la nissaga, Estudi en lila (observeu l’al·lusió feminista del títol), té una data també força reculada: l’any 1985. A partir d’aquí, i fins arribar al moment actual, les autores que han apostat per donar vida a personatges femenins han estat cada cop més nombroses. Dins del context hispànic i per citar-ne algunes, en castellà tenim Mercedes Castro i la seva protagonista, Clara Deza; Alicia Giménez Bartlett i Petra Delicado (que també es convertí en sèrie televisiva); Rosa Ribas amb Cornelia Weber-Tejedor o Maruja Torres i Diana Dial. I en català podem recordar la sotsinspectora del mossos d’esquadra Norma Forester, creada per Teresa Solana; o la incursió dins del gènere de Carme Riera amb la policia Manuela Vázquez (en homenatge a Vázquez Montalbán).

En general, aquest conjunt d’heroïnes (o “antiheroïnes”) es caracteritza per la seva proximitat. No tenen inconvenient a l’hora de mostrar les seves emocions, arrosseguen traumes i carències, tenen manies i defectes, poden ser inestables, desenvolupen diferents rols a banda del professional: trobem mares, germanes, filles, esposes, amants. Competents en la seva feina, no defugen la violència quan fa falta, però el tema acostuma a rebre un tractament dialèctic, que parteix del qüestionament de la violència com a sortida correcta per resoldre els conflictes. 

Com podeu comprovar, aquest camí resultava un camí adobat per tal que actualment, ja en la segona dècada del segle xxi, Susana Hernández pogués escriure còmodament la seva nissaga de les inspectores Santana i Vázquez, la primera parella de dones policia de la narrativa hispànica. Que una d’elles sigui lesbiana i tingui la mare a la presó per un terrible crim, no impedeix al personatge funcionar amb normalitat, dins i fora de la ficció.  

 

Ja teníem altres precedents de parelles de dones policies a la televisió, com Gagney &  Lacey, precisament dels 80 (va durar del 81 al 88), amb unes protagonistes molt diferents però ben avingudes: una d’elles soltera i independent i l’altra esposa i mare de família, però ambdues igualment eficients professionalment. Actualment, podem citar la parella formada per la detectiva de la policia de Boston Jane Rizzoli i la seva companya forense Maura lsles (de la sèrie Rizzoli and Isles basada en les novel·les de Tess Gerritsen, autora americana d’origen xinès). Una altra parella de dones, en aquest cas literària i més sui generis, la formen a les novel·les de la sueca Asa Larsson dos personatges femenins que comparteixen les investigacions (l’advocada Rebecca Martinson i la policia, mare de família nombrosa, Anna Maria Mella). 

Susana Hernández aconsegueix situar en el nostre entorn barceloní, en la quotidianitat que tots coneixem, unes protagonistes que s’avenen perfectament amb les propostes de l’actual generació, sorgida del postmodernisme. Així, les investigadores de novel·les i sèries, de mica en mica, assoleixen un estatus cada cop més elevat (i no només quan són les protagonistes, ni tampoc només quan les seves creadores són també dones). Es converteixen en els personatges centrals, amb càrrecs de responsabilitat i una solvència professional contrastada, sense que això sobti a ningú. Paral·lelament, les sèries americanes també aconsegueixen mostrar-nos (tot i que sabem que existeix una quota establerta institucionalment que s’ha de complir) l’allunyament dels supòsits racistes i homòfobs. Trobem forenses, advocades, fiscals, policies i jutgesses de totes les races i orientacions  sexuals. Trobem protagonistes de cervell privilegiat, com l’antropòloga de fama mundial Temperance Brennan (Bones), inspirada en les novel·les d’una antropòloga real, Kathy Reichs. En una clara inversió dels rols tradicionals, Brennan assumeix el paper racionalista enfront del company masculí (ara marit) intuïtiu, religiós i emotiu. Trobem competentíssimes agents de la CIA o de l’FBI, com Carrie Matheson a Homeland, amb un valor i una capacitat de percepció superior a tots els seus companys. La malcarada Marshall Mary Shannon d’Al descubierto, experta en protecció de testimonis. Les gairebé superdotades protagonistes de Mentes criminales, amb la hacker Penélope Garcia inclosa. O la inspectora Kate Beckett de Castle, intrèpida policia amb un grup d’homes al seu càrrec.  

