Tierras de frontera, de Thomas Kanger

Thomas Kanger és un altre escriptor suec, per no perdre el costum. Es tracta del creador de la inspectora de policia Elina Wiik, protagonista de cinc de les seves novel·les. Entre elles (no sé quin ordre ocupa dins la sèrie) es troba Tierras de frontera, que acabo de llegir. És la primera que arriba a les meves mans, però ja us avanço que no serà l'última.

El llibre m'ha sorprès molt favorablement. Entretingut, trepidant, diferent. Va més enllà de la típica novel·la de gènere, perquè indaga amb força en la psicologia dels personatges i perquè reflecteix una realitat punyent amb una certa intenció. Diria, si més no, que amb la idea de treure-la a la llum i d'analitzar-la des de diversos angles, amb equanimitat. Estic parlant de la crua guerra fratricida dels Balcans.

A la novel·la hi succeeixen coses molt importants, coses que no es poden tirar enrere i que canvien per sempre la vida de la protagonista. Des que l'obra comença fins que conclou passen més de dos anys. Aquest fet no és habitual dins del gènere, que se sol caracteritzar per la immediatesa de resoldre el cas criminal en el present, tot i que alguns casos (a l'estil Jo Nesbo o Henning Mankell) puguin tenir fortes arrels en el passat.

La traducció no m'ha semblat gaire bona. Malgrat això, l'estil resulta àgil i atractiu, amb frases curtes i poques concessions a qüestions supèrflues.

A la solapa de la contraportada hi ha reproduïdes algunes crítiques dels mitjans de comunicació. Amb aquesta hi combrego totalment: Kanger no encaja exactamente en la definición de escritor de novela policiaca. Es mucho mejor. Ha escrito una novela que se lee de una sentada. Una ambientación interesante, una trama apasionante (Katrineholms-Kuriren).

En canvi, no puc estar més en desacord amb:

Si hay un personaje de novela policiaca que merezca ser comparado con la Lisbeth Salander de Stieg Larsson, es la inspectora Elina Wiik de Thomas Kanger (Dagens Hyheter).

No hi trobo gaire similituds, què voleu que us digui. Elina Wiik mostra els seus sentiments sense problemes. Més ben dit, els duu a flor de pell. Tot i que la podem considerar una policia entrenada i valenta, abans de res és una dona, una persona.

L'altra cara de la moneda s'anomena Lisbeth Salander. Tots la coneixem. Tan tancada en ella mateixa, tan hermètica, tan aparentment hieràtica...

Res més lluny de la realitat que aquesta absurda comparació, evident reclam publicitari per vendre llibres.

En canvi, és totalment cert que la novela es llegeix "d'una sentada". Amb la feina que tinc i les poques hores de què disposo (no viatjo en tren i els meus trajectes en metro són extremadament curts), he trigat només 5 dies (5 estones o "sentades") a devorar-la (334 pàgines). Ho podeu comprovar si reviseu la data de la ressenya de l'amic Brunetti.

M'ho he passat molt bé. Tampoc no pretenc donar a entendre que es tracti d'una obra sublim. Res d'això. És simplement una bona novel·la, ben travada i ben ambientada, que enganxa per la seva honestedat i per la seva capacitat de transmetre. Perquè ens explica quelcom que va més enllà del que podríem esperar -en un apriorisme típic i tòpic- del gènere criminal.

Per cert, m'oblidava de dir-vos que el final està envoltat d'un halo esotèric, que tanca el cercle a partir del pròleg. No el considero necessari ni m'acaba de convèncer, però no invalida la resta del meu comentari.

Fins a la pròxima, negrots.

