Avui un relat meu: "LLOCS COMUNS"

Llocs comuns, d'Anna Maria Villalonga

La tempesta imminent es percep en l’aire. Els trons ressonen cada cop més a prop. S`ha aixecat un fort vent que sacseja amb fúria les branques dels arbres. La seva remor, damunt la teulada, és salvatge i sonora. Han callat els ocells. Les finestres obertes filtren una llum groguenca, esmorteïda. L’aroma de la pluja penetra pertot com una llambregada que colpeja els sentits. Comencen a caure gotes gruixudes que solquen la terra. Els trons es reafirmen, potents. Les fragàncies s’enterboleixen i es barregen. Sense avisar, la pluja esdevé una cortina intensa que enfosqueix el paisatge. Inesperadament, el vespre clar es converteix en nit, una nit prematura que obliga l’home a tancar les finestres i a encendre el llum.
La casa està aïllada del petit nucli urbà, envoltada de boscos i de muntanyes. L’home hi viu tot sol. Passa el dia assegut davant de l’ordinador, escrivint la gran novel·la de la seva vida. És per això que és allà, perdut en el no-res. Buscava tranquil·litat i va trobar aquell indret: un casalot antic que necessitava reformes, però suficientment equipat per passar-hi una temporada. Sóc el típic autor en ple procés creatiu que es retira a una mansió solitària per poder escriure, va pensar en instal·lar-s’hi.
L’activitat creadora el té absolutament abstret. S’hi dedica febrilment, en cos i ànima. De vegades, s’oblida de menjar, d’anar al lavabo, de dormir. No es dutxa, no es canvia de roba. Passa hores i hores teclejant sense treva, els ulls vermells i els dits entumits. No puc parar, medita en un moment de lucidesa. M’estic convertint en l’artista dominat per la inspiració que només viu per a la seva obra i no recorda les coses bàsiques.
Beu en excés. Whisky, vodka, ginebra. S’ha muntat un rebost ben proveït d’ampolles. És fumador, però darrerament havia intentat deixar-ho. Ara no pot. Damunt la taula, a tocar del portàtil, hi ha sempre un cendrer ple de burilles gastades. Abans de traslladar-se, tenia un afer amb una dona divorciada. Era bonica i apassionada, però massa possessiva. No li va dir que marxava. Els primers dies, ella el trucava al mòbil amb insistència. Ell no l’agafava mai. Finalment, ella se’n cansà. O potser es va descarregar la bateria. No n’està segur, però ara ja fa dies que no el molesta. Amb l’ull mig cluc per evitar el fum, el cigarret penjant dels llavis i un got a la mà, l’home cavil·la amb un somriure irònic. És l’escriptor autodestructiu a qui no importa res tret de la seva obra.
Amb l’arribada de la tempesta, els vells murs es queixen com un ésser viu. Per les escletxes s’escola l’udol de l’oratge. El so planyívol del vent penetra amb un murmuri continu pel forat de la xemeneia. Quan l’obscuritat creix i la pluja augmenta, l’home s’acosta als vidres i contempla l’exterior. Els llamps dibuixen formes fantasmagòriques contra el cel de plom, il·luminant momentàniament el llindar del bosc. L’home, de sobte, no pot evitar una esgarrifança. En qualsevol novel·la policíaca, un assassí sorgiria del bosc i mataria l’escriptor de la casa aïllada.

El va trobar al cap d’una setmana la dona de fer feines. Jeia enmig d’un bassal de sang, al terra de la sala. Els forenses calculen que el van assassinar la nit de la tempesta. La policia no va trigar gaire a identificar el culpable. Fou el boig que havien atrapat aquella mateixa nit, quan intentava agafar un autobús sota la pluja. Havia aprofitat una badada dels infermers i havia fugit de la institució mental de l’altra banda del poble.

Casavells (Baix Empordà, Juliol 2009)