 

No em puc allargar més, però faré una petita llista de dones de sèries que no tenen res a envejar als seus companys masculins. Es mouen per les mateixes coordenades i no demostren cap tipus de “feblesa” típicament femenina en les seves feines. Lluny de qualsevol prejudici anterior, són competents, agosarades, fortes i intel·ligents. Estan preparades i, si cal matar, maten. Això sí: sempre defensen la justícia i, tret d’algunes excepcions, no tenen problemes a l’hora de mostrar les emocions. Algunes, com la “subjefa” Brenda Johnson de The Closer, presenten una clara dicotomia entre la duresa a la feina i la fragilitat gairebé infantil a la vida privada. En general, totes comparteixen un tret: són capaces de connectar enormement amb les víctimes, però es mostren implacables amb els assassins. Cal tenir present que la dona (i els menors) continuen essent el blanc principal de la majoria de crims (els violadors, abusadors, maltractadors, assetjadors, etc. encara són els estereotips de culpables més freqüents). 

 

 

Allà va la llista de certes protagonistes que, a banda de les citades, ens serveixen de clara referència, en el benentès que només són una petita mostra: Olivia Benson (Ley & Orden, Unidad de Víctimas Especiales); Catherine Willows i Sara Sidle (CSI Las Vegas); la Sergent Calleigh Duquesne (CSI Miami); l’agent Olivia Dunham (Fringe); la forense Megan Hunt (El cuerpo del delito); la policia Sara Linden (The Killing); la capitana Sharon Raydor (Major Crimes), implacable antiga agent de la temible secció d’Assumptes Interns.   

La llista resultaria gairebé interminable i aquest treball és només un petit esbós. El tema tot just està encetat. Però volia afegir dues coses. D’una banda, no és gratuïta l’aparició en el món de la literatura, amb un èxit aclaparador, d’un personatge femení impensable fa uns anys: La Lisbeth Salander d’Stieg Larsson, que contravé totes les convencions.

D’una altra, tal vegada podríem resumir la meva intervenció amb una frase d’Olivia Benson, la meva poli preferida: “M’estimo més demanar perdó, que demanar permís”.

Moltes gràcies.

 

 

BCNegra 2013: les taules de novel·la negra catalana, reportatge gràfic

Benvolguts negrots,

Evidentment, no pertoca que jo mateixa confegeixi la crònica de les dues taules rodones sobre novel·la negra catalana que vaig moderar a la passada edició de la BCNegra. Per tant, simplement us en faré el recull gràfic.

 

El títol comú  era Catalunya, terra de crims (I) i (II) i van tenir lloc a la Facultat de Comunicació Blanquerna -URL els dies 7 i 8 de febrer.

Sota el subtítol Una llengua amb molt futur, al fulletó hi deia: La novel·la negra catalana o en català va perdent el seu caràcter urbà. Un caràcter forjat a través de les grans històries que ens van explicar tant Pedrolo com Tasis i Fuster. La consolidació de la novel·la negra en català com a gènere va de la mà de la seva dispersió geogràfica. De Salt al Matarranya, els crims s'estenen per tot l'ampli territori nacional. Tot és possible.

 

El primer dia, els convidats foren Salvador Balcells, Pep Coll i Sebastià Bennassar.

 

 

 

 

El segon dia, els convidats foren Isidro Garrido, Xevi Sala, Miquel Giménez i Miquel Casas. Abans de les fotos, us deixo l'enllaç que correspon a l'article que, sobre aquesta segona sessió, va aparèixer publicat a El Punt-Avui: Una geografia de crims.  