El peor remedio, de Donna Leon

El peor remedio és el títol de la vuitena entrega de les aventures del comissari venecià Guido Brunetti, creat per l’escriptora americana Donna Leon. Com que les llegeixo en ordre rigorós –no perquè sigui imprescindible, sinó perquè sóc així de maniàtica– aquesta és també la vuitena vegada que em diverteixo amb els entranyables personatges de la ciutat dels canals.
No crec que El peor remedio sigui una de les millors novel·les de la nissaga (si més no, de les que porto fins ara), però tampoc no decep. Un cop hom entra en la dinàmica del comissari, dels seus companys de feina –estrafolaris, competents, impresentables (hi ha de tot)– i de la seva família més que sui generis, s’hi sent com a casa. Així, es van encadenant les històries com si de l’esdevenir de la vida es tractés. I ja se sap: com a la vida, hi ha moments de tot.
No explicaré res de la trama, perquè no té sentit. Més m’estimo recomanar vivament els llibres per si algú no els coneix. Val a dir que, en cas de ser veritablement afeccionats al gènere negre, sembla impossible, atès el seu gran èxit internacional. Les peripècies de Brunetti han estat traduïdes a totes les llengües imaginables i, com sol passar, fins i tot se n’ha fet una sèrie de televisió.
Donna Leon va néixer a Nova Jersey el 1942, però viu a Venècia des de 1981. Quan una americana decideix instal·lar-se definitivament a Europa i més concretament en un lloc com la capital del Véneto, ha de ser d’una pasta especial. I Leon ho ha demostrat sens dubte. En la capacitat prodigiosa per caracteritzar els personatges (més importants als llibres que no pas els casos criminals), en el coneixement profund de la societat italiana i en l’amor incommensurable envers Venècia. La preciosa ciutat és tal vegada el segon (algú diria, el primer) protagonista dels llibres, un personatge més, amb alè propi, que es passeja amb Brunetti arreu on va.
Lluny de les enrevessades trames plenes de truculència que ens regalen altres autors, els casos de les novel·les de Leon (gens carrinclones, gens toves, no us confongueu) estan plens d’humanitat i de matisos, perquè pouen de manera evident en la realitat diària. Per això són perfectament creïbles. Brunetti no és un antiheroi, no és un desastre, no representa el típic policia solitari amb un passat boirós. Al contrari. És un distingit pare de família, culte, refinat, lector dels clàssics, enamorat eternament de la seva esposa i de la seva ciutat. No es tracta d’un ingenu, però tampoc d’un cínic. Encara s’estima la vida i sap apreciar la bellesa que té al seu voltant.

Avui no us diré res més. Com que comentaré més Brunettis (perdoneu el col·loquialisme) a mesura que vagi llegint, també us aniré fent cinc cèntims de tot allò que em sembli interessant destacar. Només vull afegir que Leon, dona intel·ligent, fa unes observacions de gran agudesa i no desaprofita cap oportunitat, enmig de la lleugeresa que implica el gènere, de denunciar o de posar damunt la taula alguns dels problemes del nostre món actual.

Nota: He llegit el llibre en castellà perquè és l'edició de la qual disposo. Tanmateix, tots estan publicats també en llengua catalana.

Novel·la negra a Barcelona

Com vaig anunciar-vos fa pocs dies, el febrer es presenta negre a Barcelona. Hi ha diversos esdeveniments que conformen la BCNEGRA 2010, que tindrà lloc entre el 1 i el 6 de febrer. Us copio l'enllaç on podreu consultar personalment el programa, però destaco de moment el següent:

DAMES DEL CRIM (1 de febrer)
ELLES VAN ARRIBAR DEL FRED
Converses
Camilla Läckberg i Asa Larsson conversen amb Maria Eugènia Ibáñez i Lilian Neuman

19.15 h. La Capella, Carrer de l’Hospital, 56
Quan parlàvem de «dames del crim» l’expressió ens portava a pensar en les hereves britàniques d’Agatha Christie, Ngaio Marsh i Patricia Wentworth, o en les més modernes P. D. James o Ruth Rendell. També ens venia a la memòria la nord-americana Elisabeth George. Alguna cosa ha canviat els darrers anys, però, i ara són les joves narradores escandinaves les qui han pres el relleu. Dues de les més reconegudes escriptores d’aquesta freda geografia ens visiten per parlar de tots aquells matisos que cal posar sobre el paper per explicar d’una altra manera una cosa tan vella com el crim.


ILLES NEGRES (3 de febrer)
ISLÀNDIA

Conversa amb Arnaldur Indridason
P a r t i c i p a n t s :
Xavier Moret conversa amb Arnaldur Indridason
Mo d e r a d o r :
Josep Maria Romero

19.15 h. La Capella Carrer de l’Hospital, 56
Aquest any fem parada a Islàndia. Una illa poc mediàtica, plujosa i freda, on els darrers anys Arnaldur Indridason s’ha revelat com el seu principal cronista. Una veu singular i potent dins la narrativa negrecriminal que s’està fent un lloc als prestatges de tots els apassionats del gènere. El vell inspector Erlendur Sveinsson, protagonista de deu de les seves històries, ja forma part de l’elenc internacional dels millors personatges de la novel·la negra.

