La veu del no-res
No vaig pronunciar cap mot d’adéu. Em va semblar debades.
Només volia fugir d’aquella societat antropòfaga que em devorava. Deixar enrere per sempre la destructora avidesa de la hipocresia i de la traïció.
Havia de retornar a la natura primigènia, a la terra fosca dels ancestres. Consumir el temps lentament en la somnolència vagarosa de les jornades d’estiu a la vora del riu i del xiprer. Retrobar l’antiga essència, fagocitada pel retruny salvatge de la gran ciutat.
Tot va anar molt de pressa. Era ja una persona nova mentre sentia la fresa dels arbres damunt del cap, els grans d’arena seca sobre la fusta noble. “Ha estat molt fàcil”, vaig pensar a l’empara del repic monòton de la pala de ferro. Els dits només m’havien tremolat lleugerament quan vaig obrir el calaix. Després, la mà havia restat ferma.
En prémer el gallet, el meu cervell s’havia esmicolat en un incalculable nombre de petits fragments irrecuperables contra la paret blanca.
Anna Maria Villalonga
Juny 2010
Un dia vaig haver de recollir els mils bocins d'un cervell que s'havia autoesmicolat. I me l'estimava aquell cervellet. Vaig comprendre que havia estat la seva opció... i no havia ni de buscar-li cap explicació: hauria estat una intromissió irrespectuosa.
ResponEliminaEl teu relat: a la recerca de la pau perpètua. Molt bo.
Quina terra més poblada, entre vius, morts i no-morts... (He acabat L'historiador, de la Kostova, i encara em costa veure-hi cap mena de pau, en aquesta vida d'ultratomba que descrius.)
ResponEliminaContundent i efectiu, com tots els teus contes.
M'ho dius de veritat, Narcís?
ResponEliminaCaram.
Vaja, gràcies.
I gràcies a tu, Negrota amb majúscules, ara mediatitzada per la Kostova.
Anna,
ResponEliminaHe viscut aquest relat en el meu cos, no vaig intentar destruir el cervell, però si abandonar aquest món, per cercar la pau.
El destí no va voler que marxes i aquí en tens, ara plena d'il·lució.
Molt encertat m'agradat molt.
Petonets.
És tan subtilment monstruosa la historia, per ben descrita, que tantost, al recuperar-la com a somni, m’he tranquil·litzat; m’ha quedat, però, als llavis la fel de la hipocresia i de la traïció.
ResponEliminaSorprenent. M'ha agradat força.
Moltes gràcies, Jordi.
ResponEliminaI a tu, Núria, no em diguis això, que em fas patir. T'estimo molt, amiga
Senzillament, magnífic.
ResponEliminaGràcies, Elies. El meu director de claca, sens dubte.
ResponEliminaHola, Anna Maria!
ResponEliminaJo també vaig llegir no fa gaire La Historiadora!!
Quan el fill de 17 d'una amiga es va llevar la vida alguna mena d'alarma es va disparar. Em pregunto què esperava en fer-ho... Hi pot haver lucidesa, en una decisió com aquesta? Per horrorosa que sembli aquesta vida s'ha de tenir molta fe per deixar-la tan radicalment i cercar-ne una altra... o el no res.
M'ha fet pensar molt, aquest relat, Anna Maria; vull dir que té molt de mèrit....tan curt i amb tant de contingut...
Petons!!
Gràcies, Teresa. Sí, si més no, he intentat això. Fer un relat curt i amb contingut, que s'atingués als codis del gènere (del microconte, en aquest cas). Concisió, claredat i, és clar, una mínima elaboració retòrica per embolcallar un contingut que, en aquest cas, no és banal.
ResponEliminaM'alegra que t'agradi.
Pel que fa a la reflexió al voltant del suïcidi, no sé què dir-te. No em puc imaginar què sent algú quan pren la decisió. Tanmateix, molta gent ho fa.
Ha de ser molt dur. I això que em dius, d'un noi de 17 anys, em sembla bestial.
Fins aviat, benvolguda Teresa.
A la recerca del silenci...
ResponEliminaUna de les meves quimeres (a la vida real, vull dir, no pas amb la mort o el suïcidi).
És clar que, com que m'estic quedant sord ja ho vaig aconseguint!
M'ha agradat, intens, punyent, directe.
Petons,
IO
Moltíssimes gràcies. Els microrelats no són fàcils. S'ha d'aconseguir l'atmosfera desitjada amb molt poques línies.
ResponEliminaExceŀlent, Anna Maria.
ResponEliminaEstà tan ben escrit que es fa curt, tot i que una de les gràcies que té és precisament que sigui curt. Curtet i, alhora, amb tant de pes. No diu ni més ni menys del que ha de dir per crear un gran impacte.
Escolta, m’he adonat que has escrit una pila de “posts” en pocs dies. Ni ho sabia (tinc tanta feina que no sé on tinc el cap). Els aniré llegint i votant, ben segur, encara que no te’ls pugui comentar.
Petons.
Gràcies, Shaudin. M'agraden molts els microrelats, ja ho saps. I per això mira, vaig escriure aquest. No és fàcil mantenir l'equilibri. Però precisament que es faci curt és una bona notícia.
ResponEliminaSóc a l'Empordà, corregint i fent vida gairebé anacorètica. Per això, com a esbarjo, vaig fent els articles que tinc pendents al cap.
Petons.
ve a ser com l'absolut a què s'accedeix en 2 fases: canviant l'entorn corrupte per un de més pur en 1r lloc, i finalment fusionant-s'hi del tot, un.
ResponEliminaSí. Bé, la idea és que quedi clara la diferència d'entorns, allò que el protagonista busca. I, alhora, que confongui una mica el lector fins l'esclat final, que va arribant in crescendo amb les pistes de l'arena sobre la fusta noble (taüt) i el repic de la pala.
ResponEliminaÉs clar, tot ha de ser molt ràpid, perquè la idea era, des del començament, intentar fer un microconte.
Gràcies, Electra.
Del no-res i del més-enllà
ResponEliminaJdM