 

 

 

BCNegra 2013: Simplismes sobre la novel•la negra

Aquesta és la meva darrera crònica de la BCNegra d’enguany, que intentarà recordar una taula rodona convocada amb un títol bastant provocador: “Simplismes sobre la novel·la negra. La realitat és molt diversa”. A l’explicació del fulletó, hi podíem llegir: El tòpic sobre el gènere negrecriminal diu que és reiteratiu, poc literari, amb un esquema simple i fàcil. Tòpics que repeteixen, sobretot, els que no llegeixen novel·la negra, els que s’han quedat en els estereotips del detectiu de gavardina bruta i el policia descuidat. A tots ells, als esquemàtics i simplistes, els convidem a aquesta taula. Avui defensem la riquesa del nostre gènere preferit.

Quanta raó, quantes creences errònies ancorades en el passat, quants prejudicis, quanta ignorància. Efectivament, quant simplisme!

Al voltant de la taula, un moderador d’excepció: Àlex Martín Escribà. Els participants: Víctor del Árbol, Eugenia Tusquets, Juan Bolea i Begoña Huertas.

Àlex Martín Escribà va demostrar amb escreix que és un dels màxims coneixedors del tema. La seva introducció i les intel·ligents preguntes que formulà als convidats avançaren en la línia de corroborar la diversitat que el gènere posseeix actualment.

 

En primer lloc, va intervenir Víctor del Árbol, que ens mostrà la seva novel·la, recentment publicada,  Respirar por la herida. L’anterior, La tristeza del samurái, ha triomfat moltíssim, especialment a França (quina ràbia que els de fora hagin de descobrir els nostres autors!), on ha obtingut Le Prix du Polar Européen a la millor novel·la negra europea. Víctor es va expressar amb molta claredat, engrescant el personal a llegir-lo. Les seves són ficcions denses, de personatges, on parla del dolor i intenta aprofundir en l’ànima humana.

En relació amb els “simplismes”, Víctor no va qüestionar el gènere. És un bon instrument que s’adapta a les seves necessitats, encara que sigui a la necessitat de transgressió. L’esquema de la narrativa negra li sembla molt útil perquè és dinàmic, s’hi poden situar personatges normals i hi passen coses amb les quals ens hi podem identificar. A Respirar por la herida, l’autor parteix del plantejament d’un interrogant: Què passaria si un dia algú ens arrabassa tot el que tenim? Si la justícia falla, seríem capaços de suportar-ho o buscaríem venjança? Víctor efectua la pregunta a cada un dels seus personatges. I cada un li respon de manera diferent. Tanmateix, en cap dels casos no hi trobem gaire marge a l’esperança.

Les seves novel·les són corals; els rols dels personatges s’entrecreuen i confonen fins que, de mica en mica, les ambigüitats i les dicotomies es van diluint. Per a ell, els personatges són el més important. Més que no pas la trama. Es complau en generar incomoditat en el receptor, en aconseguir que s’identifiqui amb algú que no s’ho mereix, en trencar motlles. Arriba un moment en què la veritat ja no interessa al lector. Allò que importa és l’actuació dels personatges, independentment de la resolució del conflicte. Com que ara mateix estic llegint Respirar por la herida, aviat tindreu la meva ressenya, negrots.

De la resta de participants a la taula, l’autora més interessant, de bon tros, em va semblar l’asturiana Begoña Huertas, amb la seva novel·la breu Una noche en Amalfi, un thriller psicològic que, de tant bones vibracions que em transmeté, em vaig apressar a adquirir a la llibreria Negra y Criminal. L’autora referí que, en una nit d’insomni, se li va presentar la novel·la del començament al final. I la va escriure. Com he sentit dir a tants d’altres escriptors, Huertas no es defineix autora de gènere. No pensava en la narrativa negra quan va compondre l’obra, tot i que hi reconeix alguns trets: la dosificació de la informació per generar suspens, la intriga, jugar amb el punt de vista. Per a ella, el gènere és, efectivament, molt flexible i permet tractar en profunditat allò que més li interessa, la psicologia dels personatges.        

