BCNegra 2012: Per què no hi ha gats policia?

Una de les primeres taules rodones de la BCNegra 2012, el passat dilluns dia 6, fou la titulada: Per què no hi ha gats policia?, tot recuperant les paraules del mític dibuixant Perich quan deia que ell preferia els gats als gossos perquè no coneixia cap gat policia.

La trobada va comptar amb la participació del sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Jordi Marí, que va respondre les preguntes de Paco Camarasa i del públic assistent, així com amb l’exhibició de la Unitat Canina del cos. Vam tenir l’oportunitat de veure en acció uns gossos magnífics (em van fer caure la baba, atesa la meva absoluta veneració pels animalons). Vam contemplar com actuaven quan anaven a la recerca de drogues i d’explosius. Val a dir que el protocol és diferent, perquè la droga no els representa cap perill; en canvi, corren molt risc quan cerquen explosius. Per tant, cada gos està ensinistrat per a una tasca concreta.

Em va interessar molt la conversa. Vam descobrir tot un seguit de coses que normalment ignorem. És molt fàcil veure els gossos a les pel·lícules o al carrer, però de la seva autèntica realitat no en sabem res.

Els animals de la Unitat Canina estan molt ben cuidats. Això salta a la vista només veure’ls. En general pernocten a les instal·lacions que la Unitat té a Sabadell, però alguns dels gossos viuen a casa del seu guia, amb qui comparteixen la vida. Aquest sistema es considera positiu i s’aplica sempre que és possible (de vegades no resulta fàcil: motius familiars i personals dels guies, etc. etc.).

Jordi Marí parlava dels gossos amb molta tendresa. Ara mateix en tenen 42. Un 20% procedeixen de donacions i la resta d’adquisicions a proveïdors especialitzats, tant de l’Estat com europeus. Les característiques que ha de posseir un gos policia són clares i no les tenen tots els animals. Sobretot han de  ser equilibrats, forts, valents, amb bon estat físic, no agressius, sociables (capaços de moure’s sense posar-se nerviosos enmig de molta gent) i amb un instint lúdic molt desenvolupat. Tant és la raça o el gènere. Les femelles, en ser normalment de mesures més reduïdes, resulten molt útils en la recerca de persones vives o de cadàvers en cas de desastre natural, ja que es poden escolar per llocs difícils amb més facilitat. En última instància, sempre és el veterinari qui dóna el vistiplau a la capacitat d’un animal per dedicar-se a aquesta feina.

Quan acaben el servei, entre els 9 i els 11 anys, resten a les instal·lacions del cos fins el final de la seva vida. En alguns casos, poden ser adoptats per algú que ofereixi moltes garanties com a bon cuidador. En altres casos, romanen amb el guia per sempre. Jordi Marí va insistir que no sacrifiquen cap gos, excepte per motius de salut molt greus i sempre per prescripció veterinària.

El període d’ensinistrament dura entre 6 i 8 mesos, però es necessita 1 any per assumir el grau total de fiabilitat. Les primeres sortides d’un animal es duen a terme en companyia d’un altre gos experimentat. Amb tot, l’ensinistrament no acaba mai, perquè sempre apareixen substàncies noves, olors noves, etc.

També els mossos que aspiren a entrar en la Unitat Canina necessiten un intens procés de selecció i formació, unes serioses proves mèdiques i físiques i una detallada entrevista psicològica. No tothom n’és capaç, evidentment. Jordi Marí va comentar que tenia molt importància el que ells anomenen la prova de camp. És a dir, passar la prova amb els gossos per veure l’habilitat del futur guia a l’hora de tractar-los i fer-se amb ells.

Va ser una tarda interessant. Em va fer molta gràcia quan algú del públic va interpel·lar Jordi Marí: “com els parleu als gossos?”. Evidentment, volia saber si empraven algun llenguatge concret i especialitzat, però Marí va respondre, amb absoluta espontaneïtat: “Nosaltres els parlem en català”. També fou divertit saber que gairebé totes les races podrien ser aptes per a la tasca, però que... quina fila faria un poli amb un gosset minúscul? Home, també cal vigilar una mica la imatge, sisplau!  

No puc dirimir si és o no defensable l’ús dels gossos en aquests afers. Em sembla terrible posar en perill la vida d’un preciós animal per detectar un explosiu, però ara no entraré en disquisicions animalistes. Com a mínim, vaig veure molt d’amor entre l’espècie humana i la canina dins del cos dels Mossos d’Esquadra. En aquest sentit, vaig rebre una bona impressió.

Continuarà, negrots...