El post de repercussions de "La mujer de gris"

Com ja us vaig avisar fa uns dies, la meva novel·la La mujer de gris en traducció al castellà, publicada per l'Editorial Navona, comença a córrer per aquests mons de Déu. De moment, estic força contenta de la repercussió que està tenint.

He decidit, com vaig fer amb l'original en català La dona de gris, anar compilant en aquest post totes les ressenyes, entrevistes, articles, etc. que vagin sorgint. És una manera pràctica de tenir-los endreçats, de trobar-los de pressa si fan falta i també de facilitar a tothom la seva lectura o consulta.

Allà va, doncs. No cal dir que estic molt contenta. 

Fotos de la presentació el dia 16 de juny a la Llibreria La Calders de Barcelona, acompanyada d'una amfitriona de luxe, Empar Fernández. 

 

Article/entrevista a La Vanguardia del dia 29 de juny

Ressenya del 29 de juny a Planetaeris (Llegir aquí) La foto que ve a continuació és de la gosseta Kaly, dels titulars de Planetaeris. Es veu que la novel·la li va agradar molt!

Entrevista/article al Diari ABC del 29 de juny 

Entrevista a la COPE (16 de juny) amb Xavi Collado

Programa de Radio 3 "Todos somos sospechosos" (25 de juny). Benjamín Prado parla extensament de la novel·la i hi posa música  

Comentari a LIBRÚJULA

RESSENYA DE DAVID BENEDICTE AL DIARI EL MUNDO

RESSENYA DE JUAN JIMÈNEZ GARCÍA A DÉTOUR

ENTREVISTA DE LLUÍS BOSCH A NIGRA SUM

RESSENYA A LA PETITA LLIBRERIA

ENTREVISTA A RÀDIO 4, PROGRAMA "TERRITORI CLANDESTÍ" (7 de juliol)

Comentari al Diari El Heraldo del Henares

Ressenya a "Entre montones de libros"

Programa a Barcelona Televisió (BTV), Terrícoles (15 de juliol de 2015)

Article/entrevista d'Irene Dalmases a La Vanguardia

Entrevista al programa de Ràdio Doblones de a cuatro, Radio 3W

Ressenya a Mundos de lectura

Ressenya a Adivina quién lee

Ressenya a Abrir un libro en castellà

Ressenya a Ciao

Ressenya de Sílvia Romero a la Revista Lo Càntich

Ressenya al blog La meva lectura fàcil, de Rocío Ávila 

Ressenya a Libros que hay que leer

Ressenya de Josep Camps a Propera Parada Cultura

Ressenya a Los libros de Lorenna

Ressenya a Entre mis libros y yo

Ressenya a Libros, Exposiciones, Excursiones

Ressenya a Todo Negro

Continuarem afegint coses, negrots!

El meu relat "Las vergüenzas" publicat a Fiat Lux

 

 

Fa temps que la Revista Fiat Lux, que llueix a la seva capçalera

les següents definicions:

PERIODISMO NARRATIVO
CRÓNICA ROJA

FICCIÓN NEGRA 

s'ha convertit en un espai de referència al voltant del gènere criminal.   

Hi publiquen entrevistes, notícies, comentaris, ressenyes i també relats de les primeres figures del "negre" en llengua castellana. 

Sempre havia pensat que em faria il·lusió ser-hi un dia. I, mireu, al final així ha estat. Avui podeu llegir la meva història intitulada Las vergüenzas.

És negra, ben negra. Jo vaig gaudir de valent amb la seva escriptura. I em va agradar molt tornar a escriure en castellà, que ara feia un cert temps que no ho feia. Us deixo l'enllaç aquí sota. Ja em direu, negrots.

 

http://revistafiatlux.com/anna-maria-villalonga-las-verguenzas/

 

 

 

 

Tras la pista, un assaig violeta sobre novel·la negra

Avui tinc el plaer d'anunciar-vos la publicació del primer llibre sorgit del Projecte Munce sobre literatura criminal escrita per dones, un projecte del qual en formaré part així que ens confirmin oficialment la seva renovació (que sembla imminent). El projecte (llegir aquí) inclou una extensa base de dades, està dirigit per la Doctora Elena Losada i s'insereix en les activitats del Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona.

De fet, no és el primer cop que us en parlo (llegir aquí).

 

El motiu d'avui, com he avançat, és presentar-vos el llibre, que es titula Tras la pista, Narrativa criminal escrita por mujeres. A cura de la mateixa Elena Losada i de Katarzyna Paszkiewicz, el volum està compost per 12 articles (dels membres del projecte) que tracten el tema en profunditat i que sens dubte aporten una important baula a l'estudi del gènere des del rigor acadèmic i la investigació seriosa. La qual cosa, com sabeu, ens fa molta falta. Per això sempre la defenso aferrissadament.

