Paradeta de vell. Una passada.
Avui ha estat un bon dia de Sant Jordi, malgrat les
gernacions que ocupaven els carrers i gairebé impedien transitar, malgrat les
cues de gent que esperaven la signatura dels “escriptors” mediàtics –que continuaven superant de
llarg les cues dels autèntics escriptors– i malgrat el mal d’esquena
que ara tinc per culpa del cansament i de la maleïda hèrnia discal.
El dia ha acompanyat. Sol i bona temperatura, però
sense una calor excessiva. Jo he sortit de casa abans de les onze, he agafat el
metro i m’he plantat al centre. Només arribar a la Rambla de Catalunya, m’he
trobat amb una exalumna, l’Ana Cucala. Es veu que cada any he de topar amb alumnes.
És un clàssic. Una senyora que passava per allà ens ha fet una foto. I aquí la
teniu.
He fet una primera volta de reconeixement i m’he firat
ja d’entrada. Tres títols antics, tres novel·les de vell que m’han costat,
totes tres juntes, 10 euros. Títols: La
vagabunda, de Colette (sense comentaris), El jutge i el seu botxí, de Friedrich Dürrenmatt (delicatessen) i El falcó maltès, de Dashiell Hammett (un clàssic que he llegit però
que, sorprenentment, mancava a la meva biblioteca negra).
Tot seguit, he alternat estades a les paradetes de les
meves editorials de capçalera, Alrevés i Meteora. La primera, a Rambla de
Catalunya. La segona, a Passeig de Gràcia. Ambdues a la mateixa alçada, entre
Mallorca i Provença. Per tant, era fàcil anar de l’una a l’altra.
A la primera hi havia en Josep Forment i l’Ilya
Pérdigo. He demanat La estrategia del pequinés,
d’Alexis Ravelo, que ja tenia intenció de comprar (en Sebastià Bennasar me
n’ha parlat meravelles). D’altra banda, ha coincidit que a la parada hi estava
signant llibres el crack dels cracks, Víctor del Árbol. Tan carinyós com sempre, ens hem fet fotos,
m’ha signat La tristeza del samurái (que
em mancava) i hem xerrat una estona. En Víctor s’ho passa pipa. I no és per
a menys, perquè està pujant com l’escuma. És una persona extremadament afable,
amb un somriure contagiós que sempre mostra obertament. Està vivint el seu
moment amb plenitud, però sense perdre el cap. I això diu molt al seu favor.
A Meteora he pogut compartir una estona amb la Maria
Dolors Sàrries i en Salvador Balcells. A més, m’han comunicat una molt bona
notícia: Mònica Batet, amb la seva novel·la No
et miris el riu, opta com a finalista al Premi Crexells. Avui, precisament,
he adquirit el llibre, que penso llegir ben aviat. Com sempre, ja en confegiré
l’oportuna ressenya, però de moment li desitjo molta sort.
He passejat una altra estona. Volia passar per la
parada dels Relataires, però he notat que les antipàtiques vèrtebres lumbars i
el malaguanyat nervi ciàtic em començaven a fer figa. Per tant, he tornat a la
parada d’Alrevés, on havia quedat amb els meus companys de fatigues, Sebastià
Bennasar (que havia de signar llibres) i Àlex Martín Escribà, que s’ha pogut
escapar de Salamanca per retrobar-se amb el Sant Jordi barceloní després de quinze
anys d’absència. Poquíssima broma. En quinze anys, les coses han canviat molt. El
pobre estava amb la boca oberta, felís como
una perdís.
Un cop allà, m’ha fet molta il·lusió l’arribada de Luis
Gutiérrez Maluenda, el meu objecte d’estudi en la Comunicació que vaig exposar
en el recent congrés salmantí. En un tres i no res, ha col·locat sis llibres a
un pobre incaut. Els seus quatre (tres de la sèrie Atila i La fiesta) i els dos últims de Crims.cat, Lluny d’aquí, de Jaume Benavente
i El país dels crepuscles, d’en Sebastià Bennasar. Ja li he dit: “Lluís, ets bon
escriptor, però em sembla que encara ets més bon venedor”.