Pel seu cantó, Eugenia Tusquets ens presentà Tú eres mi asesina, una ficció de final sorprenent, situada entre Barcelona i Mèxic, que està muntada a partir d’una gran analepsi i que treballa un tema punyent: l’ampli espectre de possibilitats de tracte que es pot produir entre un segrestador i una víctima quan estan tancats junts durant moltes hores. La novel·la reflecteix la terrible xacra, absolutament verídica i actual, dels segrestos exprés que es produeixen a Mèxic. Va comentar que, mentre s’estava documentant, va conèixer històries increïbles, al·lucinants i terrorífiques.

Juan Bolea va fer un cert recorregut per la història del gènere des dels primers passos de la narrativa d’enigma, tot trencant una llança a favor del conjunt de modalitats que el negrecriminal ens ofereix. D‘altra banda, ens va parlar del protagonista de Pálido monstruo, la seva darrera novel·la: un advocat penalista de Zaragoza. La història consisteix en una ficció judicial que Bolea va voler situar en un indret diferent, que no fos ni Madrid ni Barcelona.

Amb quatre escriptors convidats, una hora de taula rodona passa en un sospir. Per tant, no va ser possible exhaurir, ni de bon tros, la temàtica proposada. Amb tot, va quedar claríssim, atesos els exemples presentats, que la novel·la negra, criminal, policíaca (o com vulgueu anomenar-la) té una diversitat  espectacular i una vitalitat a prova de bomba.     

Que sigueu molt feliços, negrots.

 

 

BCNegra 2013: Assassinat o mort natural: l’inquietant futur de les llibreries

Rere un títol tan inequívocament criminal, una de les taules rodones de la BCNegra s’ocupà d’una preocupació molt actual: la situació i el futur de les llibreries. Com a lletraferits, és evident que el tema ens arriba ben endins. Assistir al tancament d’un bon nombre de llibreries històriques, gairebé com si es tractés del compliment d’una sentència inexorable, esdevé un tràngol de mal empassar. Ona, Proa, Espai Mallorca, Áncora y Delfín, Catalònia, Robafaves... Aquests noms només representen uns pocs exemples dels molts establiments que darrerament han hagut de baixar la persiana al llarg de la nostra geografia.    

Els participants de la taula, moderats per Antonio G. Iturbe, eren, per descomptat, tres coneguts llibreters: Octavi Serret (de la Llibreria Serret de Vallderoures, al Matarranya), Josep Cots (de la Llibreria Documenta, de Barcelona) i Miquel Colomer, de la recent tancada Catalònia.

Hom va començar parlant des d’una posició autocrítica: Comprem prou llibres, els catalans? On els comprem? Què està passant? Què hem fet malament tots plegats?

Miquel Colomer, referint-se òbviament a Catalònia, va manifestar que la seva era una llibreria que es trobava en una posició intermèdia: massa gran per funcionar com un negoci petit (no podia tirar endavant amb poques persones i poca infraestructura) i massa petita per fer front als períodes de caiguda de les vendes o per aconseguir el poder negociador amb els proveïdors de les grans cadenes. També remarcà que els canvis del món actual han modificat totalment els hàbits adquisitius. Ara ningú no busca un llibre de cuina o d’enginyeria. Tot això es troba a Internet. Per tant, només es venen els llibres estrictament “literaris”. La resta, pràcticament ha desaparegut.     

Josep Cots em va semblar un romàntic. Tot i llegir en veu alta un text prou crític –carregat d’una ben dosificada intenció satírica–, crec que encara confia que la situació es pot reconduir. Ell mateix es va autotitllar de llibreter original i exòtic, perquè està interessat en els llibres, i va descriure el moment que vivim com una comèdia macabra. Va vincular la desaparició lenta de les llibreries independents, petites i mitjanes, a la desaparició del petit comerç en general. La revolució digital i l’omnipresència de les grans cadenes són alguns dels factors relacionats amb el problema. Ara bé: Cots, amb el seu corbatí entre esnob i anacrònic, es va mantenir ferm. Ell no vol diversificar el negoci (algú ho va suggerir com a solució). Ell és un llibreter que vol una llibreria de tota la vida, on la gent pugui tocar i remenar. Una mena d’espècie en extinció que enarbora una paraula sublim com a guia de la seva tasca: Amor. Amor pels llibres.

