Enguany es
compleixen vint anys de la desaparició ‒tràgicament prematura‒ de Jaume Fuster i Guillemó, nascut
a Barcelona l’any 1945 i mort a L’Hospitalet de Llobregat el dia 31 de gener de
1998. Coincideix la trista efemèride amb la celebració del centenari del
naixement de Manuel de Pedrolo (1918-1990) i és impossible no fer-nos ressò
d’aquest fet. Ambdós escriptors han esdevingut les figures cabdals, juntament
amb Rafael Tasis (1906-1966), del desenvolupament i la instauració del gènere
negre a casa nostra. I, per desgracia, encara és una circumstància que cal
recordar i reivindicar.
A aquest
record i a aquesta reivindicació ens acosta el volum Jaume Fuster, gènere negre sense límits d’Àlex Martín Escribà,
publicat per l’Editorial Alrevés el gener d’enguany. Un text rigorós,
extraordinàriament documentat ‒però
llegidor per a un públic ampli‒, que ve a
afegir una mica de llum al migrat corpus assagístic amb què compta la nostra literatura
(i encara més la de gènere) en els darrers anys.
Martín
Escribà és professor de llengua i literatura catalana a la Universitat de
Salamanca, a més de codirector del prestigiós Congrés de Novel·la i Cinema
Negre que la dita universitat celebra des de fa catorze anys. Es tracta d’uns dels màxims experts de l’Estat
en l’estudi del gènere, qüestió que llegint el llibre podem comprovar amb
escreix.
Dividit en
dues parts, l’assaig arrenca amb una necessària contextualització al voltant
del gènere, al voltant de la figura i dels models de l’autor (cinematogràfics i literaris) i del conjunt
de la seva obra, que Martín Escribà divideix en cicles (el d’Enric Vidal, el de
Lluís Arquer, el cicle d’homenatges i un darrer cicle de caràcter experimental).
No podem oblidar que Fuster no es va dedicar únicament a la tasca creativa,
sinó que va jugar el paper de figura global (divulgador, dinamitzador,
estudiós, director de la prestigiosa col·lecció “La Negra” de La Magrana, etc.)
dins de l’univers de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. No
debades Josep Maria Castellet va manifestar: «Jaume Fuster pensava sempre des del punt de vista de
la literatura, és a dir, d’una manera cultural, cívica i global». Jo encara
afegiria que des de la posició de defensa de la llengua com a vehicle
perfectament vàlid per a tota mena de textos i des de la voluntat d’innovar i
experimentar noves i nombroses possibilitats. I en això Fuster no va fer altra
cosa que recollir la torxa de la tasca iniciada pel seu mestre, Manuel de
Pedrolo, al qual va estudiar i definir amb enorme admiració.
La segona
part del volum (que en conjunt és molt bonic, amb algunes fotografies i molt
agradable per a la lectura) està reservada a la recopilació d’una ben trobada
selecció d’articles que ens acosten a la dimensió de Fuster com a teòric del
gènere, a la seva faceta d’estudiós i divulgador. La detallada bibliografia
consultada remata l’assaig de manera molt útil. Hem de tenir present que un
estudi d’aquestes característiques no és un text divulgatiu amb data de
caducitat, sinó un llibre de fons, un material que tots els estudiosos hem de
tenir damunt la taula d’ara endavant, de la mateixa manera que hi tenim els
anteriors i valuosos treballs d’Àlex Martín Escribà.
Tanmateix, que ningú no s’espanti.
El llibre és apte per a una lectura sense complicacions, adequat per a
qualsevol amant del gènere o per a qualsevol persona que es vulgui acostar a un
període i a un personatge que encara no ha rebut dins de la nostra història
cultural el reconeixement que es mereix. És per aquest motiu que no trobo
millor manera de cloure aquestes ratlles que reproduint el paràgraf final del
pròleg de l’autor del volum:
“I és que a
hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta
introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem,
per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la
història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les
adients.”
