Etimològicament procedent de la forma llatina lupus-i, el terme “llop” designa un dels mamífers més vinculats a la vida humana des de l’antiguitat. De la família dels cànids, és un personatge molt conegut en les llegendes i l’imaginari col·lectiu, on ocupa, juntament amb els felins, una posició ben ingrata.
Fa molts mesos que vull tractar aquesta qüestió, però sempre ho ajorno perquè la volia lligar amb la derivació terrorífica de la licantropia. Fer-ho així, però, significa que m’haig de documentar. Ja sabeu que m’agrada ampliar els meus coneixements per poder parlar dels temes amb un mínim rigor. Tanmateix, avui he comprès que els “homes llop” donen per a un altre article, perquè parlar de tot en un de sol esdevindria excessiu. Per tant, m’he decidit a escriure sobre una part de la temàtica, la més relacionada amb la tradició.
El cert és que la figura del llop ha estat una de les més maltractades i temudes al llarg de la història. Eix central de terribles llegendes negres en les quals se’l considerava l’assot dels ramaders i un gran perill per a l’ésser humà. No és gratuït que puguem citar un bon nombre de contes infantils –que tradicionalment serveixen per prendre el pols de l’opinió generalitzada– on el llop representa la maldat més absoluta. Només cal recordar els models paradigmàtics de La caputxeta vermella, Els tres porquets, Les set cabretes o Pere i el llop (la faula moralitzant d’Isop que forma part de la tradició de molts països i on s’utilitza la pobra bèstia per reflexionar sobre el valor de la sinceritat). Existeixen moltes altres variacions del tema, igualment ben conegudes. Podem recordar centenars de pel·lícules i d’històries on, d’una manera o d’una altra, el llop és el responsable d’un munt de fets cruents, amb sang i fetge, que justifiquen l’odi cerval de l’home i la seva perseverant voluntat d’anihilar-lo.
Què podem dir nosaltres, a Catalunya, quan l’obra més popular de la nostra dramatúrgia culmina amb el crit triomfal: He mort el llop!, per donar a entendre que el protagonista ha matat el malvat tirà? Per no parlar dels exemples que encara trobem a la darrera edició del Diccionari Normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), on apareixen, darrere de la definició de llop, les frases fetes: Menjar com un llop. Tenir una fam de llop.
Fa molts mesos que vull tractar aquesta qüestió, però sempre ho ajorno perquè la volia lligar amb la derivació terrorífica de la licantropia. Fer-ho així, però, significa que m’haig de documentar. Ja sabeu que m’agrada ampliar els meus coneixements per poder parlar dels temes amb un mínim rigor. Tanmateix, avui he comprès que els “homes llop” donen per a un altre article, perquè parlar de tot en un de sol esdevindria excessiu. Per tant, m’he decidit a escriure sobre una part de la temàtica, la més relacionada amb la tradició.
El cert és que la figura del llop ha estat una de les més maltractades i temudes al llarg de la història. Eix central de terribles llegendes negres en les quals se’l considerava l’assot dels ramaders i un gran perill per a l’ésser humà. No és gratuït que puguem citar un bon nombre de contes infantils –que tradicionalment serveixen per prendre el pols de l’opinió generalitzada– on el llop representa la maldat més absoluta. Només cal recordar els models paradigmàtics de La caputxeta vermella, Els tres porquets, Les set cabretes o Pere i el llop (la faula moralitzant d’Isop que forma part de la tradició de molts països i on s’utilitza la pobra bèstia per reflexionar sobre el valor de la sinceritat). Existeixen moltes altres variacions del tema, igualment ben conegudes. Podem recordar centenars de pel·lícules i d’històries on, d’una manera o d’una altra, el llop és el responsable d’un munt de fets cruents, amb sang i fetge, que justifiquen l’odi cerval de l’home i la seva perseverant voluntat d’anihilar-lo.
Què podem dir nosaltres, a Catalunya, quan l’obra més popular de la nostra dramatúrgia culmina amb el crit triomfal: He mort el llop!, per donar a entendre que el protagonista ha matat el malvat tirà? Per no parlar dels exemples que encara trobem a la darrera edició del Diccionari Normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), on apareixen, darrere de la definició de llop, les frases fetes: Menjar com un llop. Tenir una fam de llop.
L’enorme voracitat del llop és un lloc comú ben arrelat. Els atacs nocturns d’aquests animals als ramats d’ovelles o de cabres han esdevingut un tòpic: evidentment, amb un rerefons de realitat. Si un llop famèlic detecta la presència de menjar en el seu territori, va i caça. Forma part del cicle de la vida i de la seva condició de depredador. Té gana i busca menjar. Si l’home està establert suficientment a prop dels indrets on viu el llop, un dia o un altre rebrà la seva visita.
Tanmateix, l’exageració al voltant del tema resulta absolutament desmesurada. No fa gaire mesos vaig veure un interessant documental (a la 2 de TVE), en el qual els biòlegs i naturalistes ja no sabien com fer-s’ho per preservar els llops dels homes. Els fets tenien lloc en una àmplia zona del nord d’Alemanya. Els camperols i ramaders, que semblaven directament importats del segle XVII (i no exagero), encara sentien un odi ancestral envers els llops, per més que els seus atacs fossin gairebé inexistents, molt escadussers. Les afirmacions d’aquesta gent, més que procedents d’una desenvolupada comunitat del segle XXI, semblaven extretes d’una història de terror gòtica. De res no servien les clares explicacions dels experts, demostrades amb dades científiques ben documentades. Per a ells, els llop era un temible assassí sanguinari. I punt.
En canvi, ell llop és un animal bell, noble, que viu en comunitat, que mai no mata per plaer, que s’estima els seus cadells i que (no ens enganyem) ocupa en la cadena evolutiva la baula immediatament anterior al “millor amic de l’home”. De fet, s’han conegut molts casos de llops que han estat capaços de conviure amb persones sense cap problema. Félix Rodríguez de la Fuente va intentar acostar-nos a aquest preciós mamífer, però no crec que n’hi hagués prou.
La presència dels tòpics persisteix, la potència dels arquetipus és immensa. Literàriament, resulta molt clar. Però, en casos com aquest, també resta palès en la realitat. La por al desconegut, a allò que creiem més fort que nosaltres, el terror atàvic a les forces de la natura són els responsables últims de la generació dels mites. Com el mite del llop, un animal que ha fornit el nostre imaginari de magnífiques històries. Però que, sobretot en la vida real, es mereix urgentment una restitució pública.
El llop, un ésser esplèndid, que udola a la lluna i que ha demostrat ser capaç d’estimar.
I el llop domesticat i esdevingut gos? Civilitzat, vaja, al servei de la humanitat. Del llop fascina aquesta proximitat i el perill inherent. Els licàntrops no deixen de ser homes que temporalment alliberen la part salvatge de l'ànima domesticada. Per això és tan bonica la llegenda i reapareix constantment en la literatura i el cine.
ResponEliminaI tornant al llop: a veure, a qui no li fa llàstima el llop de la Caputxeta? Pobre ingenu, perdut entre una nena massa cerebral i un caçador sense pietat.
Exacte. Jo sempre vaig a favor del llop. Ja coneixes el meu llop desmitificat a "Rebel·lió", ballant com un esperitat amb la caputxeta.
ResponEliminaEn els dibuixos animals, sóc del Coiot i del Silvestre. Maleïts Correcaminos i Piolín.
El llop és un animal que em fascina. Bé, tu ja ho saps. Et vaig fer plorar amb "La llàgrima".
Si saps coses dels licàntrops literaris, fes-me'n cinc cèntims, que l'article el vull fer sense que passi massa temps.
Petons.
Curiós: de seguida he pensat en el Satiricó de Petroni, que és l'exemple més conegut, i aquí m'he quedat encallada; bé, he saltat directament a la saga Crepuscle, horror! Fent una ullada per la xarxa, descobreixo que, més que grans obres sobre el tema, el que hi ha són contes i episodis breus que parlen del personatge des dels grecs fins avui. Santa Wikipedia et serà d'ajuda: a "Werewolf fiction" hi ha una tria de títols, ideal per a futures lectures.
ResponEliminaInteressant la connexió homes-llop i vampirs, que no és cap broma de pel.lícula de sèrie B.
I una altra cosa: inclouries Dr. Jekyll & Mr. Hyde, encara que de llop no n'hi hagi cap, literalment?
I escolta això, un poema musicat de l'Enric Casasses: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=67&titol=380
ResponEliminaD'El Satiricó ja en vaig parlar aquí. Hi ha un article especial. I el mateix et dic de Jekyll & Hyde. Suposo que ho recordes. Sincerament, no crec que pugui incloure la conversió de Stevenson en el capítol de la licantropia, per més que Hyde i els homes-llop comparteixin això, el fet de convertir-se cíclicament i després recuperar l'aspecte normal. Potser la font d'inspiració és la mateixa.
ResponEliminaJa sé que Santa Wiki val per això, xD!!! Hahahaha. Però volia fer una recerca mínimament acurada. Sempre he pensat que la cosa anava més de relat breu que no pas de novel·la o narrativa llarga.
To be continued, negrota. I ara mateix me'n vaig al Casasses. Ja et diré.
Petons.
Hehehehe. L'acabo de sentir. Casasses forever. L'adaptació musical és molt guapa. M'agrada.
ResponEliminaEndevina, Maria, una cançó que sempre m'ha agradat moltíssim: "Lobo hombre en París", de La Unión. Sense que serveixi de precedent, potser faré servir algun vídeo en l'article licantròpic.
Gràcies, reina meva. Tu sempre tan efectiva, erudita i oportuna.
Recomano tothom que segueixi els comentaris, que escolti el poema d'en Casasses.
Hola, Anna Maria!!
ResponEliminaJa saps que em sento també fascinada per aquest animal... I crec que un dels motius és perquè està molt relacionat amb la nit i la lluna...dos elements que són propicis a sentir el misteri molt a prop. No hi ha res que em pugui estremir tant, i alhora agradar-me, com escoltar en la nit un gos bordant o udulant una mica lluny... imagina't si sapigués que és un llop!!
La màgia d'aquest animal, aquesta unió amb la terra, amb els ancestres, té una atracció que pocs poden eludir.
Gràcies per treure el tema! Petons!!
L'udol del llop... m'encantaria sentir-lo de veritat. Segur que també em posaria els pèls de punta, alhora que em resultaria fascintant. M'ho puc imaginar.
ResponElimina