El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar, és el títol número 6
de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés.
Una obra dinàmica, àgil, que enganxa des de la primera pàgina i que demostra la
vitalitat actual del gènere a casa nostra.
L’acció se situa en un indret tan
bell com la Vall de Boí, la qual cosa justifica de ple el poètic títol de la
novel·la. Una sèrie de crims terribles, que deixen un reguitzell de cadàvers
torturats de la manera més sàdica, posen a prova els mossos d’esquadra de la contrada,
dirigits pel comissari Jaume Fuster, arribat casualment de Barcelona per
impartir un curset. L’atmosfera és vital. Enmig d’un hivern duríssim, gairebé
colgats per la neu, els policies s’enfronten amb un cas d’enorme brutalitat que
arrenca de malediccions ancestrals i d’antigues supersticions religioses. La
tria geogràfica de Bennasar no em sembla casual. Respon a la voluntat de descentralitzar
el gènere i de demostrar que, lluny de la gran ciutat, també s’hi pot ambientar
una ficció ben negra. De fet, pel que fa a les característiques dels
assassinats, El país dels crepuscles resulta
molt més que negra. És negríssima.
L’autor construeix una història
procedimental, de manera que el lector acompanya la policia en les seves investigacions
i se sent partícip dels descobriments. La truculència dels crims queda
equilibrada pel tractament proper i costumista dels personatges principals. Sense
descriure’ls en excés, Bennasar se’n surt molt bé a l’hora d’aconseguir que el
receptor s’hi senti identificat. Els diàlegs, planers i creïbles, hi tenen molt
a veure. En la novel·la no hi ha res superflu. Aquesta característica, per a mi
indispensable en el gènere negre, converteix El país dels crepuscles en una obra madura i ben travada; en una
obra prou versemblant malgrat la insòlita ˗i tal vegada una mica pel·liculera˗ cruesa
dels crims.
Tanmateix, la novel·la només és
un instrument. Un instrument de gènere, que segueix aplicadament els codis,
però que té com a finalitat plantejar interrogants ˗gens banals˗ sobre el món
que ens envolta, sobre la deriva de la nostra societat. Bennasar posa en
pràctica dos exercicis. Un més explícit, l’altre més sibil·lí.
D’una banda, aposta per mostrar
clarament la seva preocupació ecològica, mediambiental. Empra el
misticisme del llop (una figura molt rendible literàriament) per encetar un debat:
la legitimitat del retorn de certes espècies al Pirineu, la necessitat de recuperar
els usos ramaders i agrícoles tradicionals, la conveniència de garantir la bona
salut de la natura. Amb tot, el seu discurs no és fonamentalista, sinó ben assenyat.
Així, també mostra la cara més fanàtica de la qüestió, tot inventant un grup
terrorista d’allò més bèstia que pretén volar pels aires la Presa de Cavallers (com
a primera de tota una sèrie) i inundar el país si fa falta.
D’altra banda ˗i de manera menys evident˗,
Bennasar va desgranant al llarg del text tot un conjunt de meditacions, preocupacions
i opinions que el vinculen al present més estricte i que l’acaben posicionant ideològicament.
Ens parla de l’actual crisi econòmica i les seves conseqüències, de les
màfies organitzades, de la prostitució, de les rèmores del franquisme que
encara arrosseguem, de la llengua i la literatura catalanes, de l’imperialisme
lingüístic del castellà. Recull referències històriques i artístiques, fa
reflexions sobre el passat i el futur. Sembla gairebé inabastable la capacitat
de l’autor per introduir els temes dels quals vol parlar.
Personalment, no m’hauria importat
que el final hagués estat una mica més perllongat en relació amb la resolució del cas, però,
alhora, agraeixo profundament la manca de detalls innecessaris o hiperbòlics.
Hiperbòlics poden ser els crims, però el tractament del seu desenllaç és absolutament versemblant i realista.
M’imagino perfectament la possibilitat de veure El país dels crepuscles convertit en pel·lícula.
M’imagino perfectament la possibilitat de veure El país dels crepuscles convertit en pel·lícula.
Llanço la idea a algun director
de cinema. A veure si algú s’anima. I als lectors, una clara recomanació.
Llegiu la novel·la. Us ho passareu molt bé.
Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol
Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol
Negrot com estic darrerament, me l'apunto!
ResponEliminaNomés puc dir: Mooooooooooooltes gràcies!
ResponEliminaSembla un bon llibre, me l'apunto. Gràcies, Anna Maria.
ResponEliminaMARTA VALLS
Apuntat!!! M’atrau molt el que expliques de la noveŀla. Tot i que dels crims d’extrema violència intento no saber-ne res, faré una excepció perquè la noveŀla en conjunt em sembla que m’agradarà molt. Ei, i endavant la idea de la peŀlícula!
ResponEliminaNo fa fàstic ni és gore, Shaudin. T'agradarà segur.
ResponEliminaLa teva ressenya m'ha enganxat de ple!!
ResponEliminaTema negrot, preocupació ecològica... m'agrada!!
Gràcies, Anna!
Després d'hver conegut personalment l'autor, i de seguir la col·lecció, és obvi que me la llegiré aviat. El Pirineu és una localització fantàstica per a aquesta mena de relat (només cal recordar "Tor" d'en Carles Porta). Un germà meu viu dalt de tot del Pallars, i les històries quotidianes que m'explica m'han fet pensar diverses vegades en una bona arrencada per a una novel·la negra. Quan l'hagi llegida en tornarem a parlar.
ResponEliminaHi te tirada oi per la Vall de Bohí? ara estic llegint 'Mateu el President' i hi ha alguns pasatges que també passen allí.
ResponEliminaM'apunto aquest nou.
Salut!
Les teves ressenyes ens entusiasmen i en fan comprar el llibre...aquesta Espanya "profunda" també existeix al Pirineus, sembla molt interessant...apuntat!
ResponEliminaTura