ELS ALTRES. (5 de febrer)
MÉS ENLLÀ DE SUÈCIA
Taula rodona
P a r t i c i p a n t s :
K. O. Dahl, Christian von Ditfurth, James Thompson i Inger Wolf
Mo d e r a d o r :
Ricard Ruiz Garzón

19.00 h La Capella Carrer de l’Hospital, 56
L’onada d’autors i autores suecs que ens envaeix ens fa creure que tots els escriptors nòrdics són iguals. Un reduccionisme com el que practiquen els ianquis quan parlen d’Europa. Però no tota la novel·la que ens arriba del fred és sueca. Noves propostes i nous personatges provenen de Finlàndia, Noruega, Dinamarca i Alemanya. Més enllà de Larsson i Mankel hi ha una vida turbulenta i atractiva amb grans autors preparats per esdevenir els nous referents del gènere.

EN TOTS ELS CASOS HI HAURÀ TRADUCCIÓ SIMULTÀNIA

TROBADA INFORMAL DELS LECTORS I LES LECTORES AMB ELS AUTORS I LES AUTORES DEL BCNEGRA 2010 (6 de febrer)
13.00 h Llibreria Negra y Criminal Carrer de la Sal, 5
Musclos i signatures

Com veieu, he destacat sobretot els autors dels quals he llegit alguna cosa darrerament. Les escriptores sueces Larsson i Läckberg, l'islandès Indridason i el noruec K.O. Dahl, del qual vaig llegir fa un temps la novel·la ambientada a Oslo Un mort a l'aparador i em va agradar força.
Cal dir que l'esdeveniment em sembla molt complet, perquè també incorpora passis de cinema, música, exposicions en diversos espais, etc.
Destaco també, evidentment, la trobada del darrer dia. No sé si agafar de les lleixes el munt de llibres que pertoquen i dur-los a signar. Què n'opineu, negrots? Algú s'hi apunta?

L'enllaç:

http://www.bcn.es/cultura/bcnegra/2010/ca/index.html

El hombre del balcón, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

El hombre del balcón és el tercer títol de la sèrie de deu novel·les escrites entre 1965 i 1975 pel matrimoni suec -Sjöwall i Wahlöö- i protagonitzades pel comissari de la policia d'Estocolm, Martin Beck. Les dues primeres, Roseanna i L'home que es va esfumar, ja van ser oportunament ressenyades en aquest bloc.
L'argument parteix d'un cas real (els assassinats per motius sexuals de dues nenes petites), en el qual els escriptors s'inspiraren per a la novel·la. En la ficció, tres nenes són brutalment assassinades en sengles parcs de la capital sueca. Lògicament, els fets causen un gran esglai entre la població, en una època en què les criatures encara podien sortir tranquil·lament a jugar al carrer. La trama es basa simplement en la investigació del cas fins a la detenció del criminal.

Les novel·les de Sjöwall i Wahlöö són magnífiques i milloren a cada nova entrega. Sòbries, creïbles, versemblants, exemptes de qüestions supèrflues i amb una llargària molt mesurada, la seva lectura resulta extremadament plaent. Han suportat de meravella el pas del temps, la qual cosa només succeeix amb la bona literatura, encara que sigui de gènere. No m'estranya que la generació d'autors escandinaus que els han vingut al darrere els reconeguin com els seus predecessors, com els seus mestres. Tots es van formar i van aprendre amb la lectura de les novel·les de Sjöwall i Wahlöö.

La versió castellana que he llegit (la catalana no havia sortit al mercat quan la vaig comprar) va encapçalada per un pròleg de Jo Nesbo (el nostre amic noruec que ens està fent gruar amb la continuació de Nèmesi). És un pròleg intel·ligent i molt interessant on Nesbo lloa els valors de les obres de Sjöwall i Wahlöö i ens fa palès fins a quin punt el van influenciar.

El hombre del balcón és una novel·la molt ben escrita, que utilitza certs cops d'efecte des del punt de vist narratiu i que ens mostra, de manera coral, les inquietuds, pors i patiments dels agents de policia que investiguen un cas tan punyent com el brutal crim de tres criatures innocents. D'altra banda, els autors saben jugar esplèndidament amb un punt d'ironia i d'humor molt encertats. Em sembla especialment destacable la perícia a l'hora de descriure els personatges (i no només pel que fa als protagonistes). Sjöwall i Wahlöö demostren un gran poder d'observació, una gran tolerància envers els defectes humans i una gran capacitat de tendresa. No debades eren declarats militants comunistes: no desaprofiten cap ocasió per posar damunt la taula les deficiències de la societat sueca del benestar, suposadament perfecta, i per parlar-nos dels pobres i dels més desafavorits. D'aquells que viuen al marge de "l'envejat i envejable" paradís nòrdic. Tanmateix, aquests aspectes estan molt bén encaixats dins la trama, de manera que el lector no es troba davant de cap tipus de pamflet. Val a dir que, uns anys més tard, també Mankell i Larsson acabaran prenent el mateix camí. Aprofitaran el gènere negre, cadascú amb el seu estil propi, per denunciar la deriva soferta -com a mínim des del seu punt de vista- per l'Estat de Suècia.

