L'escala del dolor, d'Albert Villaró

L’escala del dolor, d’Albert Villaró, és molt més que una novel·la negra. I, evidentment, no faig aquesta afirmació des de posicions sospitoses de menystenir el gènere, sinó perquè l’obra té tota una altra pretensió. L’esquema criminal només és un marc, un embolcall instrumental del qual l’autor se serveix per construir la seva ficció.

La novel·la és la segona entrega de la sèrie protagonitzada pel policia andorrà Andreu Boix. No he llegit la primera, Blau de Prússia, que li valgué a Villaró el premi Carlemany 2006, però sens dubte ho faré. L’escala del dolor –amb aquest títol tan suggeridor, metàfora clara d’allò que és la vida humana– m’ha semblat una novel·la extremadament interessant, plena de personalitat i molt intel·ligent.

Villaró vol dir coses. Vol dir moltes coses. I les diu. Té la intenció de donar a conèixer el seu petit país, aquest lloc que tots hem visitat i del qual en realitat no en sabem res. Andorra. Un indret singular, colgat entre muntanyes, on el clima i l’orografia han conformat el caràcter de les persones. Res no li resulta tan pràctic a Villaró com emprar la policia per poder bellugar-se amb comoditat entre les bambolines andorranes, per trepitjar els budells del minúscul Estat dels Pirineus des de tots els racons, des de tots els punts de vista.

Com he dit, el cas criminal és només una excusa per enganxar el lector i poder transmetre allò que realment importa. Perquè la novel·la, per damunt de tot, esdevé una reflexió profunda al voltant de la naturalesa humana. L’amor, l`odi, l’engany, la solitud, la família, la malaltia, la mentida, el poder, els convencionalismes socials, la violència, la incomprensió, la culpa. Villaró ens aboca a contemplar el nostre interior i, sobretot, a plantejar-nos la mort. La mort com a acte violent, però també la mort com a colofó natural d’un procés vital. Així, a L’escala del dolor hi ha assassinats, però també hi trobem una mort natural i un suïcidi. Totes les possibilitats conformen la mirada envers el conjunt, envers la idea d’aquesta mort amb majúscules, pròpia i aliena, que representa el contrapunt inevitable de l’existència.

Villaró construeix molt bé el seu personatge principal. El mima, l’estima, s’hi vincula. Boix és el nostre interlocutor i les seves preocupacions esdevenen les nostres. Perquè Boix és també l’interlocutor del seu creador, que s’hi emmiralla amb intensitat per interpel·lar-se personalment. Les reflexions del personatge són les reflexions de Villaró en un esplèndid exercici d’anàlisi del món. Villaró vol explicar-se i explicar-nos la realitat, que el sorprèn tant com a tots nosaltres. La realitat andorrana, la realitat humana, la realitat d’un món que massa vegades ens trenca els esquemes.

La trama és potent i amb un final magnífic, digne de la millor ficció criminal. Té ressons cinematogràfics, malgrat que no es tracta d’una novel·la on l’acció hi jugui un paper principal. Al meu entendre, s'hi estableix  un equilibri molt mesurat entre fets i reflexions, entre la negror del món i la tendresa que -per què no- també forma part del bagatge humà. La cadència narrativa m’ha agradat molt. El cert és que l’experiència de la lectura de L’escala del dolor ha representat per a mi una indubtable font de plaer.

 

Com ja sabeu, no penso desvetllar res. Tanmateix, no vull que us imagineu, ateses les meves paraules, que la novel·la és una mena de text trist i feixuc. Res d’això. La prosa de Villaró és amable, irònica, entenedora, amanida per un finíssim sarcasme que pot fer les delícies de qualsevol lector.

Apa, endavant. Intriga engrescadora, crims, suspens, personatges magnífics, reflexions intel·ligents i tafaneries andorranes. Una boníssima lectura per a aquesta Setmana Santa. I no ho dubteu, una bona opció per a les adquisicions del pròxim Sant Jordi.

Fins ben aviat i bona nit, negrots.