Nit d'esplèndida lluna plena. Un cercle perfecte que navega amb el vent enmig d'un cel aspre, sense estrelles. Núvols opacs fan de teló de fons al murmuri de la tramuntana. Primer suau, s'ha convertit després en una intensa i despietada fressa. No he tancat les finestres. La calor, embogida pel vent, resulta insuportable. Amb un prolongat miol de queixa, la gata ha marxat a refugiar-se en algun racó més fresc, inconegut.Res no se sent tret de l'oratge, que aixeca onades de profundes veus entre les branques dels arbres. Davant de la pantalla d'aquest estri abassegador que m'obliga a escriure, m'adono que m'envolta quelcom indefinible, quasi màgic. Sola en la foscor. La fràgil làmpada de peu llença al no-res un raig esmorteït. Al meu costat, insistent, el reflex misteriós de la pantalla.
La nit ha esborrat el contorn de les coses. S'ha endut les fronteres i les ha substituït per un negre mantell que envaeix els camps i les muntanyes. Teclejo sense rumb, com posseïda. No sento l'òliba, ni cap insecte. Només sobreviuen el tel dominador de la nit perversa i el rumor intens del vent salvatge.
No temo res. Res ni ningú. Lluny, molt lluny, potser udolarà un llop. O tal vegada un home sense fortuna, tocat per la desgràcia, viurà un cop més la inevitable metamorfosi de les seves cèl·lules.
Miro enfora, sense alè. Com si esperés segura la seva arribada. Quasi sento les passes feixugues damunt la gespa.
Però és un miratge. A l'exterior només hi trobo una obscuritat obstinada que pretén lluir com un trofeu la bola rodona de la lluna plena.
Òndia, Anna Maria! És un text boníssim! M’he quedat embadalida tot llegint-lo. És bell i és misteriós, i la imatge al capdamunt de l’escrit no podria ser més encertada perquè fa que la lectora quedi ficada tot d’una dins l’ambientació del relat. Et dono l’enhorabona de tot cor.
ResponEliminaEs veu que la creativitat s’ha disparat quan has acabat l’article.
Petons.
molt bon retrat de l'estat d'un en una nit tempestuosa però alhora serena, controlada. (no) molt bon final. (hi ha lluna plena, ara?)
ResponEliminaSí, sí, hi havia lluna plena. Tret de l'element fantàstic, la resta era real.
ResponEliminaGràcies, Shaudin. Em mireu amb molt bons ulls!
Hola guapa, he llegit Nit de lluna plena i he de dir que m'ha encantat. Gairebé mai llegeixo aquesta pàgina (no deixis per això de posar-me al dia dels escrits) ja que la novela negra no m'agrada, però com he dit la Nit de lluna... et porta perfectament en aquests moments de soledat a la nit. Felicitats.
ResponEliminaMoltes gràcies, Gemma. Quelcom em va portar ahir a la nit a escriure sense poder deixar-ho.
ResponEliminaTalment sembla que a mesura que escrius t’endinses en la nit amb esperit i ànima. No pot ser d’altra manera. Si més no, aquesta es la impressió que em dona a mi. Et veig totalment abocada amb l’ordinador a l’ampit de la finestra. La imaginació ha pres el teu cos i la curiositat et fa entrar pels ulls tota la màgia de la foscor del més enllà. Possiblement l’emoció t’humiteja la mirada i el cor et batega al ritme de la majestuositat que contemples. Entre lluna i univers vola el teu pensament i ho descrius amb un sentiment ben transparent.
ResponEliminaOstres, Jordi, ho dius tan bé! Però l'encertes. És veritat. Va ser així.
ResponEliminaMoltes gràcies.
Si, molt bé, transmet les sensacions amb intensitat.
ResponEliminaperò, t'has preguntat que fas desperta a les dues de la matinada, abocada a la finestra, mirant la lluna plena?
Ai, ai, ai, por, por...
IO
Auhhhhhhhhhhhh
ResponEliminaI si arriba el llop de veritat?
ResponEliminaAmb la lluna plena, no se sap mai...
90 anys va fer diumenge 22 d´agost
RAY BRADBURY, el llegendari autor de Les cròniques marcianes i Fahrenheit 451.
De la P.D. James vaig llegir El faro, bona obra pels negrots.
Imma
Hola, Imma
ResponElimina90 anys. És veritat. Vaig parlar de Fahrenheit 451 fa poc. I tinc fent cua altres obres de Bradbury. Llegendari.
La P.D.James és molt anglesa ella. M'està agradant, de moment. Com tu dius, perfecta per als negrots.
Petonets.
A mi sempre m'ha atret la lluna plena.Quan hi és me la miro tota l'estona que puc.
ResponEliminaOstres, Anna Maria!!
ResponEliminaM'ha agradat molt el teu relat!! És veritat que les nits de lluna plena produeixen una fascinació especial. Des del meu llit contemplo l'exterior perquè davant tinc la vidriera que dóna a la terrassa del solàrium. M'agrada dormir amb la persiana aixecada i contemplar el cel...les nits de lluna plena hi ha un reflex màgic que m'il·lumina els dos llimoners que hi tinc plantats en un test.
També em produeix un gaudi indescriptible estirar-me de nit a la terrassa en una gandula i contemplar el cel... milions d'estels... i la lluna, reina de la foscor que gràcies a ella ja no és tan negra i et permet somiar dins les ombres, la immensitat, i llavors em sento tan petita....
Gràcies pel relat, Anna Maria!!
De res, Teresa. T'envejo, amb aquesta descripció que has fet de la teva habitació. Realment, la lluna exerceix una especial fascinació.
ResponEliminaLa lluna plena té quelcom de misteriòs i és un dels espectacles més bells que la Natura ens ofereix. M'agraden les teves imatges.
ResponElimina