Historia de un crimen perfecto, de Mikel Santiago

No és cap secret que les noves tecnologies han revolucionat els mitjans de difusió de les obres artístiques. Com a consumidors, ens permeten descobrir coses que, d’una altra manera, mai no arribaríem a conèixer. Personalment ja fa molt de temps que participo en el joc ˗via blocs, pàgines web, premsa digital i xarxes socials˗. Tanmateix, tenia una assignatura pendent que ahir, finalment, vaig aprovar: em refereixo al llibre.e.

En Manel Mora, el meu marit, ja n’és consumidor des de fa mesos. Em va recomanar una petita novel·leta que s’havia descarregat quasi per casualitat i que li va fer gràcia. El títol: Historia de un crimen perfecto. L’autor: un desconegut que es diu Mikel Santiago. En veure que en Manel havia devorat el text en poc menys d’una hora, vaig pensar: “va, per què no? M’hi poso!” Em vaig acomodar en la meva butaca reclinable, vaig obrir una tònica amb llimona ben freda i vaig decidir comprovar què m’oferia la meva primera lectura digital. 

 

Ha! Ho vaig encertar de ple. M’ho vaig passar d’allò més bé. Més aviat diria que vaig xalar com una bleda. I que consti: res d’especial, res d’innovador, res de luxe. Al contrari. Simplement un relat al més pur estil dels clàssics del segle xix, concís, trepidant i ben travat, que em va semblar que podia fer les delícies de qualsevol afeccionat al gènere en una tarda de pur entreteniment.    

Historia de un crimen perfecto s’adiu amb el concepte anglosaxó de “short story”, un subgènere narratiu que a mi m’entusiasma, a mig camí entre la novel·la i el conte. Per  desgracia, aquí s’ha conreat molt poc (i no em refereixo només a Catalunya, sinó també a la literatura en castellà). En canvi, a Anglaterra, a França i als Estats Units ha estat un model molt rendible. De vegades, aquestes històries eren concebudes com a fulletons i es publicaven per entregues als diaris o a les revistes literàries. Com tots sabeu, sovint es convertien en els veritables bestsellers de l’època i tenien una munió de seguidors que esperaven el següent capítol amb candeletes. Més endavant, no sempre coetàniament,  podien arribar a aparèixer en forma de volum. 

Mikel Santiago s’ha infiltrat en aquesta tradició i li ha volgut retre un homenatge. Historia de un crimen perfecto s’emmiralla en tots els llocs comuns possibles. I per això em va agradar tant. Va ser com tornar a casa, com transportar-me en el temps. No és un secret que, pel que fa a la literatura de gènere, gran part de la diversió rau en el plaer de la recurrència, en el reconeixement del codi establert. Des d’aquest punt de vista, la petita novel·leta de Santiago no s’està de res. Té aquell aire atemporal de les històries de tota la vida. Per alguns detalls sabem que l’ambientació és actual, però podria perfectament passar cent o cent cinquanta anys enrere. 

Amors impossibles, crims passionals, nits de tempesta, jardins maleïts, detectius privats sagaços, casalots abandonats, aparicions fantasmagòriques, al·lucinacions, girs inesperats, follia. 
La tècnica narrativa és també antològica: el criminal que, des del principi, redacta en primera persona la confessió del crim. La seva bogeria i el seu remordiment m’han recordat intensament un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, El cor delator. I el millor de la novel·la, allò que jo sempre lloo tant: la línia argumental única, l’essencialitat. No hi ha res superflu, no hi sobra res. Tot, absolutament tot, està al servei de la història. 

Naturalment, he intentat buscar qui és Mikel Santiago. Aquí us deixo l’enllaç de la seva web. Es tracta d’un bilbaí que fa moltes coses, entre elles escriure, i que, a través del llibre digital, ha posat la seva obra a l’abast de tothom. De franc. No té pretensions literàries excessives, suposo. Però segur que s’ho passa pipa escrivint. Fixeu-vos la de coses que, com apuntava al principi, les noves tecnologies ens poden oferir. 

En fi, Mikel, et diré que jo també he estat temptada, molts cops, a dur a terme un exercici com el teu. Per pur entreteniment i diversió personals. Per què no? De moment, què vols que et digui? Doncs que gràcies. Que t’agraeixo de debò que ahir em fessis passar una tarda genial.