Les ànimes grises, de Philippe Claudel

No us vull enganyar. Em fa una certa vergonya confessar que fins ara no havia llegit res de l’autor francès, nascut el 1962 i professor a la Universitat de Nancy, Philippe Claudel. I encara me’n fa més després d’haver acabat Les ànimes grises (2003), atès que he descobert la seva esplèndida veu: imprescindible, d’elevat gruix literari i amb un segell personalíssim, realment especial. No crec exagerar si afirmo que Les ànimes grises és  una d’aquelles novel·les que qualsevol escriptor desitjaria haver signat.

Abans de continuar voldria deixar constància de la gran volada estilística del llibre, que aconsegueix un registre absolutament adequat per a l’època que recrea. Vull destacar també la traducció perfectament trobada d’Anna Casassas. Feines així demostren l’enorme importància dels traductors. No puc dir el mateix de l’edició de La Magrana, ja que el llibre conté uns errors tipogràfics que m’han posat molt nerviosa.   
 

 

Continuem.

Sempre resulta complicat posar etiquetes a la literatura, sobretot quan no segueix les convencions establertes. Per aquest motiu em resisteixo a incloure Les ànimes grises dins de cap consideració de gènere. I no perquè pensi que això significa rebaixar-li el nivell (evidentment, res més lluny del meu ideari), sinó perquè, senzillament, no em sembla possible. Malgrat que vaig adquirir el volum a la llibreria “Negra y Criminal”, tinc clar que Les ànimes grises (un títol que, per cert, trobo immillorable) se situa per damunt de qualsevol catalogació susceptible de restringir els seus límits. Es tracta d’un llibre que només usa el crim com a pretext per afrontar qüestions molt més profundes, jo diria que transcendentals, sobre l’ésser humà. Un text intel·ligent, penetrant, valent, finíssim de ploma, elaborat amb delicadesa, amb detall, amb cura. Una vertadera joia.

L’acció té lloc en una petita ciutat francesa durant els darrers anys de la Primera Guerra Mundial. El detonant de la trama: l’assassinat d’una nena petita. Ningú no sap qui ho ha fet, hi ha diverses possibilitats, la incertesa persisteix...  El narrador (en primera persona; un policia, privilegiat espectador dels fets) escriu a la vellesa tota la història. A l’inici sabem molt poc d’aquest narrador, ja que adopta el paper de jo-testimoni i gairebé no parla d’ell mateix. Allò que li interessa és explicar els esdeveniments, dibuixar un vívid retrat de l’entorn. Diria que la seva precisió és gairebé quirúrgica. El lector assisteix impactat, des de la primera pàgina, a la descripció ˗franca, dolorosa, punyent˗ de la gent del poble, les seves accions, relacions, manera de viure.

A la petita ciutat hi ha una fàbrica d’interès estratègic, de manera que els homes que hi viuen no han hagut d’anar al front. Treballen tots a la fàbrica i observen la guerra des de la distància, a través dels retrunys inacabables dels canons i de les llistes de víctimes. De tant en tant, hi ha desertors que vaguen pels voltants del poble, com ànimes en pena. L’allunyament físic de les trinxeres i de les bombes permet a Claudel ˗al jo-testimoni de Claudel˗ llançar una mirada especial al damunt de l’impacte d’un dels conflictes bèl·lics més cruents de la humanitat.

El narrador és un observador excepcional, despietat, únic. La seva anàlisi de la gent que l’envolta (veïns, amics, coneguts, familiars) esdevé absolutament esfereïdora. L’absoluta crueltat dels poderosos, reflectida mitjançant una caricatura mordaç que resulta més terrorífica que qualsevol enfocament seriós o tràgic, ens deixa estabornits. El narrador de Claudel, que de mica en mica també ens farà participar del seu drama personal (evoluciona del jo-testimoni al jo-protagonista), du a terme una immersió extremadament subtil en la psicologia dels personatges. Però no només això, ja que la seva aguda percepció del fet social, de la realitat de l’època, de les conseqüències de la guerra (per més llunyana que sembli), del futur inapel·lable de la fauna humana que desfila davant dels nostres ulls, resulta igualment exacta, igualment dura, igualment magistral.

La novel·la ens aboca a una certesa inapel·lable. Tots som ànimes grises, tots guardem records que ens torturen. Errors, febleses, fets que convé amagar. El narrador de Claudel persegueix una fita des de l’inici de la seva història: mostrar la veritat. La veritat és l’únic llegat que ens pot deixar, per més mal que ens faci. Des d’aquest punt de vista, l’obra s’allunya absolutament de qualsevol tipus d’hipocresia. No hi ha concessions. Ni Claudel ni el seu narrador no es mosseguen mai la llengua.

Per desgràcia, de vegades la veritat no podem conèixer-la del tot. De vegades s’obstina en mantenir una part oculta, emboirada. En qualsevol cas, la indagació pregona dins del nostre propi jo a què ens obliga la lectura de Les ànimes grises no pot deixar indiferent ningú.  

Recomanació de primer nivell, negrots.