Història de mort, d'Andreu Martín

No pot haver-hi un títol més genuí per a una novel·la negra. Història de mort. És clar.

Història de mort, que inaugura la nova col·lecció Crims.cat, fou escrita per Andreu Martín l’any 1984. Es tracta del seu primer títol en català. Ara mateix el llibre està exhaurit i descatalogat, esborrat del mapa. Per tant, m’ha semblat molt encertada la idea de recuperar-lo amb motiu de l’inici de la col·lecció. No podríem trobar millor debut per a un projecte com aquest: una novel·la –ja plena de solera– d’Andreu Martín, l'escriptor de gènere negre més important i reconegut del panorama literari català actual.  

La novel·la, prou diferent d'altres títols del mateix autor, indaga amb un estil molt personal al voltant de la follia, de la suposada possessió diabòlica, de la maldat humana. Amb una prosa magistral i directa, absolutament trepidant, la ficció toca de peus a terra quan reconstrueix un passat policial d’abús i de corrupció, però alhora s’enlaira en reflexions gairebé esotèriques quan s'interroga sobre la ment humana, la hipnosi o els elements sobrenaturals.

La trama és densa, espessa, fosquíssima. Hi ha assassinats a tort i a dret. Martín no s’estalvia (no crec que vulgui fer-ho) les escenes de sang i fetge (tampoc no n’abusa, no patiu). L’atmosfera que recrea el patiment dels personatges, immersos en unes situacions terriblement dures (en ocasions gairebé impossibles d’imaginar), m’ha semblat genial. El lector no pot deixar de llegir, participa de l’angoixa, de la incertesa, del terror. Participa i pateix tot resseguint uns fets complexos i cruels; uns esdeveniments que avancen bojament i que es nodreixen del dolor del passat per travessar sense aturador la vida i la mort, sempre a la recerca implacable de la venjança i de la sang.  

Els personatges són gent molt singular. Ombres torturades, ombres que arrosseguen pors i secrets, complexos i culpes, descrits cruament amb una ambigüitat que els fa absolutament inquietants.  

No pot haver-hi un títol més escaient i, tanmateix, Història de mort no s’ajusta en absolut als trets de la novel·la negra convencional. Internament està construïda a partir de salts temporals, canvis de punt de vista narratius, barreja sibil·lina de pensaments i accions. Fragments contundents, de frases curtes, tallants. Amb un crescendo que va des d'uns primers capítols de cadència més lenta a un desenllaç  d'agilitat arrabassadora, farcit d'estremidors sotracs.

Res no és el que sembla, res no és segur. La força de la ment, que queda trasbalsada en l’indefens lector mentre s’empassa les pàgines de la novel·la, pot reservar moltes sorpreses. Al final, tot té una explicació. Però, tot i així, qui ho pot assegurar?

Us recomano Història de mort si voleu emocions fortes. És una novel·la molt potent. L’obra d’algú que, d’escriure, en sap molt. Llegiu-la i ja m’ho explicareu. Sens dubte, negrots, em sembla una manera clara d’entrar en la nova col·lecció per la porta gran.