Barcelona negra és una antologia de deu relats, en castellà,
publicada per Siruela i coordinada per Ernesto Mallo. Els participants, per
ordre d’aparició al volum, són: Andreu Martín, Ernesto Mallo, Empar Fernández,
Toni Hill, Rosa Ribas, Milo Krmpotić, Teresa Solana, Carlos Zanón, Lilian Neuman
i Carlos Quílez. El fil conductor de l’antologia és, com el seu títol indica,
la ciutat de Barcelona: cada relat està ambientat o té relació amb un barri
(Nou Barris, El Born, Sants-Montjuïc, la Barceloneta, Poble Sec, Gràcia,
L’Eixample, El Guinardó, La Ribera i Vallbona). S’ha produït un cert embolic amb
Sants-Montjuïc, que és el nom del Districte i no del barri, districte que
d’altra banda inclou Poble Sec. Per tant, el lògic hauria estat fer un relat de
Sants i un de Poble Sec, però no de Sants-Montjuïc, que és bàsicament una
denominació administrativa. D’altra banda, vull confessar una cosa. Mai a la
vida havia sentit parlar del barri de Vallbona.
Barcelona negra, com acostuma a passar amb els volums de diversos
autors, és desigual i heterogeni. La diversitat respon a les diferents
sensibilitats i estils dels escriptors, però també a la qualitat dels relats.
He d’admetre que el conjunt m’ha resultat estrany i poc canònic. Tret de la
història de Carles Quílez, veritable relat negre de barri, la resta s’allunyen
força de les convencions establertes, de vegades per bé i d’altres no tant. Una
de les qüestions que m’ha sorprès, potser relacionada amb haver d’escriure sobre un
lloc preestablert, és la recurrència d’una certa mirada nostàlgica i d’unes
trames basades en esdeveniments del passat. Zanón, Hill, Neuman, Solana, tots
ens remeten d’una manera o d’una altra a uns temps que ja no hi són
(especialment els tres primers). També Mallo se salta la norma i fa una fusió
amb el fantàstic (fantasmes, ambient sobrenatural) que poca cosa té a veure amb
el barri d’El Born. El seu conte podria haver estat ambientat en qualsevol
lloc. Això no és exclusiu del text de Mallo; també Hill, Fernández (amb un
relat molt actual) o Ribas (el seu és el text més reeixit del volum, al meu
entendre) podrien haver situat les seves trames en qualsevol altre lloc. Pel
que fa al relat ambientat a Gràcia, molt innovador estilísticament, no m’ha convençut
quant el contingut, una mica tòpic i reaccionari, que semblava més un
telenotícies de TV3 contra els “antisistema” (perdoneu el terme) que no pas una
història negra.
M’ha sobtat no trobar contes comme il faut. Contes amb finals
inesperats, sorprenents o, com a mínim, intensos. També m’ha sobtat que molts
dels textos semblin més petites novel·les condensades que no pas relats breus.
Potser cal recordar que la distància curta no vol res superflu, res innecessari
(ni tan sols els noms o les descripcions dels personatges que no resultin vitals),
cap trama paral·lela, cap cosa que no sigui un únic fil in crescendo que ens
mantingui lligats a la història sense poder-la deixar. Ningú com Cortázar va
definir de manera tan entenedora la diferència entre novel·la i relat. Una
novel·la és com una pel·lícula, va dir. I un relat, com una fotografia.
Feliç diumenge d’eleccions,
negrots.
