dimecres, 30 de març del 2011

Una notícia: Els Juliols negres a la Universitat de Barcelona.

Bon dia, negrots

Sempre parlo d'altres persones, però avui em toca a mi. Una miqueta (només una miqueta) d'autobombo.
Estic aquí per anunciar-vos la meva pròxima participació en els cursos d'estiu de la Universitat de Barcelona, altrament dits els Juliols de la UB. 
Un dels cursos organitzats s'ocupa de l'estudi de la novel·la negra sueca escrita per dones. Jo hi faré una conferència i formaré part d'una taula rodona. Evidentment, us enllaço el  programa complet on ho trobareu tot, però us avanço les dades principals:


Títol: Novel·la negra escrita per dones del nord i del sud d'Europa
Dates del curs: De l'11 al 15 de juliol
Horari: tarda, de 16 a 20.30 h
Lloc: Edifici Històric de la UB (Pça. Universitat, 585)


Conferència:  El paper de la dona en la policia i en la societat en general en l'obra de Camilla Läckberg i Åsa Larsson
Data i hora: 12/07/2011 a les 18:30h.
Conferenciant: Anna Maria Villalonga, professora associada del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.
                                              
******************

Taula rodona: Literatura, societat, justícia, gènere, espais geogràfics i textos novel·lescos
Data i hora: 13/07/2011 a les 16:00h.
Participants: Maria Teresa Solana Mir, novel·lista.
Anna Maria Villalonga Fernández, professora UB
Sebastià Bennassar, periodista.

Bé, ara ja n'esteu assabentats, negrots. Espero que us interessi. Moltes gràcies. 

divendres, 25 de març del 2011

Presentació a la Bertrand: Pot semblar un accident, de Sebastià Bennasar


Tal com ja havia anunciat en aquest mateix espai, el passat dia 23 es presentà a Barcelona, a la Llibreria Bertrand, el llibre de Sebastià Benassar Pot semblar un accident, un estudi molt ben documentat sobre la novel·la negra en català dels darrers 10 anys.
La sala era força plena i l'ambient molt disposat a rebre nova informació al voltant d'una qüestió que es troba tan en voga actualment. Pep Blai i Lluís Llort, ambdós periodistes, escriptors i homes vinculats al món de la comunicació, van acompanyar Sebastià en la tasca de presentar el volum. Tots tres, juntament amb la representant de l'editorial, van mostrar molt bon humor i van afavorir la interacció generalitzada, de manera que la presentació va esdevenir inusitadament dialèctica i molt interessant.    
Bennasar va exposar la seva opinió sobre la situació del gènere negre en català en l'actualitat. El país està vivint un moment boníssim, s'escriuen moltes novel·les d'una qualitat mitjana més que remarcable. Tanmateix, sempre topem amb la mateixa queixa, que ja va quedar palesa en les conferències de la BCNegra d'enguany: manquen col·leccions especialitzades, manquen iniciatives editorials, manquen facilitats per als creadors, manca un canal de distribució que realment funcioni. Evidentment, la política cultural del país hauria d'apostar per la promoció del gènere. Tenir una literatura normalitzada implica acceptar l'existència de tot tipus de productes, els més populars i comercials també. D'altra banda, potser seria hora de deixar de considerar aquesta  narrativa un gènere menor i d'acceptar que, malgrat la pertinença a un model concret, la novel·la negra pot resultar tan interessant com qualsevol altra, aportar força coses i assolir una  bona qualitat.


Bennasar aposta per la idea que, en els darrers anys, la novel·la negra ha fet la funció de testimoni i  cronista de la realitat dels Països Catalans,  dels  enormes canvis de la nostra societat.  Segurament té raó, atès que, per confegir l'estudi, s'ha empassat 181 obres (si ara no m'erro) de cap a peus. Sembla que, mentre es trobava en procés de redacció, el sofà de casa seva es convertí en una mena de magatzem llibresc, literalment colapsat per una muntanya de negror (això sí, ben nostrada).    
  

