Benjamin, de Federico Axat

Per a mi resulta un plaer confegir avui la ressenya de Benjamin. Acabo de contactar amb el seu autor, que s’espera a l’Argentina, per avisar-lo que la penjaré en breu. Aquesta interacció encara em subjuga, per molt que, a aquestes alçades, els navegants habituals de la xarxa la puguem considerar normal.

En fin, Federico, allá va:

Benjamin no és una novel·la negra. És un llibre d’intriga i de terror absorbent, que compensa la cruesa i la truculència (que n’hi ha, amanida fins i tot amb una mica de sang i fetge) amb un estil narratiu lleuger i entenedor. Es tracta d’una obra extensa. Si bé en algun moment de la lectura hom pot dubtar si tanta llargària fa falta, en arribar al desenllaç aquest interrogant troba resposta. Perquè la trama, que conté un cert nombre d’analepsis, fragments en paral·lel i monòlegs interiors, acaba encaixant a la perfecció, com les peces d’un puzzle. És com assistir a l’estrany joc de formes i colors d’un caleidoscopi que, de mica en mica, culmina amb el dibuix d'una figura que podem reconèixer.

Al llarg de l’obra, que de segur té un treball intens al darrere, l’autor va deixant lleugeres pistes imprescindibles que després permeten comprendre el trencaclosques i contemplar la panoràmica completa. I, orgullosament, haig de dir que totes aquestes petites pistes, tots aquests mínims fragments que semblaven mancats de lògica interna, van ser detectats pel meu cervell. Els vaig anotar dubtant si em conduirien a algun punt. Però vaig desconfiar en va, ja que així ha estat finalment. La circumstància m’ha fet sentir contenta, perquè la qüestió era complicada. Per tant, penso que no és senzill, encara, enredar-me del tot. De la mateixa manera que no ha estat senzill per a Axat, n'estic convençuda, lligar tots els caps sense deixar-se'n ni un.
Que aquests comentaris, però, no us generin una idea falsa: el desenllaç esdevé absolutament inesperat, la qual cosa té mèrit, perquè no és original. Està contruït mitjançant un topoi. Tanmateix, no crec que ningú (per més detalls que detecti) sigui capaç d’avançar-lo.

Axat aprofita un munt de llocs comuns del gènere, no només adquirits a través de la literatura, sinó també del cinema. Poua sense amagar-ho en els més coneguts arguments de les pel·lícules de terror psicològic i en molts dels tòpics de les sèries de televisió. La seva tècnica narrativa és absolutament cinematogràfica, la qual cosa afavoreix la lectura. Les escenes guanyen plasticitat i un ritme força àgil. Resulta facilíssim imaginar-se la novel·la en imatges. De fet, espero que tingui tan d'èxit que algun dia arribi al cinema.

La relació del text amb el setè art no s’acaba aquí. Axat empra una tècnica per a mi molt familiar (jo la faig servir en el món real des de petita i molta gent que em coneix ho sap perfectament i m’ho ha comentat). M’explico: gran quantitat dels símils que utilitza per descriure situacions, escenes, personatges o fets, els treu del seu bagatge cinematogràfic. Així, les referències a pel·lícules, actors/actrius, seqüències concretes, etc. són constants. Podeu suposar que, per a mi, ha estat fantàstic trobar-me amb aquesta circumstància. Tot i que haig de reconèixer que, en algun moment, m’ha semblat un mètode una mica frívol en una obra tan esgarrifosa, no puc amagar que m’hi he sentit absolutament identificada i còmoda.

Axat s’empara en un lloc comú prou terrorífic, al qual vaig dedicar un article fa uns mesos en aquest bloc, per muntar la ficció: la maldat sense pal·liatius situada en un personatge infantil. Poques coses són capaces de generar en el lector/espectador un terror tan pregon com adonar-se que el mal s’ha personificat en qui hauria de ser el representant de la innocència més pura. Un nen.

Arribats a aquest punt, no aconseguireu que digui res més. No puc ni vull. Si sempre intento no desvetllar arguments, en el cas de Benjamin resulta imperatiu. La novel·la perdria tot el seu valor si algú no s’hi enfrontés des del desconeixement més absolut. Només afegiré que Axat conjumina perfectament un ventalls de temes i subtemes (cruels assassinats, problemes familiars, maltractaments, prejudicis, enganys, sexe, drogues) i aconsegueix fornir una intensa trama amb una impactant culminació final.

Te felicito, Federico. Y te animo a seguir adelante con tu carrera literaria.

No us perdeu la novel·la, negrots. Us farà tremolar.