El bon humor i la companyonia han regnat tota l’estona.
I, per acabar-ho d’adobar, he pogut desvirtualitzar l’encantadora Maria Dolors
García Pastor, també autora d’Alrevés amb el llibre El cafè de la Luna. Una noia molt simpàtica que, fins avui, només
coneixia a través de facebook.
He dinat amb el Manel, que m’ha regalat una rosa
preciosa, com cada diada de Sant Jordi des de fa més de trenta anys. Una rosa
que ara mateix s’està cruspint la senyora Colette. I és que, des que aquesta gata
mimada va arribar a casa meva, és absolutament impossible gaudir d’una planta d’interior
o d’un ram de flors. Així de clar.
I ja està, negrots. Ja us he fet la crònica del meu
dia. Demà coneixerem la llista dels llibres més venuts. Més val que no ens
posem pedres al fetge, perquè de segur que seran els mediàtics de sempre. Tot i
això, espero que els meus amics –escriptors de veritat i no “de fireta”– aconsegueixen també unes
bones xifres.
I aquí us deixo amb la darrera foto, la de la meva
compulsió santjordienca 2013. Com que no tenia llibres pendents de llegir, doncs
mira, embolica que fa fort. Fins aviat, negrots.
Quina meravella de dia de Sant Jordi. Jo espero amb candeletes que comenci la Fira del Llibre aquí a Valencia, del 25 d'abril fins al 5 de maig
ResponEliminaAnna, t'ha sortit una crònica tan lluminosa com aquest solet que us escalfava avui a la Rambla. No saps com relaxa arribar a casa i llegir una cosa així de tant en tant. 'Braçada.
ResponEliminaOh, Maria, doncs me n'alegro!
ResponEliminaGràcies a les dues per passar per aquí.
Maria, tu t'has firat d'alguna coseta?
Hola, fa gust llegir aquesta crònica. Com has xalat eh?... quina sort comprar-te tants llibres. Jo un per mi i l'altre per l'home. Ara estic esperant la meva rosa... fa 27 anys que me la regala.
ResponEliminaAixxx... la Colette, però que per molts anys et pugui destrossar les plantes i les flors. Petó.
MARTA VALLS
Enveja podrida que et tinc ara mateix, hahaha. Quin Sant Jordi tan profitós que has tingut! I tot acompanyat de bon temps i solet (a Toronto fa sol -estrany- però un vent gelat que et deixa sense alè). Ara bé, el mal de les lumbars no és d'envejar gens ni mica.
ResponEliminaM'ho he passat molt bé llegint la teva crònica. M'has fet sentir amb tu a Barcelona. Muac!!!!!
Ho entenc, Potato, això de l'enveja. La veritat és que, tret del mal d'esquena, ha estat molt bé!
ResponEliminaHa estat un dia esplèndid i el teu relat n’és un fidel reflex.
ResponEliminaT'ho vas passar molt bé, oi Anna? Les fotos ho dieun, tan riallera, ella!
ResponEliminaVaig anar a un recital de l'Espriu, on els emigrants recitàren els poemes...pell de gallina!! una companya de classe de català, de la Xina, amb sols 18 anys i un any a Olot, va recitar sense xuleta...vaig plorar tota la estona...quina emoció, Déu meu!
Olot, una festa, no ho havia vist mai com ahir, llibres, roses i estelades arreu, va estar magnnífic!
I JO A CASA......
ResponEliminaGràcies per la teva crònica, Anna! Jo feia molt de temps que no anava a Barcelona per Sant Jordii em va fer molta il·lusió tornar-hi. Vaig coincidir amb el Marc Pastor que em va signar -dibuixar- els tres llibres d'ell que tinc, i amb altres autors que em feia il·lusió trobar.
ResponEliminaLa meva hèrnia no va donar per gaire més, tampoc, però m'ho vaig passar molt bé!
Mira, jo em vaig comprar Respirar por la Herida d'en Víctor del Árbol.
ResponEliminaTrobo que vas fer molt bona tria.