 

Congratulem-nos tots junts d'aquesta notícia i que passeu una bona revetlla, negrots.

   

 

Semana Negra de Gijón 2015

Ja tornem a tenir aquí la Semana Negra de Gijón, que enguany se celebra del 10 al 19 de juliol. Us enllaço aquí la pàgina per tal que pugueu consultar el programa i resseguir totes les novetats. No cal dir que sembla d'allò més interessant.

 

Bona tarda, negrots.

Leonardo Padura, Premi Princesa de Asturias de las Letras

L'autor cubà Leonardo Padura ha estat guardonat amb el darrer premi Princesa de Asturias de las Letras. No vull deixar de fer-me'n ressò amb molta il·lusió. Per diversos motius, com us podeu imaginar. D'una banda, perquè Padura és un gran escriptor que, sens dubte, es mereix tots els reconeixements possibles. D'una altra, perquè atorgar el premi a un cubà em sembla fantàstic. Ja era hora. I, sobretot, perquè l'extensa producció de Padura excel·leix en el conreu del gènere negre (recordeu que és el creador del famós detectiu Mario Conde). Ja sé que una flor no fa estiu, però destacar un autor de gènere amb un premi d'aquesta importància em sembla com a mínim un petit principi (o gran). No ho sé, però avui estic molt contenta. 

Enhorabona, Leonardo. Enhorabuena. 

  

Cap llàgrima sobre la tomba, de Sílvia Mayans

Cap llàgrima sobre la tomba, novel·la finalista del Premi Ferran Canyameres l’any 2012, és un llibre magnífic. Una història atemporal, ambientada a les Terres de l’Ebre, que es troba a mig camí entre el gènere (més o menys) negre i la literatura elegíaca. Sílvia Mayans ha compost un relat intens, proper i ben estructurat que no us podeu perdre.

La novel·la resulta susceptible d’ésser analitzada des de diversos punts. Per un cantó, el més important són els personatges, la seva interioritat i les relacions que s’estableixen entre ells. Gairebé podem parlar d’una trama iniciàtica, on el protagonista recorre un camí, d’entrada inesperat, envers la recuperació de la identitat perduda, la superació dels traumes de la infantesa, el despertar a la vida i a la veritat. L’enfrontament amb els terribles fets del seu passat, la descoberta dels secrets, la coneixença sobtada de la família, la retrobada amb el paisatge que el va veure néixer... Tot allò que ha anat obrint un pou d’incomprensió entre les persones, fins i tot entre les que s’estimen o s’haurien d’estimar, es desplega atzarosament davant del personatge de manera insospitada. No sé si l’autora s’havia plantejat fer-nos reflexionar sobre la casualitat i el destí, però en qualsevol cas és un pensament que ens ve al cap, que està present en un text que acaba apel·lant, mitjançant una estructura circular, a una certa justícia poètica.

El to nostàlgic, el retrobament amb les arrels, la presència constant de la imponent natura d’aquella zona gairebé oblidada de Catalunya atorguen a la història una dimensió melangiosa i profunda. Entronca amb la tradició dels drames rurals i amb el motiu literari de l’enfrontament (en el sentit de diversitat) entre la ciutat i el camp. Tanmateix, el tractament és amable. Mayans defuig l’excés de sentimentalisme mitjançant unes ben mesurades pinzellades d’humor. Un humor on el costumisme, la mirada jocosa i l’autoreflexió burlesca hi tenen un interessant paper.

Un segon punt important a l’hora d’enfrontar-nos a l’anàlisi de la novel·la rau en el moment temporal en què està ambientada. Justament l’any 1975, en els mesos previs i els posteriors a la mort del dictador. El marc i l’escenari per on ens passeja Mayans contenen, doncs, la voluntat de reflectir l’inici de la Transició. Des d’aquest punt de vista, resulta significatiu el tractament que fa del paper del policia, el tinent Estrada, un secundari de luxe que vehicula gran part de la indagació històrica. 

I no puc acabar aquesta ressenya sense destacar un dels grans encerts de la novel·la. Em refereixo a l’aposta lingüística de Sílvia Mayans: la utilització sense complexos dels diferents dialectes i fins i tot la presència del castellà. Mentre els policies s’expressen en aquesta llengua (altra cosa hauria estat impensable l’any 1975), el protagonista (narrador en primera persona) empra la parla de Barcelona i els habitants de les Terres de l’Ebre el seu dialecte particular. El resultat és una narració fresca, creïble i encisadora que flueix perfectament i que dota el text de la màxima versemblança. Defenso vivament aquesta naturalitat en la nostra narrativa. Així és com ha de ser.

