Avui he assistit a una de les trobades de la BCNegra -setmana de la novel·la negra a la nostra ciutat- que ja us vaig anunciar fa uns dies. Es tractava d'una xerrada amb dues de les escriptores sueques de moda, Camilla Läckberg i Asa Larsson. La conversa tenia un títol: "Dames del crim. Elles van arribar del fred" i se suposava que es tractava de fer un recorregut per la trajectòria i l'obra d'ambdues autores, hereves de les escriptores negres del passat. El reclam publicitari de l'acte deia exactament: Quan parlàvem de «dames del crim» l’expressió ens portava a pensar en les hereves britàniques d’Agatha Christie, Ngaio Marsh i Patricia Wentworth, o en les més modernes P. D. James o Ruth Rendell. També ens venia a la memòria la nord-americana Elisabeth George. Alguna cosa ha canviat els darrers anys, però, i ara són les joves narradores escandinaves les qui han pres el relleu. Dues de les més reconegudes escriptores d’aquesta freda geografia ens visiten per parlar de tots aquells matisos que cal posar sobre el paper per explicar d’una altra manera una cosa tan vella com el crim.
Doncs bé, res de res. Si algú esperava un mínim comentari sobre literatura criminal, anava ben errat. Zero. L'esdeveniment s'ha convertit en una mena de trobada informal i lúdica on Larsson i Läckberg han demostrat bon humor i simpatia i ens han explicat qüestions meteorològiques de la inclement Suècia. Sobretot Larsson que, com sabem, és filla d'un petit poble, Kiruna, a tocar del Cercle Polar Àrtic.
La sala era plena a vessar. Han generat expectació. L'organització ha hagut d'afegir set o vuit fileres de cadires i encara ha quedat gent dreta. Jo havia pogut seure sense problemes durant la taula rodona anterior, que tractava de la Mafia (força interessant). Per tant, estava perfectament instal·lada. I he de confessar que m'ho he passat molt bé.
Em sembla que de literatura pura i dura no en saben gaire les dues sueques. Ja us ho vaig avisar en l'article que vaig escriure fa un temps: han de bullir més. L'única pregunta amb seny, formulada per una noia del públic: "Com us documenteu, quin procés seguiu abans de fer una novel·la, com la prepareu?", ha rebut una resposta evasiva de Larsson: "i tant, em documento molt i parlo amb molta gent". I una rialla de Läckberg: "ui, jo no gaire, perquè tinc el policia a casa" (el seu marit, suposo). "Sé que és el que totes voldríeu, però ho sento molt. Només el tinc jo, un policia a casa".
Tanmateix, no penseu que aquesta petita ressenya és una crítica. La veritat és que la xerrada ha estat molt agradable i divertida. Larsson és vertaderament simpàtica. Una mica histriònica (sense passar-se), gesticulava amb gràcia i responia amb enginy. Läckberg, atractiva i ben arreglada, ha resultat un pèl (només un pèl) més mesurada. Una mare de família, jove i guapa, que ha decidit escriure.
Les dues veneren la memòria de Stieg Larsson. I no és per a menys. Perquè a l'aixopluc de l'èxit sense precedents de la trilogia Mil·lenium, la narrativa negra que ve "del fred" està vivint un esclat que fa uns anys hauria resultat inimaginable.
Tot ha acabat amb la signatura de llibres. Jo en duia un de cada autora i me'ls han signat. També m'he fet fotos amb cadascuna: flamants escriptores, molt ben disposades, rialleres i amables. Especialment Larsson, una dona menuda i petitona. Un autèntic belluguet.
No me'n penedeixo, d'haver-hi anat. L'ambient entre el públic era càlid i distès. M'ha servit per desconnectar d'un munt de coses. I així ara puc dedicar-vos, per si us interessa, aquesta petita crònica.
Bona nit, negrots.
Si jo he xalat amb la crònica ja m'imagino lo pipa que t'ho has degut passar tu "in situ".
ResponEliminaUna abraçada
Celebro que t'ho hagis passat tant bé. Sempre pot resultar interessant conèixer als autors d'aquelles obres que hem llegit.
ResponEliminaSí. Ja dic, literàriament res. Però com a acte distret i agradable, molt bé. A més, sempre fa gràcia, perquè són gent que ve de l'obscura Suècia, que quan ho llegeixes sembla tan llunyana...
