Els ossos soterrats, de l’escriptor alcoià Silvestre
Vilaplana, va ser la novel·la guanyadora del III Premi Memorial Agustí Vehí-Vila
de Tiana (2016). Com a jurat del premi, vaig tenir l’oportunitat de llegir-la
fa uns mesos i ja aleshores em va semblar magnífica. No debades es va alçar amb
el guardó. Ara, amb tranquil·litat, he volgut gaudir-la un cop publicada, sense
la celeritat obligada de les lectures del certamen. I he de refermar-me en la
meva opinió. Encara m’ha agradat més.
Els ossos soterrats és una ficció dura i realista que
poua sense reserves en un tema pendent de resoldre dins de la poc desenvolupada
democràcia que vivim. Un tema vinculat a
la tan esmentada Llei de la Memòria Històrica. Em refereixo a la recuperació
del gran nombre de cadàvers que foren soterrats a les cunetes durant i després de
la Guerra Civil, cadàvers de persones executades sense escrúpols que les seves
famílies encara no han recuperat, que en la majoria de casos encara no se sap on
són. Com va succeir, sense anar més lluny, amb Federico García Lorca, de l’assassinat
del qual s’han complert 80 anys el proppassat dia 18.
A mig camí entre la novel·la històrica i la criminal, Els ossos soterrats resulta una lectura que
flueix amb una enorme naturalitat malgrat la duresa del tema, amb una trama
perfectament lligada que fluctua entre dos temps narratius: el passat (el moment
dels terribles fets) i el present, quan la néta d’un dels homes assassinats
intenta trobar i enterrar com es mereixen les seves restes. Ambientat en un
petit poble no identificat del País Valencià, el present se’ns mostra
vergonyant i obscur, amb tots el ets i uts de la corrupció, la maldat i la
fatxenderia impune dels seus polítics, prohoms i empresaris. El passat, al seu
torn, impressiona al lector profundament. És el testimoni d’una època terrorífica
que els nostres avis i pares van viure en primera persona. Em sembla inevitable
que ens afecti directament, per més història de ficció que sigui. Com podem llegir
a la contraportada del volum: Tot mort té
una història al darrere que potser a
algú no li interessa gaire desvelar, i ni molt menys saber d’on venim i
desenterrar el passat.
Vilaplana excel·leix en la combinació de la cura estilística
amb la senzillesa narrativa, en la dosificació dels tempos i en la caracterització
dels personatges, encara que sigui amb poques pinzellades. La novel·la és plena
dels estereotips ‒i tanmateix reals com la vida‒ que podem reconèixer en la
societat actual. Alhora, els personatges del passat ens atrapen amb una versemblança
que ens colpeix.
No vull revelar res més, però sí aclarir que Els ossos soterrats posseeix diversos
nivells de lectura. Que ningú no es tiri enrere pensant que es tracta d’un text
històric feixuc i complicat. Res d’això. La novel·la és una perla que enganxarà
des de la primera pàgina qualsevol tipus de lector.
Al meu entendre, un dels títols més interessants de la col·lecció
Crims.cat, que justament ara celebra el seu cinquè aniversari.
Feliç tarda, negrots.