Serret em va semblar el més pragmàtic. Molt actiu a les xarxes, amb un bloc adreçat als clients, organitza una munió d’actes (presentacions, lectures, tallers). La seva llibreria s’ha fet un nom malgrat trobar-se en un indret tan allunyat dels centres de negocis i de les grans ciutats. Octavi Serret la va fundar quan tenia setze anys, la literatura és la seva passió i creu que els llibreters encara fan falta per recomanar llibres. Em va semblar treballador i positiu, un lluitador per la venda d’obres en català allà en la seva contrada aragonesa, un home optimista i d’idees clares, que no té por de tirar endavant amb els nous temps. Creu que encara es poden fidelitzar els lectors, que acaben tornant. I també creu que la bona literatura es vendrà sempre.

La xerrada va continuar, amb una certa discrepància. Colomer s’expressa des de la decepció i el dolor. Encara és molt recent el tancament de Catalònia. Tanmateix, també fa autocrítica. Penso que la seva autocrítica convindria que fos l’autocrítica de tots els implicats, inclosos els consumidors últims, evidentment. És molt difícil lluitar contra els canvis que ens envolten i, ja que som lectors, hauríem de mantenir obert el canal amb el llibreter de tota la vida, aquella figura per a mi admirable que a hores d’ara s’està extingint.

No cal que digui que no vam arribar a cap conclusió. Tots tenim clars els diversos fronts oberts, els diversos factors que perjudiquen el negoci de les llibreries. Estem vivint moments incerts, molt problemàtics econòmicament, però també des del vessant cultural. Sincerament, no sé si l’Amor aquest que esmentava Josep Cots ens podrà salvar.    

 

 

Presentació de Crims.cat a Òmnium Cultural

Tot just es compleix un any del debut de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Ahir a la tarda, a les dependències de la seu central d’Òmnium Cultural, hi vam celebrar una nova presentació. Amb la moderació de Lluïsa Julià, escriptora i membre de la Junta Directiva d’Òmnium, a la taula s’hi van aplegar Àlex Martín Escribà, director de la Col·lecció; Andreu Martín, el nostre autor més veterà, de tots conegut, que va inaugurar Crim.cat amb la novel·la Història de mort; i Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, que fou l’artífex de la versió catalana de Pluja negra, de l’autor sard Flavio Soriga, número 4 de la Col·lecció.      

La trobada esdevingué prou perllongada, perquè tothom estava tan a gust que costava acabar. Àlex Martín Escribà, amb la seva vàlua i erudició habituals (és expert en el tema i professor de català a la Universitat de Salamanca), ens va fer cinc cèntims del projecte. A aquestes alçades, tots els negrots ja el coneixeu. La idea és publicar una col·lecció en català seriosa, moderna i de qualitat, que amb el temps es converteixi en el relleu natural de la mítica Cua de Palla. Una col·lecció que reuneixi els autors catalans actuals i també les traduccions d’obres europees (sobretot del sud d’Europa) poc conegudes i que no hagin estat traduïdes a altres llengües de l’Estat. Es tracta d’oferir novetats, de donar a conèixer, de provocar la lectura en la nostra llengua. En diverses ocasions ja hem recollit aquí la necessitat de l’existència d’una col·lecció, on el públic s’hi pugui adreçar tot fent-li confiança, tot sabent que és curosa i que està confegida amb un nivell d’exigència elevat.  

Andreu Martín és molt xerraire, carismàtic i divertit. Té un bagatge de vivències i anècdotes tan extens que, si volgués, podria parlar hores i hores sense avorrir ningú. Ens va delectar amb la història dels seus inicis, dels seus primers intents d’escriure en català (recordem que resulta prou difícil per a la gent que vam ser educats exclusivament en llengua castellana), ens va explicar curiositats de Manuel de Pedrolo, de Jaume Fuster... Una delícia. També parlà de literatura i del gènere. Per a ell, ja no pertoca creure que l’èxit del “negre” és una moda (terme que no l’acaba de convèncer), sinó que podem considerar que està plenament consolidat, com passa arreu del món.  

