La síndrome E, de Franck Thilliez

Fa pocs dies, quan vaig ressenyar Gataca, ja us vaig avisar que la meva ment cartesiana em corsecava per dins. La veueta interna em deia que hauria estat millor llegir en l’ordre correcte les dues novel·les que conformen la reflexió de Franck Thilliez al voltant de la violència i l'origen de la maldat. Després d’acabada La síndrome E (el primer dels dos títols), em reafirmo en la meva opinió. Conèixer esdeveniments cabdals del futur dels protagonistes no m’ha permès gaudir de la lectura de la mateixa manera, perquè en certs aspectes (no en la trama central, però sí en les qüestions costumistes i de personatges) m’ha fallat un element per a mi vital, el suspens. En qualsevol cas, i com que no hi ha remei, no paga la pena caure en la lamentació.

Sigui pel motiu que sigui, no he pogut evitar que m’agradés més Gataca. La trama de ciència-en-ficció és més potent, més agosarada, es troba al bell mig de la història. La situació dels protagonistes, Lucie Hennebelle i Franck Sharko, passa per un instant molt més torturat. Des del principi (potser també pel factor “descobriment”) em vaig sentir més involucrada en la trama de la segona entrega. D’altra banda, i encara que pugui resultar una mica sorprenent, em va semblar més versemblant, malgrat que especuli molt més i sigui més fantasiosa. Ja sabem que la ficció ben construïda pot esdevenir més creïble que la realitat.

La síndrome E s’acosta més al model canònic de novel•la criminal. La història és fosca, duríssima. A Franck Thilliez, per tal d’indagar en els mecanismes de la violència humana, no li tremola el pols. Basteix un escenari de terror amb majúscules, descarnat i brutal. Els experiments i la utilització per a malignes finalitats d’un mitjà tan present en la nostra societat com és la imatge (cinema, televisió, Internet, vídeojocs, etc.) donen lloc a una trama que posa els pèls de punta.

·

La primera meitat de la novel·la m’ha semblat molt bona. L’inici és molt potent, aspecte que jo valoro molt, i la construcció del personatge de Franck Sharko (encertadíssim), t’enganxa de valent. Sharko es mou entre l’heroïcitat i l’antiheroïcitat. Té febleses, algunes molt greus, però no és un antiheroi. Em sembla particularment atractiva la seva fluctuació entre justícia i llei, que, a voltes, es concreta inexorablement en l’aplicació de la justícia de manera, diguem-ne, poc ortodoxa. Sharko és un personatge complex i contradictori, polaritzat entre la tendresa i la follia, el sentit del deure i l’esperit d’independència, la fascinació malaltissa per l’aspecte fosc de la seva feina i l’anhel d’amor i de normalitat.  

Les vuit marques en un arbre del parc del seu carrer m’han subjugat (i fins aquí puc llegir). Però demostren fefaentment que Franck Thilliez no és un nyicris quan alena els seus personatges. Bravo. També Lucie Hennebelle resulta molt atraient, una fràgil figureta femenina que, a l’hora de la veritat, de fràgil no en té res. 

A partir de mitja novel·la, la trama perd una mica d’empenta i s’embolica amb un cert desordre. Tanmateix, reconec que aquesta és una opinió extremadament personal, mediatitzada per la meva crispació, cansament i mal humor a causa d’una calor i d’una sequera infernals, que converteixen en lava les pedres dels camins i ennuvolen els sentits (si més no els meus). És per això que vull ser totalment honesta: no sé segur si he estat realment objectiva. Espero que la gent que l’ha llegida hi digui la seva (eh, Maria negrota?).  

Sigui com sigui, la idea de Thilliez és ben interessant. Em pregunto què hi pot haver de cert en les especulacions mèdiques i científiques de la història. Segurament molt més que no ens pensem. I això, negrots, fa feredat.     

   

En fi, no les deixeu passar. Si podeu, llegiu primer La síndrome E. Després, Gataca. Estic segura que en gaudireu molt. Fins aviat.