Hi ha una qüestió que em sorprèn. I és la nul·la vinculació de Martin Beck amb la seva família. El comissari, en aquest sentit, és fred i està desdibuixat. És evident que no s'avé amb la dona, però tampoc no mostra massa preocupació pels fills. Aquesta mena de desafecció contrasta amb l'actitud amorosa envers la família de la majoria de detectius i policies de ficció. Només cal recordar Kurt Wallander o Guido Brunetti. Tinc l'esperança que, de mica en mica, a mesura que la sèrie avanci, els lectors poguem descobrir més dades sobre aquest tema.

Com sempre, no vull explicar cap detall concret del cas ni de l'argument. Aquest és un privilegi que només podreu obtenir a partir de l'experiència intransferible de la lectura. Tans sols us recomano amb insistència la sèrie completa. Pel meu cantó, us prometo que aviat arribarà la ressenya de la quarta entrega, El policía que rie.

Mentrestant, una cordial salutació, negrots.

BCNegra 2010, una notícia

Estimats negrots:

Escric aquesta breu nota, que segurament tindrà continuïtat en els pròxims dies, per anunciar un esdeveniment que s'ha de produir a Barcelona al mes de febrer.

Es tracta de la trobada de novel·la negra BCNegra 2010 (incloc l'enllaç de la pàgina oficial). Veureu que fins el proper dia 22 de gener no tindrem al complet el programa, però em sembla, per altres consultes que he fet a la xarxa, que l'escriptora sueca Asa Larsson i l'americà John Connelly, pare literari de l'investigador Charlie Parker, hi seran presents. Segurament hi haurà més escriptors, però en aquest moment, colgada d'altra feina, aquestes dades són les úniques que us puc avançar.

Encara no sé si hi podré assistir ni tampoc el lloc on ho celebren. Tanmateix, negrots, us demano que tots plegats ens mantinguem alerta per tal d'intercanviar informació. Estaria bé fer alguna incursió en els actes que s'organitzin.

Ah, per cert, que el meu amic del fèisbuc Jordi Cervera Nogués, periodista i escriptor (i al qual vergonyosament li dec un comentari del seu darrer llibre La mort a sis vint-i-cinc) ha estat triat per escriure una mena de serial negre a Twiter. Pot resultar força interessant.

Gràcies, amics negrots.

http://www.bcn.es/cultura/bcnegra/2010/ca/index.html

El veredicte de llautó, de Michael Connelly

El veredicte de llautó és un thriller judicial extremadament àgil, distret i trepidant. Una novel·la de judicis i de crims al més pur estil americà, però amb tot allò de positiu que aquesta apreciació pot tenir.
Un advocat que ha passat un any retirat de la circulació per problemes personals, hereta el bufet d'un col·lega i amic al qual han assassinat. Evidentment, heretar el bufet implica heretar també els seus compromisos professionals, inclòs un importantíssim cas relacionat amb un magnat de la indústria cinematogràfica de Hollywood. Un magnat que, a la manera d'un O. J. Simpson qualsevol, ha matat presumptament l'esposa infidel i el seu amant.

Aquest és el punt de partida del llibre, en aparença no massa original, però que posseeix tots els ingredients per fer passar una magnífica estona al lector afeccionat al gènere. Evidentment, és el meu cas. La confluència del factor criminal amb el factor judicial sempre m'ha agradat. Serà per això que sóc tan addicta a sèries com "Ley y orden" i "Ley y orden: Unidad de víctimas especiales", que consisteixen precisament en això, en reflectir primer la part de la investigació policial i després la del judici.

A El veredicte de llautó hi apareixen dos dels personatges creats per Michael Connelly, l'advocat Haller i el policia Bosch, que, per a més inri, protagonitzen una anagnòrisi final d'allò més surrealista.

