Temps de rates,
de Marc Moreno, obra guanyadora de la darrera edició (la vuitena) del Premi Crims
de Tinta, és una novel·la del subsòl. No descobreixo res, ja ens ho palesa el
títol. Les rates són animals del subsòl, com ho són els personatges d’aquesta
història, habitants marginals d’un barri marginal de Barcelona. Es tracta de La
Verneda, un lloc que l’autor coneix molt bé. Aquest és un dels encerts del
llibre, l’evident aproximació al real.
El text és dur,
duríssim, amarat d’un indefugible aire de fatalitat. Està construït a partir d’uns
diàlegs àgils i punyents i d’una curiosa veu narrativa que ens explica la
història: en Charly, un dels personatges. En realitat, però, aquest narrador
amaga un omniscient clàssic, ja que ens explica la totalitat de les escenes
sense haver participat en la majoria.
No revelaré res
del contingut, evidentment, però ens trobem davant d’una formulació on la trama,
encara que aparentment no ho sembli, té un paper secundari. De fet, hi passen
poques coses a la novel·la, i això que s'hi succeeixen una sèrie de moviments amb
un ritme intens. És una proposta bàsica, esquemàtica, on el més important és el
missatge que hi ha al darrere. Un missatge terrible. De desesperança, de
violència, de misèria, de sofriment. La pobresa pertot. L’existència enfocada
des d’un determinisme impossible (o quasi impossible) de superar.
Els personatges,
almenys a mi, no m’han generat empatia, tot i que es trobin abocats a un destí
terrible. Majoritàriament son rates. I les rates, per molt que siguin animalons
de la cadena tròfica, fills de la natura com tots nosaltres, d’empatia en
causen poca. L’Eloi, l’Andreu, en Mentens, la Jèssica, el pare de l’Eloi, el
23, els mossos corruptes, etcètera, etcètera. s’acomoden al subsòl amb una facilitat que fa esfereir.
El delicte, la violència, el crim i l’autodestrucció són la seva única manera d’entendre
la vida. Es belluguen en un macabre espai on no importa res, res ni ningú. Només
la supervivència més essencial. Suposo que com passa amb les rates, si fa no
fa.
El final també s'esdevé poc edificant, encara que estigui mig disfressat de happy end. D'altra banda, el registre lingüístic
juga dins la novel·la un paper fonamental. Els diàlegs, com he comentat més
amunt, resulten especialment brutals. Però també les parts descriptives, on la
veu narrativa indaga amb profunditat en la vàcua i amoral interioritat dels
personatges. Temps de rates és una novel·la negra, molt negra, negríssima. I, de tan
negra, arriba a fer mal.
Nota: El pròxim dijous dia 2 acompanyaré l'autor en la presentació de la novel·la. A la Central del Raval, 19.00 hores. Espero que hi vingueu.