ResponEliminai bé, eren aquí, fascinades elles també de trobar-se a Barcelona.
Una mena de quid pro quo.
Feia gràcia. Sempre ens fa gràcia allò que és diferent. Sempre resulta exòtic. I sempre sembla impossible tenir al davant els autors de les obres amb les quals hi has passat tantes hores. És com una mena de vinculació directa, com quan vaig veure en Woody Allen. En fi. Coses innòcues de la mitomania i les aficions, negrots.
buf, ara em sap més greu de no haver-hi vingut amb tu perquè segurament no m'hauria sabut estar de fer-los alguna pregunta (literàriament) compromesa. La veritat és que a la Larsson li va sortir força brillanteta la 1a entrega, però, no sé per què, i sobretot amb el benentès que a hores d'ara estic entregadíssima al Mankell, no me'n refio gaire de la 2a!
ResponEliminaAi, no ho sabia! Què estàs llegint de Mankell? Suposo que el cicle d'en Wallander. Aleshores recorda la meva recomanació. La crec important. S'han de llegir per ordre, malgrat que les primeres són més fluixes i que la cosa va millorant a mesura que avança el cicle. Amb tot, paga la pena l'ordre per tenir tota la informació i la idea de conjunt. Jo ara que ja les he llegides totes, et tinc enveja.
ResponEliminaLa novel·la d'Asa Larsson, "Aurora Boreal", és millor que les de la Camilla (n'he llegit les dues primeres). Jo li donaré a l'Asa una segona oportunidad amb "Sang vessada" (La seva segona. Són les mateixes protagonistes, l'Anna Maria i la Rebeca i també passa a Kiruna). A veure què. Un dia d'aquests me la compro.
Ahir vaig tenir paleta (una broma, em costarà la cosa si em decideixo a fer-la ben feta... : jo tb hauria d'optar pel gènere policíac i a'viam si em sonava la flauta, hehe...).
ResponEliminaI crec que a l'"Aurora boreal", un 70% del mèrit és en el morbo de la perversió religiosa i pedofílica amarada de feminisme a ultrança sobre el qual es mou l'acció, i un 30% en el caràcter de la prota-Rebecca.
I opto per la perfecta terenyina de la trama d'"[Assassins sense rostre]" del Mankell, i per la seva concisió, i per la versemblança del seu llenguatge arrossegat. I, òbviament, per clàssic l'antiheroisme del prota.
Doncs espera't. En Wallander arriba a l'ànima. En novel·les posteriors, com "La cinquena dona" o "La falsa pista", el refinament de Mankell esdevé magistral.
ResponEliminaJo coincideixo amb l'Elies, que sempre és interessant poder conèixer als autors dels llibres que llegim i saber com sona la seva veu i quines reflexions fan més enllà d'allò que escriuen. Em temo, però, que més enllà de ser un acte curiós i un tant mediàtic, aquestes dues nòrdiques van aportar poc discurs literari... És igual. Divertimento, divertimento...
ResponEliminaHihihi. Sí, va ser divertimento.
ResponEliminaA veure si penjo les fotos. A l'Asa Larsson li va fer molta gràcia que em digués com la seva policia protagonista, Anna Maria.
Uix, em sembla que si vols nivell literari t'hauràs d'esperar al dia 3 a sentir el Connolly (que, per cert, és irlandès). Hi aniràs i en faràs una crònica? (Per demanar que no quedi.)
ResponEliminaSí, és irlandès. No hi puc anar demà. I em faria gràcia, però tinc una altra cosa. Em sap greu, negrota major.
ResponEliminagràcies per la crònica Anna Maria..Jo al final he tingut una setmana pleníssima i no he pogut baixar cap dia a BCN..Bé, almenys, ho he pogut seguir amb les teves molt bones explicacions
ResponEliminaPep, veig que estàs aprofitant el diumenge per possar-te al dia, eh?
ResponEliminaGràcies per passar sempre per aquí, negrot.
jo em vaig llegir "Aurora Boreal" i no sé perquè, no em va enganxar gens. També he de dir que l'edició que vaig comprar estava malament, faltava tot un lligat i és clar, la trama va quedar penjada. L'he de dur al FNAC que me'l canviïn i rellegir-lo. Potser aleshores li trobaré el "què"...
ResponElimina