Pau Vidal –sempre tan oportú, intel·ligent i de fina ironia– s’ocupà d’allò que més el preocupa: l’estat i la situació de la llengua catalana. Dissortada, la pobra. Sempre patint, sempre al darrere de la llengua dominant. Vidal va lloar la novel·la de Soriga (de complicada traducció) i la Col·lecció Crims.cat, que valora molt positivament pel rigor que la caracteritza i perquè és una iniciativa valenta i necessària. Considera que és un projecte capdavanter, cridat a superar l’estereotip, el prejudici instaurat que impedeix que gran part del lector potencial faci un pas que encara no ha fet i es decideixi a llegir en català. Va posar exemples divertits, però sagnants, i va criticar –per oportunista i fals– allò que molta gent diu: “és que els escriptors catalans no escriuen com es parla”.

I és clar que no. Ni els catalans ni els castellans ni els de la República del Congo. La literatura no és la llengua oral. Sempre, absolutament sempre, pateix un procés de canvi, d’estilització estètica. Això ho diu en Pau i ho sabem i repetim tots els filòlegs. Si escrivíssim com parlem, la lectura seria inviable. Tanmateix, el lector català encara s’ha desempallegar d’absurdes idees i assumir que, en les seves mans, es troba gran part de la solució a l’escassetat de vendes i a la manca de renom d’una creació autòctona que no té res a envejar a la de la resta de països.   

Us garanteixo que aquesta crònica, de tantes coses interessants que van sorgir, es podria allargar quasi indefinidament. Evidentment, és impossible. Per sort, tot just acabar l’acte ens van comunicar que més de 900 persones havien seguit en directe la presentació a través d’Internet. Poca broma, negrots. Prometo, si aconsegueixo trobar la filmació (de moment encara no surt enlloc), compartir-la amb vosaltres  ràpidament.      

Mentrestant, aquí teniu el meu modest reportatge gràfic.

Que passeu un bon dijous, negrots.

Club de lectura Crims.cat a la Biblioteca la Bòbila

Com us podeu imaginar, res més engrescador que un Club de Lectura. Si aquest Club és de novel·la negra i l'organitza en Jordi Canal i la Biblioteca La Bòbila, encara millor. I si ara hi afegim una secció expressament adreçada a la Col·lecció Crims.cat de l'Editorial Alrevés, les ganes de participar-hi es fan immenses. La primera sessió fou amb Andreu Martín i la seva Història de mort, primer títol de la col·lecció. I el pròxim dia 15, divendres, tindrem Agustí Vehí i el seu divertidíssim Torn de nit. Vull aplaudir aquesta iniciativa i no us perdeu el vídeo. Us agradarà. Fins aviat, negrots. I visca la novel·la negra en català!

BCNegra 2013: Noves realitats, velles tradicions... Parlem de silencis

Una nova taula rodona de la BCNegra, encapçalada per un títol tan estrany com suggeridor: “Noves realitats, velles tradicions... Parlem de silencis”. El lligam temàtic pretenia vincular certes qüestions tàcitament i tradicionalment silenciades en el món real, amb la seva plasmació literària. Com veieu, la imaginació dels organitzadors de la BCNegra no té aturador. Amb tot, el nom de la taula resulta irrellevant. L’única cosa que de veritat interessa és trobar una excusa per parlar de literatura. I així va succeir, novament en el marc incomparable de La Capella.  

Moderats per Toni Puntí, a la tertúlia s’hi aplegaren Andreu Martín, autor de tots conegut i que no necessita cap presentació; Dolores Redondo, escriptora donostiarra que està triomfant espectacularment amb la seva primera novel·la, El guardián invisible; i Cristina Manresa, comissària dels Mossos d’Esquadra, membre del club de lectura de novel·la negra d’aquest cos policial i molt afeccionada al gènere.

