Collita catalana de 2010 a la BCNegra 2011 (una crònica en negre i groc)

Dins dels actes de la BCNegra 2011, una de les trobades d’ahir, 3 de febrer, va consistir en una Taula Rodona, al Palau de la Virreina, sota l’engrescador títol “Collita catalana de 2010”. La finalitat: resseguir algunes de les més recents aportacions al gènere fetes a casa nostra i canviar impressions sobre la seva situació actual. Els integrants de la taula eren escriptors i experts en el tema, moderats per Sebastià Bennasar. En el mateix estricte ordre alfabètic que van seguir per a llurs intervencions, es tractava de Jaume Benavente, Daniel Hernández, Àlex Martín Escribà, Jordi Pijoan-López i Teresa Solana. Malgrat l’hora intempestiva (les 4 de la tarda, em van aixafar la migdiada), la sala era prou plena. Hi feia una calor remarcable, però tothom estava content i ens ho vam passar bé.

Jaume Benavente ens presentà la sèrie que acaba d’engegar, que comença amb un títol prou suggeridor: El quadern de Nicolaas Kleen. Ubicada a Holanda, protagonitzada per una policia holandesa de nom Marja Batelaar, Benavente obre l’espectre de l’acció a un escenari més ampli. Allò que el motiva, segons va explicar, és trobar un conjunt d’afinitats que li permetin tirar endavant la seva ficció. Amsterdam li ha ofert aquesta possibilitat. La intervenció de Benavente em va semblar molt interessant. Va definir l’obra com un text ambiciós, que poua en els aspectes psicològics, sense sang i fetge i amb una gran voluntat de versemblança, per a la qual s’ha documentat extensament sobre el funcionament policial al país de Van Gogh. També m’ha cridat l’atenció, com no podria ser d’una altra manera (i qui em coneix ja m’entén) la seva referència a la intertextualitat. Els seus personatges (com a secundaris o com a principals) entren i surten de les seves obres. Això genera una línia conductora pròpia a partir d’un joc literari (dels que a mi m’encanten) que em sembla molt enriquidor. Per tant, negrots, no tinc cap dubte que demà, en la meva visita, cloenda de la setmana, a la llibreria "Negra y Criminal", em compraré la novel·la.   

                               

Daniel Hernández, una persona agradable i propera, escriu en francès perquè prové de les terres del Nord del Principat, a l’altre cantó dels Pirineus. Les seves obres (no totes traduïdes encara), són tanmateix absolutament catalanes. De fet, es troben incloses dins la col·lecció “Polar catalan”. A mig camí entre les comarques catalanes de França i una part del territori d’Occitània, Hernández reflecteix la influència dels emigrants espanyols, els testimonis de la vida dels anys 50 i 60 i els costums de la zona en general. La traducció que va esmentar correspon a la novel·la intitulada Creus de sang al Grand Hôtel i la veritat és que fa molt bona pinta.   

Àlex Martín Escribà, professor de català a la Universitat de Salamanca (allò que se’n diu, per tant, un patidor de mena), és un gran expert en novel·la negra. Va participar bàsicament com a responsable de l’antologia de relats –recentment publicada i que jo estic llegint en aquest moment– Crims.cat. Es tracta d’un recull de 17 històries de factura catalana escrites per autors d’arreu del territori, l’acció de les quals es desenvolupa en els llocs d’origen de cadascun  (Barcelona, Reus, Girona, Palma, etc.). El llibre l’ha editat en col·laboració amb Sebastià Bennassar, que també hi té un relat, i paga molt la pena. Àlex Martín, que em va semblar una persona dinàmica i molt vàlida, va posar damunt la taula el problema de la dispersió editorial a casa nostra i la necessitat de trobar una via per treure al mercat la interessant collita del gènere en llengua catalana. Reivindica, per tant, la lectura de les novel·les dels nostres escriptors i també (cosa que em sembla personalment fantàstica) la importància de l’assaig.

 

Jordi Pijoan-López, procedent de les Terres de l’Ebre, va presentar un altre recull: Un riu de crims, en clara referència al territori del qual prové. Són 24 relats de 24 autors vinculats a aquelles terres que, sens dubte, representen una baula més en aquesta aventura de normalitzar i estendre les manifestacions del gènere en català. L’eclosió que s’està vivint en les darreres dècades ha d’esperonar tothom per tirar endavant els projectes editorials que facin falta. Pijoan que, a banda de ser el responsable de l’antologia, també fa literatura de ficció, va coincidir a trencar una llança a favor de la literatura en la nostra llengua.

Finalment, va intervenir Teresa Solana, prou coneguda dels lectors d’aquest bloc. La nostra “dama del crim”, la definí Bennasar. Solana confegí un recorregut per la gènesi i la intencionalitat de la seva producció, separant la línia més humorística i àcida, la mirada crítica sobre la societat actual de la seva sèrie dels bessons Eduard/Borja (dels quals és a punt –iupppiiii– d’aparèixer la tercera entrega) i la nissaga més ortodoxa (policialment parlant, però no menys personal), de la sotsinspectora dels mossos d’esquadra Norma Forester. Solana va manifestar que el gènere negre, en part, li serveix de via per poder afrontar allò que la preocupa, per poder obrir un debat al voltant dels temes punyents o dignes de denúncia de la nostra societat (i de la ciutat de Barcelona). No cal que repeteixi les ganes que tinc de retrobar-me amb els bessons. Gairebé no puc esperar.

 

Acabades les primeres intervencions, es va produir una segona volta per opinar sobre la situació real de la novel·la negra en català. Tanmateix, considero que aquesta és una altra història, una reflexió que es mereix un article a part que prepararé en breu. No vull allargar aquest text de forma indesitjable. Simplement, he pretès escriure la crònica succinta d’una agradable tarda negrota. Espero que us hagi interessat.