Jo he de dir que m'ho vaig passar d'allò més bé, si exceptuem el fred polar de la sala, com de costum sacsejada per onades excessives d'aire acondicionat. Vaig tenir l'oportunitat de xerrar una bona estona, en un ambient de càlida companyonia, amb Jaume Benavente (a la foto de més amunt), autor d'El quadern de Nicolaas Kleen, la primera entrega de les aventures de la policia holandesa Marja Batelaar, que vaig ressenyar fa pocs dies. És fantàstic comentar amb l'escriptor les impressions que et genera  la seva obra i que t'expliqui coses passades i futures. No les desvetllaré, però puc avançar que tinc moltes ganes del segon lliurament. Si heu llegit el primer (i si no, a què espereu?), segur que m'enteneu  a la perfecció.
També vaig tenir la sort de conèixer Pau Vidal, el responsable del conte negre negríssim que té lloc a l'Institut d'Estudis Catalans i que forma part del recull Crims.cat (també ressenyat aquí). El relat s'intitula Culers morts i tothom  que hagi viscut mínimament  la realitat de les Oficines Lexicogràfiques de l'IEC s'ho passarà "pipa".  
Evidentment, vaig estar molt contenta de xerrar amb Bennasar. Estic seguríssima que Pot semblar un accident esdevindrà un referent magnífic per a l'anàlisi del gènere i que a mi particularment em resultarà de gran utilitat. Així que m'endinsi en la seva lectura, prometo fer-vos-en cinc cèntims. Mentrestant, hem d'agrair que hi hagi gent que normalitzi a casa nostra l'estudi dels gèneres considerats populars, com passa des de fa molts anys a la resta d'Europa i als Estats Units.
Els primers que ens hem de creure que som capaços de conrear tot tipus de literatura som nosaltres mateixos i, per tant, hem de contribuir a la seva expansió també com a lectors. No ho oblideu, negrots. Fins aviat.

dimarts, 22 de març del 2011

Presentació en societat: La divisa de l'activisme

Hola, negrots

Com tots sabeu, ja fa força temps que el món dels blocs i jo tenim una estreta relació. La condició de blocaire ha esdevingut part de la meva vida. Com he explicat en alguna entrevista, és quelcom que genera addicció i que arriba a subjugar.

Per a reeixir en l’aventura, els seguidors en sou una part essencial. Sense vosaltres, evidentment, res no tindria sentit. Però també és imprescindible sentir inquietud veritable per allò que vols transmetre. Al cap i a la fi, la voluntat comunicativa és a l'origen de tot.

En el meu cas, les ànsies de comunicar es troben indefectiblement lligades a la cultura en general (no oblideu que tinc el meu estimat bloc de cinema) i a la literatura en particular.

Fa pocs dies, l'escriptor Jordi de Manuel, del qual ja he ressenyat algun llibre aquí mateix, em va aplicar molt amablement un apel·latiu que em va encantar. I que, endemés, vaig pensar que m’esqueia d’allò més bé.


Em va titllar d’ACTIVISTA DE LA LITERATURA.

De seguida vaig pensar que era una bona idea utilitzar aquest lema i, d’altra banda, que ja era hora que aquesta activista disposés d’un emblema, d’una divisa gràfica que la distingís.

Per tant, vaig fer allò que qualsevol que tingués la sort de tenir per familiar i amic en Ramon Esterri, faria. M’hi vaig posar en contacte.

Ramon Esterri és cosí segon meu (embolics d’aquests d’ascendències familiars), però sobretot és una de les persones que més m’estimo del món. Un artista de cap a peus des de petit, des de sempre. Com que ens coneixem molt bé, pràcticament no ha fet falta dir res. De fet, tan sols hem intercanviat un parell de brevíssims correus. Li he demanat succintament allò que volia et voilà! Com d’un barret màgic, n’ha sortit aquest resultat: una petita i tendra caricatura que és ben bé la meva rèplica.

Estimats negrots, tinc l’honor de presentar-vos el meu emblema, obra de Ramon Esterri i amb un lema suggerit per Jordi de Manuel.

A que és bonic i encertat? Us agrada?

A partir d’ara serà al capdamunt dels meus blocs literaris.

N’estic molt contenta. Gràcies, amics. 



                                     Dibuix: Ramon Esterri.

dimarts, 15 de març del 2011

Avui un relat curt japonès: Un huevo, Anònim


Avui, com faig de vegades, us reprodueixo un relat breu. Una mica  inquietant. En homenatge a la desgràcia del poble japonès, n'he triat un d'anònim procedent d'allà. Espero que us agradi.


Un huevo
Anònim japonès

Un viajero encuentra en el campo a un personaje con la cabeza completamente lisa como un huevo, sin un solo rasgo. Aterrorizado sube a una carreta y le pide al campesino que arree el caballo de inmediato.

-¿Qué pasa? -le pregunta el campesino.

-Fue que vi a un hombre que tenía el rostro liso como un huevo.

-Entonces -respondió el campesino, volviéndose- ¿tenía el mismo rostro que yo?


dijous, 10 de març del 2011

El quadern de Nicolaas Kleen, de Jaume Benavente


Amb El quadern de Nicolaas Kleen (títol prou suggeridor), l’escriptor barceloní Jaume Benavente inaugura una prometedora sèrie de novel·la negra protagonitzada per la inspectora de la policia holandesa Marja Batelaar. L’acció té lloc a Amsterdam. Com el mateix autor va aclarir en una de les xerrades de la BCNegra, la seva intenció és ampliar els horitzons i els escenaris; trobar un conjunt d’afinitats que vagin més enllà d’aspectes puntuals o locals. Té el propòsit ambiciós de conjuminar el gènere policíac amb una narrativa que poui en la psicologia dels personatges.

Després de llegir la novel·la, no dubto que ho està aconseguint. Benavente ha començat a amollar un univers propi –en el qual s’hi sent molt a gust– amb la voluntat de dotar d’una personalitat ben definida els ambients i els personatges. Està mimant de valent el perfil de la seva heroïna. Vol que el lector penetri en el cercle de la seva particular ficció (absolutament versemblant i creïble) i s’hi trobi tan bé com ell mateix. Per a aquest propòsit, li resulten molt útils les acurades i gens banals descripcions d’Amsterdam, que demostra conèixer molt bé (l'obra està molt ben documentada a tots els nivells).
L’entorn i el tractament dels personatges fan desaparèixer l’inicial prejudici que el lector (tal vegada legítimament) pugui albergar. És evident que molts es preguntaran: i per què situa l’acció a Holanda un escriptor de novel·la negra de Barcelona? Per què no aquí?


Doncs bé, tot i que conec molt poc Benavente (bàsicament gràcies al món virtual) m’atreveixo a aventurar una de les seves possibles respostes: i per què no? La seva tria és personal i, com que se’n surt, no presenta problemes. L’autor pretén confegir una ficció que interactuï amb el món real i amb el seu propi univers literari. Per exemple, enmig de la novel·la inclou una "col·laboració estel·lar" (allò que en castellà se’n diu un “cameo” i que feia Alfred Hitchcock en totes les seves pel·lícules), mitjançant la qual ell mateix es converteix en un personatge a la ciutat holandesa. Un escriptor barceloní que està escrivint una novel·la i que manté un breu contacte amb la protagonista. El món de Marja Batelaar és un món sense fronteres. Té familiars i amics dispersos pel món i tot em fa sospitar (haig de reconèixer que tinc informació privilegiada) que en properes entregues els escenaris poden esdevenir d’allò més variats.

La trama policíaca és correcta, amarada de les pulsions humanes més ancestrals (cobdícia, enganys i mentides, sexe) enmig d’un entramat prou actual (tràfic d’òrgans, immigració, les conseqüències de la Guerra dels Balcans). Hi ha un aspecte que m’ha agradat molt. Marja Batelaar, que s’enfronta amb el seu primer cas criminal com a responsable de la investigació, estableix una relació clarament dialèctica amb el lector. El lector no disposa de cap informació que ella no tingui. Tot ho va descobrint al mateix temps que la inspectora. Els interrogants que ella es planteja són els mateixos que, a través de les conjectures de Marja, es planteja el lector. Crec que el sistema funciona. El conjunt de preguntes directes que la protagonista es formula ens ajuden a sentir-nos plenament integrats en la ficció criminal.


No vull desvetllar gaire coses més. Es tracta que ho descobriu solets. M’han agradat els personatges secundaris, inclosa la ciutat, que esdevé un personatge de ple dret (fins i tot hi surt un gat, Jeff, que espero que tingui una mica més de rellevància en el futur: sisplau, Jaume!).
És de pel·lícula americana la motivació (ja la descobrireu personalment) per la qual una universitària experta en art es converteix en policia. Marja és una intel·lectual que llegeix sense parar (va amb els seus llibres amunt i avall) i que es complau en la contemplació de totes les pintures penjades a les cases que visita. Els negrots que em coneixeu sabeu que aquest tarannà del personatge m’havia d’agradar per força. Lectura, art, una important vida interior... fantàstic.
És per tot això que il·lustro la capçalera d'aquesta ressenya amb un dels quadres preferits de Marja Batelaar (i sospito que també de Jaume Benavente): “Paisatge d’hivern amb patinadors”, de Hendrick Avercaamp, que es troba precisament al Rijksmuseum d’Amsterdam.

Queda clar, negrots, que us recomano la novel·la. Jo, per part meva, ja friso per tal que arribi aviat el segon lliurament.