La novel·la resulta intensa, plàstica, entretinguda. Jo no me la perdria. El narrador, en primera persona, és l'advocat Haller, el qual va descabdellant detalladament -i amb sorpreses incloses- el complicat entramat del món de la justícia als Estats Units.

La novel·la difereix substancialment del gènere negre europeu. No es pot comparar amb els llibres d'en Mankell o d'en Camilleri. Això no significa que la consideri pitjor, sinó simplement diferent, per més que aquesta afirmació sembli un acudit. L'enfocament de la trama s'aprofita de les típiques fórmules cinematogràfiques, d'èxit garantit. Per tant, podem assegurar que, si algú es decideix a filmar la pel·lícula amb honestedat i fidelitat, pot resultar força reeixida.

Només hi trobo una pega. Diria que les pàgines finals, després d'un desenvolupament general tan emocionant, deceben una mica. Però no per la resolució de l'afer (ben trobada i inesperada), sinó perquè el ritme narratiu perd un pèl d'embranzida. De qualsevol manera, negrots, jo l'he acabat en molt poc temps i no puc negar que m'ho he passat pipa.

Espero que els qui l'heu llegida (que en sé com a mínim dues, eh?) consigneu aquí la vostra opinió.

Negrots, ens veiem.

El fantasma i el ensalmador, de Joseph Sheridan Le Fanu

Fa unes setmanes us vaig anunciar la nova col·lecció de llibres de terror, misteri i fantàstics que pensava publicar El País. La sortida al mercat ha estat increïblement ràpida (el meu llibreter de la cantonada està sorprès i tot), de manera que pràcticament tots els títols ja són a les meves mans. Pertanyen a autors clàssics: volums de poques pàgines, ben relligats, amb lletra grossa i unes portades força atractives.

El cas és que avui, mentre feia el dinar, he agafat a l'atzar el d'un escriptor que -haig de confessar-ho- no coneixia. Es tracta de l'irlandès Joseph Sheridan Le Fanu (Dublín, 1814-1873), el qual, segons explica la contraportada, va passar força desapercebut i va caure en l'oblit. Per fortuna, el seu deixeble M. R. James es proposà de redescobrir-lo i d'atorgar-li el lloc que es mereixia. Com que ja coneixeu (i, si no, us ho dic ara) la meva debilitat pels autors d'Irlanda, m'he posat ràpidament a fer-hi una ullada.

La biografia de Sheridan m'ha cridat l'atenció. Se'l considera un geni del terror, creador de la ghost story moderna. Home solitari i misantrop, després de la mort de la seva esposa es va recloure sense veure pràcticament ningú per dedicar-se únicament a la lectura i a l'escriptura. L'anomenaven El príncep invisible. Sembla que la seva novel·la Carmilla (així, amb r) està considerada la millor història de vampirs que mai no s'ha escrit i que va exercir no poca influència en el Dràcula de Bram Stoker.

Amb aquests antecedents, mentre les patates bullien, no me n'he pogut estar de llegir el primer relat del llibre, El fantasma i el ensalmador. És una història molt breu, però plena d'encant, que m'ha recordat inevitablement l'ectoplasma de Canterville (també de pare irlandès i no m'estranyaria que inspirat en aquest), que ja vam comentar fa uns dies. L'argument és senzill i no exempt de tòpics, però està envoltat d'una aurèola que combina amb originalitat el misteri i l'humor i que es mereix un 10.

He fet una recerca a Internet i heu estat de sort, negrots. El text està publicat i es pot llegir en línia. No us el perdeu, que us farà molta gràcia. Jo he rigut entre dents.

Quan llegeixi la resta de relats, prometo tornar a aquest autor. Em fa molt l'efecte que s'ho mereix i que ens pot oferir a tots plegats una agradable sorpresa.

Aquest és l'enllaç:

http://www.ciudadseva.com/textos/cuentos/ing/lefanu/fantasma.htm

Bona lectura, negrots!

A tope, comissari Brunetti!

Avui és 6 de gener i han passat els Reis d'Orient. I, com que són màgics (això ho sap tothom), estan perfectament informats de la meva compulsió. A més, el fet que la compulsió sigui negrota, li fa una especial gràcia a en Baltasar, el qual m'ha confessat privadament que és "forofo" d'aquest bloc. Total, que en una diada com aquesta, jo tenia tots els números que em sobrevingués l'allau de llibres negres que m'ha sobrevingut.

El més curiós és que (agafeu-vos a la cadira) tots pertanyen a les aventures del comissari Guido Brunetti, al qual, curiosament, encara no li he dedicat cap article.

