Si quan et donen per mort un dia tornes, de Lluís Llort

L’any 1955, Norman Friedman publicà Forms of the plot, estudi que aviat esdevingué  fonamental per a la classificació de les nombroses tipologies de trames narratives. Tot i que sovint és difícil trobar una trama pura, sempre podem identificar-hi un aspecte que destaca per damunt dels altres. Per exemple, Friedman descriu, entre les trames de personatges, allò que anomena “trames iniciàtiques o de maduresa”, on ens enfrontem a un protagonista que evoluciona, tot fent un camí cap al coneixement del món i de la vida, fins a assolir la maduresa personal i emocional. L’Odissea, com us podeu imaginar, constitueix un exponent d’alt nivell d’aquest model.   

Si quan et donen per mort un dia tornes, la darrera novel·la de Lluís Llort (1966) – publicada el passat setembre a La Negra de La Magrana– és, per damunt de tot, una novel·la iniciàtica. La història recull el periple homèric d’Agustí Garcia, un noiet barceloní de disset anys que fuig de casa de manera gairebé anecdòtica, en un rampell de joventut. Per motius complexos, entre els quals l’atzar, la ingenuïtat pròpia i la mala fe d’altri hi juguen un important paper, Agustí es veurà forçat a un llarg i dolorós viatge que l’allunyarà de casa i de la família durant més de catorze anys. 

Com li passà al mateix Ulisses, les peripècies del personatge inclouran una davallada als inferns. En aquest cas, a l’infern de la degradació, la droga, el delicte, la violència, la presó i el crim. La novel·la és dura, fosca, punyent, però sens dubte no s’avé amb una adscripció canònica al gènere negre. Això no és rellevant. Tots sabem que les fronteres  entre els gèneres literàries (i si molt m’apureu, entre tot a la vida) acostumen a ser borroses, febles i subjectives. Tanmateix, la meva percepció m’aboca a considerar que, per damunt de tot, Si quan et donen per mort un dia tornes és un text de personatges, de relacions humanes, de reflexions al voltant de la nostra naturalesa i de la nostra condició.

Llort excel·leix en la construcció de l’atmosfera. Aconsegueix que ens identifiquem profundament amb el protagonista, però també amb els seus pares i els seus germans. Vivim amb patiment l’angoixa de la família del desaparegut, ens la imaginem en carn pròpia, ens colpeix. D’altra banda, també sentim les sensacions de l’Agustí, les seves pors, la seva tragèdia. L’autor basteix amb mestria uns personatges complexos en una societat on res no és el que sembla i on l’engany i la mentida estan presents en tots els àmbits de la vida. A desgrat d’això, però, decideix mantenir encès un llumet d’esperança entre les bambolines d’un rerefons cru i desencantat. Per aquest motiu construeix un final obert i alliberador, del qual el lector competent se n’haurà de fer, ho vulgui o no, absolutament còmplice.

Estructuralment i estilística, la novel·la és lleugera i entenedora, de lectura plaent i amb un crescendo de suspens important. L’autor resol molt bé els salts temporals, amb un canvi de temps verbal quan fa falta, i fa avançar l’acció fins a un clímax que ens manté ben lligats a les pàgines del llibre. Els diàlegs representen un gran encert. Són frescos, clars i esmolats. Reprodueixen a la perfecció el real. En gran part, esdevenen els responsables de la inevitable implicació dels lectors en la història.  

Què ens converteix en allò que som? Podem canviar? Existeix un punt de retorn? Aprenem dels errors? Com ens marquen les nostres decisions? Quin paper té l’atzar en el nostre destí? Ens podem forjar, realment, a nosaltres mateixos?

Poca broma les preguntes que hom pot extreure d’un llibre com Si quan et donen per mort un dia tornes. No sé si negre, però de segur intel·ligent, personal i amb segell propi. Em sembla que, amb aquesta novel·la, la literatura actual en llengua catalana s’ha apuntat un gol, ves per on.   


Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol