Amigos en las altas esferas, de Donna Leon

Tot just he acabat Amigos en las altas esferas, la novena entrega de les peripècies del comissari venecià Guido Brunetti, sorgit, com de sobres sabeu, de la ploma de l’americana establerta fa dècades a la ciutat dels canals, Donna Leon. Llegeixo les novel·les en ordre rigorós (ho faig sempre que puc, com amb el matrimoni suec i com vaig fer amb la sèrie de Kurt Wallander). Per tant, no trio en funció de la trama que em crida més l’atenció, sinó que em mantinc absolutament disciplinada.
He d’admetre que aquest capítol de la nissaga no és el meu preferit. Està tan ben construït com sempre, però tracta el tema del frau fiscal, els delictes monetaris i la usura. No és que no hi hagi morts violentes (n’hi ha unes quantes), però a mi m’enganxen més les trames truculentes, amb gent traumatitzada, assassins en sèrie i drames familiars. Els crims administratius, la màfia i la corrupció em resulten segurament massa prosaics. I és que –per què amagar-ho– encara m’estimo més descobrir en el crim la dosi de poesia i de romanticisme que hi pot haver.

No deixa de sorprendre’m que Donna Leon pugui continuar vivint tranquil·lament a Venècia. A mesura que llegeixo les aventures de Brunetti, m’adono com ella va confegint, cada cop de manera més descarnada, la crítica de la societat que l’envolta. No només la veneciana, sinó la italiana en general. M’imagino que hi ha un important pòsit de veritat (només cal recordar la faç i les actuacions de Berlusconi), però, tot i això, la seva –diguem-ne– prepotència americana no deixa espai per a la presumpció d’innocència. Corrupció, suborns, picaresca, mentides, tripijocs, xantatges. Tot l’aparell administratiu, polític i policial italià funciona, segons Leon, a partir d’aquests supòsits. Per no parlar del recurs únic i sempre present de les amistats i coneixences. Brunetti, un policia honrat (o tan honrat com es pot ser a Venècia), no segueix mai els circuits oficials. De fet, no semblen existir. Per descobrir quelcom, per investigar, sempre ha de recórrer als favors que la gent (amics i no tan amics) li deuen.
Amb tot això no vull dir que la novel·la no pagui la pena. Un Brunetti, negrots, sempre és un Brunetti. Assistir a les seves passejades pels carrers de la ciutat, comprendre l'orgull que sent per ella, significa també, com sempre, que Venècia acaba esdevenint, per bé i per mal, l’autèntica protagonista de la trama. Diria que aquest és el sentiment d’ambivalència de Leon, perquè allò que em sembla indubtable és l’amor de l’escriptora per una ciutat, no ens enganyem, única al món. Fins a la pròxima, negrots.