Toni Puntí s’estrenà amb una pregunta:

-        Silencis, per què silencis?

a la qual va respondre ràpidament Andreu Martín. La literatura sempre, absolutament sempre, explica els silencis. Tanmateix, la realitat sovint és inversemblant. Per això l’escriptor ha de treballar amb molta cura, ha de resultar convincent, ha de saber crear una ficció creïble, per més que el real no ho sigui tant. Aquest tema és un dels favorits de l’Andreu. L’escriptura, tot allunyant-se del mutisme, ha de ser capaç de recollir qualsevol tema, però ho ha de fer des de la coherència i la versemblança. En la seva darrera novel·la, Societat negra (guanyadora del V Premi Crims de Tinta), Andreu Martín ens parla de les màfies xineses. Amb humor, va explicar que la màfia xinesa és una màfia silenciada, que sembla inexistent. Si tenim màfies russes, colombianes, romaneses i de tot arreu, si tenim el país ple de xinesos amb un munt de negocis, com és que no en sabem res de les seves màfies, conegudes com les Tríades?

El col·lectiu xinès és molt discret, però “haberlas, hailas”. Així ho confirmà Cristina Manresa, la comissària dels Mossos, que reconegué que, en els darrers temps, s’han engegat diverses operacions contra aquestes organitzacions al llarg del territori de l’Estat (joc, tràfic d’éssers humans, blanqueig de diners, esclavatge en petits tallers de confecció, prostitució). Amb tot, és difícil seguir-los la pista. Andreu Martín va indicar que la seva novel·la és pura ficció, però que parteix d’aquesta idea, de la poca visibilitat policial i periodística de les Tríades, per construir una història que podria ser perfectament real.

Per la seva banda, Dolores Redondo també ens parlà de la seva novel·la, primera entrega d’una trilogia que encara està escrivint. Ambientada enmig dels misteriosos boscos de la zona navarresa de la Vall de Baztán, està protagonitzada per una inspectora d’homicidis de la Policia Foral de Navarra (per cert, al cos policial autonòmic de Navarra, en la vida real, no existeix cap dona que ostenti aquest càrrec). La ficció de Redondo, que reprodueix les llegendes del territori de manera molt documentada, està inspirada en l’atmosfera d’un lloc de natura impactant i feréstega que, segons va manifestar amb contundència, atrapa irremeiablement el visitant. La seva també és una novel·la que explica els silencis. Forces ancestrals i tel·lúriques basteixen una trama on les dones hi tenen un paper molt rellevant (no debades les societats basca i navarresa són eminentment matriarcals).

El bosc marca la vida dels personatges. Els mediatitza en les seves actuacions i actituds. La història passada, les creences anteriors al Cristianisme que encara perduren, les bruixes, la Inquisició... Tot un conjunt de factors que em van semblar molt interessants. La vida actual que no ha pogut desempallegar-se d’un arrelat arcaisme.

Redondo està exultant. Va manifestar que sentia una mena de vertigen incontrolable per l’èxit inesperat de la seva novel·la, els drets cinematogràfics de la qual ja estan venuts. Andreu Martín, que l’ha llegit, va corroborar la seva vàlua: digué que li semblà una òpera prima molt bona i ben documentada, que s’acosta amb respecte al gènere i que no cau en els estereotips. No cal que us digui, negrots, que ja la tinc a casa. Si la cosa va de bruixes i estranys monstres boscans, no m’hi podia resistir.

La taula rodona fou molt agradable i distesa, amb una comissària dels mossos que va demostrar ser una gran lectora i tenir molt bon humor. Enfront del matriarcat de les terres de Baztán, va sorgir el sexisme i el paternalisme que pateixen les dones que ostenten certs càrrecs, com ella mateixa. En fi, ja veieu que toquem tots els temes. La BCNegra dóna per molt, negrots.

Per tant, demà més. Que tingueu un bon vespre.