Acotacions i fi, d'Anna Maria Villalonga

Platja d’arena clara, deserta i silent en la tarda hivernal.
Una figura fosca.
Camina entre les algues que arriben a la vora amb les onades tèrboles.
Algues, d’un verd roent. S’enreden, ben tossudes, al pas de les sabates.
Uns tristos peus humits, llepats per la ressaca de la recent marea.
El gos, fidel i tendre, li aplana bé el camí fent via al seu davant. Avança, molt a prop, amb les potes flexibles damunt la sorra dura.
De tant en tant, l’observa. Gira el cap i contempla de fit a fit el rostre. Emmudit, molt discret. No ha de bordar i no borda. Conscient del seu paper, només la mira i calla.

Ara, gruixudes llàgrimes amaren galtes blanques. Cristalls de gel que cauen en la tarda glaçada.
La figureta fosca. Amb la cara mullada. L’escalfor dins del pit.
I un crit que neix i creix i, de cop, l’arrabassa. Un crit, un crit de:

No! Ja n’hi ha prou! Bèstia, cafre!

La figura és molt fosca, perquè enfosqueix la tarda.

S’atura arran de mar i treu de la butxaca quelcom que el gos olora. Sense por, però amb basarda. Enmig de la grisor de la nit que s’atansa, el tall brillant relluu, amb fiblades de plata. Una figura fosca, menuda, palplantada. Davant la mar immensa i l’assot de l’oratge:

Ja n’hi ha prou per sempre! Maleït, bèstia, cafre!

I amb un gest imperial, gest de dona que mana, llença a l’aigua aquell tall, que té d’ell sang i ànima.

Una figura fosca, que s’allunya en la platja.
Sent les algues als peus i la gelor de l’aire. De cop, comprèn, feliç. Mai més no serà esclava. Pot descansar. Somriu. I respira i s’exalta. Com un nou Manelic, allà a la Terra Baixa, ella ha matat el llop. Per sempre. Deslliurada.
I el seu gos, tan content, que se la mira i lladra.