Fins aleshores, saludem l’autor. I a vosaltres, negrots, que passeu un bon dia.



dissabte, 5 de març del 2011

Pot semblar un accident, de Sebastià Bennasar: una novetat catalana i negra


Bon dia, negrots
Avui surt el sol  amb una notícia interessant que vull compartir amb vosaltres. Parlo de  l'aparició del llibre de Sebastià Bennasar Pot semblar un accident, publicat per l'Editorial Meteora (la mateixa que en breu  publicarà  Barcelona, t'estimo, un recull de contes que inclou el meu relat El llaç vermell: com veieu, no desaprofito l'ocasió de fer publicitat, ja em perdonareu).    

Tornant a la qüestió que ens ocupa, suposo que tots convindreu amb mi  que és difícil trobar un títol més suggeridor que Pot semblar un accident per a un tractat de novel·la negra. En aquets cas, de novel·la negra catalana dels darrers 10 anys. És un assaig que feia molta falta. Emplena un buit existent i no cal dir que a mi, personalment, m'interessa moltíssim.  
El volum, que sortirà a la venda el pròxim 18 de març, serà presentat el dia 23 a la Llibreria Bertrand. D'altra banda, em sembla que per Internet ja es pot adquirir.
Bennassar també ho anuncia tot plegat al seu bloc Calamars a la catalana, que us enllaço aquí mateix.
En fi, negrots, comencem molt bé el dia. Si tinc més notícies al voltant del tema, no dubteu que us les faré arribar. 
Bon cap de setmana.  


dijous, 3 de març del 2011

La coartada del crim


En aquest bloc negrot, de mica en mica hem anat exhaurint els comentaris sobre els diferents elements que tenen relació amb els delictes i els assassinats. Hem parlat dels mòbils, les armes, les situacions i els tòpics, els espais, els sons, els personatges, etc. Però, en canvi, encara no hem esmentat una altra de les qüestions que sovint formen part de l’entramat de les intrigues policíaques. Em refereixo a la coartada del crim.

La coartada, que el DIEC2 (siguem canònics) defineix com la prova amb què hom demostra que ha estat absent del lloc d’un delicte en el moment d’haver estat comès, dóna moltíssim de si pel que fa al gènere negre. Una bona coartada és capaç de portar de corcoll els investigadors i, des del punt de vista literari, esdevenir una mostra de la imaginació i de l’enginy de l’escriptor. De vegades, desmuntar una coartada por convertir-se en el centre de l’acció i el fet d’atrapar el culpable pot dependre d’aquesta circumstància.

 
Evidentment, hi ha coartades molt tòpiques, però també poden jugar, precisament per això, el seu paper dins la trama. Quan una mare, una esposa o una amant addueixen que el seu fill, marit o amistançat estava “amb elles” el dia D a l’hora H, el lector ja pot posar-se en guàrdia. Ningú no s’empassa l’excusa i per al policia/detectiu les sospites comencen a augmentar vertiginosament.

Després de tantes lectures negres, he trobat coartades de tota mena. Recordo que una de les novel·les de Teresa Solana, Drecera al Paradís, s’inicia amb l’explotació d’aquest element. La coartada (o la no coartada) del suposat sospitós enmig d’un enginyós teixit d’interessos diversos. Em va agradar molt. Crec que aprofundir en aquest vessant de les històries, si es fa de manera innovadora, pot resultar força engrescador.

Recordeu vosaltres, negrots, algun títol on les coartades hi desenvolupin un paper significatiu? Ja me’n direu alguna cosa. Aquest article, al cap i a la fi, només vol encetar un tema més de reflexió. 

Dit tot això, a mi em permetreu, si no us fa res, una petita digressió cinematogràficolingüística. M’explicaré. Quan penso en el mot “coartada”, em ve al cap, indefectiblement, la seva traducció a l’anglès: “alibi”. És un terme que sempre m’ha causat curiositat. No ho sé, però té una ressonància fonètica que em sembla molt poc anglosaxona: “alibi”. Més aviat sona a àrab, no? El cas és que els alemanys i els francesos també l‘utilitzen. Reconec que no he fet una recerca acurada per esbrinar l’etimologia del mot, però prometo fer-la. Si algú en sap res, que ho digui.

En qualsevol cas, l’associació mental no acaba aquí. Perquè “alibi” em mena directament a una personal predilecció cinematogràfica. No em renyeu, negrots, que no estem parlant de cinema de culte, sinó d’una comèdia irrellevant però divertidíssima que m’ha fet riure de valent molts cops a la vida. Em refereixo a Her alibi (La seva coartada), una història d’escriptors i de misteris protagonitzada pel guapíssim Tom Selleck.

 
En fi, que avui, en lloc de recomanar lectura, recomano cinema. Vosaltres mateixos.
Un envio una salutació i a veure què en podem comentar de tot plegat.

Feliç dijous, negrots.