Amb les històries de Brunetti, sorgides de la creativitat de l'americana afincada a Venècia Donna Leon, em passa una cosa que mai no falla: m'hi sento còmoda des del instant que les començo. No sé si són d'extrema qualitat, però a mi m'agraden força. També m'encanta l'ambient de la ciutat, que, per desgràcia, no he visitat mai.

Fins ara he anat llegint la col·lecció per ordre rigorós i avui me n'han caigut 4 dels que em faltaven: El peor remedio, Amigos en las altas esferas, Piedras ensangrentadas i La chica de sus sueños. També tinc l'últim, L'altra cara de la veritat, que em va regalar el meu cosí Ramon per al meu aniversari i que estava fent cua esperant que arribessin els títols anteriors. Encara me'n falten, però un ocellet m'ha promès anar-los a buscar tots de cop a la llibreria. Llavors, negrots, si vull podré passar-me tot l'any a Venècia.

Vés per on!

La dona de verd, d'Arnaldur Indridason

La dona de verd és una novel·la amena, que resulta agradable de llegir i que entra amb facilitat. La història neix amb la trobada casual d'unes restes humanes colgades en un turó dels afores de Reykjavic. Són ossos antics i la investigació policial acabarà revelant la cruesa d'uns fets ocorreguts en aquell mateix indret quasi setanta anys enrere.

El policia principal és l'inspector Erlendur Sveinsson, que compleix fil per randa les exigències del gènere. Divorciat, solitari, misantrop, amb una complicada relació amb els seus fills, torturat per un esdeveniment del passat del qual se sent culpable, treballador incansable, malgirbat i poc preocupat per ell mateix. En resum, un perfecte antiheroi que, lògicament, de seguida desperta la simpatia del lector. L'ajuden una policia força receptiva, l'Elinborg, i el seu company Sigurdur Oli, típic poli crispat i amb no gaire paciència.

La novel·la està construïda a partir de tres vessants narratius. En primer lloc, el relat policial del present; és a dir, el desenvolupament de la investigació. En segon lloc, també en el present, la tragèdia de l'inspector, que té la seva filla en coma a l'hospital a causa de la droga (filla amb la qual manté una conflictiva relació). I, en tercer lloc, una analepsi que s'estén al llarg de tota l'obra i que va desgranant en paral·lel la veritat de la truculenta història que els policies estan resseguint.
Tot plegat lliga força bé. La novel·la aconsegueix mantenir l'interès del lector, amb un ritme que sembla veraç i molt real. Per exemple, a Reykjavic només hi ha un forense, que casualment és de vacances a Espanya. Per tant, els policies s'han d'esperar que torni per a l'autòpsia. S'hi toquen temes que, tot i tenir lloc en el passat, resulten d'actualitat rabiosa i, endemés, s'agraeix que no apareguin digressions supèrflues ni descripcions exagerades. Sense ser una obra mestra, diria que la podem considerar un digne testimoni de la novel·la negra nòrdica. Sens dubte, molt millor que els llibres d'Asa Larsson, Mari Jungsted i Camilla Lackberg que ja havíem comentat fa uns mesos.

Només una pega, val a dir que força personal. En tractar-se d'una història islandesa, jo esperava neus eternes, freds àrtics i paisatges gelats. Però resulta que no, que l'acció té lloc a la primavera, amb una claredat enlluernadora que encega el més pintat. En fi, què hi farem.

Sigui com sigui, us la recomano, negrots. Estic segura que us pot agradar.

Any nou: que m'estic curant?

Ai, que m'estic preocupant. Avui he anat a Abacus per continuar amb la meva tasca de reina d'Orient i per primera vegada en un període de temps que no sóc capaç de quantificar, la compulsió no ha sorgit. He voltat per tota la botiga, he passejat sense pressa, he comprat 3 llibres per a sengles membres de la meva família. Res. He mirat expositors, he remenat lleixes, he fet cua per demanar informació. Res. He regirat exemplares en català i castellà, he visitat fins i tot les prestatgeries de novel·la juvenil. Res.

M'estaré tornant una altra persona? El canvi d'any m'haurà afectat fins a tal punt? Serà l'edat? El seny? Algun estrany ésser que s'ha apoderat de mi?

No ho voldria pas. Estic disposada a lluitar al màxim per tal que la compulsió torni! Torna compulsió literària, negrota i de tots els colors!

No em quedarà més remei que visitar llibreries sense demora. A veure (això espero) que només hagi estat una falsa alarma.