No us perdeu Cap llàgrima sobre la tomba, negrots. Estic segura que us encantarà.   

Ahir vaig tenir l'honor de presentar la novel·la a la Biblioteca Bonnemaison de Barcelona. 

Foto abans de començar l'acte amb la Sílvia Mayans.

Irène, de Pierre Lemaitre

Irène, de l’aclamat escriptor francès Pierre Lemaitre, és la novel·la que inicia la sèrie policíaca protagonitzada pel carismàtic comandant de la Brigada Policial de París Camille Verhoeven. L’obra, que data del 2006, ens arriba ara, en una magnífica traducció al català, de la mà d’Edicions Bromera. Un títol indispensable que ens col·loca damunt la pista del millor polar francès actual. 

Pierre Lemaitre és un autor amb una producció àmplia, que abraça altres àmbits més enllà del gènere criminal. No debades l’any 2013 va obtenir l’important premi Goncourt amb la novel·la Au revoir là-haut, amb la qual s’endinsa en la sordidesa de la Primera Guerra Mundial en un drama a mig camí entre la literatura culta i la literatura popular. La novel·la ha estat un veritable fenomen a França, on en poc temps ha venut més de mig milió d’exemplars. A Irène, on Lemaitre ja demostra la seva capacitat per fer conviure els registres, hom detecta  amb claredat la versatilitat d’un autor que té moltes coses a dir. 

El títol original d’Irène és Travail soigné. Em sembla molt encertat, perquè ens remet directament a les principals característiques de la novel·la. D’una banda, al metòdic i endreçat procediment policial (estem parlant d’un “procedural” canònic) i, d’una altra, a les terrorífiques accions, també perfectament planificades i executades, d’un despietat assassí en sèrie.

Que ningú no s’imagini que Irène és un típic producte d’aquests que tant abunden darrerament, amb un serial killer de manual a l’estil de las novel·les i de les sèries de televisió americanes. No, res d’això. Res de gratuïtes –i a voltes matusseres– carnisseries. Lemaitre és soigné, ordenat, i posa al servei de la ficció tot el seu bagatge de coneixements i lectures negres. El resultat és un excel·lent exercici metaliterari, de gran volada, que Lemaitre maneja magistralment i que aconsegueix sorprendre, d’una manera gens convencional, el lector més perspicaç. No es tracta només de fer-nos dubtar de la identitat de l’assassí o de l`èxit del seu pla macabre, sinó de convertir tota la novel·la en un enorme homenatge als autors del gènere criminal, homenatge que inclou un desenllaç imaginatiu i molt poc habitual (i fins aquí puc comentar).   

Com a estudiosa del noir, no sabeu com agraeixo la tria d’escriptors que, per a la seva particular lloança negra, ha fet Lemaitre: la preponderància dels europeus per damunt dels americans i l’omissió gairebé absoluta dels sempiterns Hammett, Chandler i etcètera. Hi apareix James Ellroy i algun altre, encara vius, i poca cosa més. No sé si aquest fet té a veure amb un rampell de xovinisme, però a mi, personalment, m’ha semblat un alenada d’aire fresc.

La novel·la és la primera de la sèrie i, per tant, l’autor ens presenta els personatges. Un conjunt de policies molt diferents entre ells, una mica a l’estil, malgrat les diferències geogràfiques, dels protagonistes de Sjöwall i Walöö. Com Martin Beck i el seu equip, també Verhoeven i el seu s’allunyaran de perfeccions i bondats inversemblants. Tindran els seus defectes i virtuts, les seves flaqueses i manies, fins i tot ens podran resultar antipàtics. Però seran creïbles i atorgaran a la ficció una coherent aparença de realitat.

D’altra banda, la trama d’Irène compleix totes les expectatives de la variada gamma d’afeccionats al gènere: hi ha acció, intriga, misteri, girs sorprenents, persecucions, suspens i sang i fetge. Com veieu, la novel·la té de tot.       

He de confessar que la lectura de Lemaitre era per a mi una assignatura pendent. M’he estrenat amb Irène. I m’han dit que les que vénen al darrere encara són millors. Us asseguro que jo ja friso per continuar. No us la perdeu, negrots.

   

Aquesta ressenya també s'ha publicat al Digital de Cultura Núvol