Cròniques del IX Congrés de Salamanca: Conferència plenària de Mempo Giardinelli

El dia 18 d’abril, la Conferència plenària va anar a càrrec de l’escriptor, cineasta i estudiós argentí Mempo Giardinelli, autor, entre d’altres moltes coses, d’un dels escassos i millors assaigs en castellà sobre el gènere: El género negro. El títol de la seva ponència era: Revolución, democracia y crisis como motivos del género negro latinoamericano. I ja la va començar remarcant que aquests tres conceptes (revolució, democràcia i crisi) són els motius naturals i consubstancials del gènere a l’Amèrica llatina. Em sembla que la seva afirmació no és gens discutible, atès el permanent estat de precarietat i d'incertesa social, econòmica i política d’aquell continent.

Va indicar que escriure sempre en estat de crisi es revesteix de sentit perquè “es en la literatura donde hallamos la información de lo que somos, hacemos y queremos ser”. Poca broma. Giardinelli estava definint allò que alguns estudiosos d’aquí (com per exemple Sebastià Bennasar, que n’està fins i tot confegint una tesi doctoral) defensen sempre: la idea que la novel·la negra serveix per explicar la història d’un país, d’un territori, d’un poble. És una font documental de primer ordre per entendre la situació política, econòmica i social del món que ens envolta, molt més fidel, sovint, que els mateixos manuals acadèmics. No debades s’abeura directament en els fets, esdeveniments  i comportaments que tenim a l’abast.      

Giardinelli va assegurar que la novel·la negra és el gènere més llegit a l’Amèrica llatina i que, d’una manera o d’una altra, sempre hi ha estat present. Va citar com a relat fundador El matadero, d’Esteban Echeverría, que data de 1837. Com que l’he trobat a la xarxa, us l’enllaço aquí i el podeu llegir. També es remuntà a Facundo i a Martín Fierro, dos textos clàssics dins dels quals, per a Giardinelli, la tensió dramàtica se sosté a través del crim i de la dicotomia delicte/legalitat.

Giardinelli va donar-me la raó en una apreciació meva, que he comentat en diversos llocs i ponències. Em refereixo a la visió negativa de la policia en aquells països, que és equiparable (com també defensa el professor Colmeiro, gran expert en Vázquez Montalbán) a la visió negativa que hom tenia a l’Estat espanyol durant la dictadura franquista. Com a conseqüència, la literatura policial llatinoamericana no pot tenir el mateix funcionament que en altres indrets, on el règim és democràtic (el cas anglosaxó, per exemple). Les forces de l’ordre a l’Amèrica llatina sempre les trobem al costat de les oligarquies, de la mateixa manera que a Espanya durant la dictadura i durant els primers anys de la Transició (per això Carvalho encara és un detectiu privat i no un poli).  

Giardinelli, al fil d’aquesta idea, ens va fer cinc cèntims de la desaparició i assassinat, l’any 1977,  de l’escriptor argentí Rodolfo Jorge Walsh, símbol dels escriptors contra la darrera dictadura militar. Un autor que va conrear, entre d’altres temes, la novel·la de no ficció (tipus crònica d’investigació periodística), amb tres títols molt importants (si voleu saber més, llegir aquí).  

Giardinelli va defensar l’existència d’un corpus de novel·la negra molt ric i variat, amb molts autors, que recorre tots els països del continent. Obres que, en general, vinculen el crim amb la societat que el permet. A Amèrica llatina es cometen molts crims que es mantenen impunes i que són causa de brots de violència. La violència, per a Giardinelli,  és intrínseca a la modernitat del gènere, es converteix en l’eix de la narració perquè és real: abús de poder, corrupció, narcotràfic, etc. etc.

Giardinelli també constatà que Europa i els EUA posseeixen tradicionalment molts prejudicis contra els països hispanoamericans, als quals consideren bàrbars, deshonestos, extremadament violents, incivilitzats, corruptes i bestials. Amb naturalitat, va desmuntar la idea tot citant Hitler, Mussolini o els presidents nord-americans. Però també (si és que això ens sembla una mica demagògic) va fer esment de brutalitats tan recents i sonades com la d’aquell pare austríac que va tenir tancada durant anys la seva filla violant-la repetidament.

La seva proposta és afrontar l’existència de la violència com una qüestió inherent a l’ésser humà, en totes les societats i en totes les èpoques. La literatura (i la “negra” preferentment) ens pot ajudar a sublimar-ho, a testimoniar-ho, a denunciar-ho. Per a Giardinelli, el futur del gènere no es troba en la creació de detectius o policies, sinó en reflectir la realitat a través de personatges comuns que s’equivoquen, que no saben per on tirar, que comenten errors, que es troben enmig de situacions extremes que han de resoldre. L’escriptura de ficció a Amèrica llatina es troba ara en un moment de “dissecció dels tòpics”, amb una gran fornada de creadors de tots els països. La pretensió general és despullar la veritat mitjançant el gènere. Giardinelli també advocà (oh, sí, sí!) per una bona crítica acadèmica que es dediqui a l’estudi de tot plegat.

L’autor també és un reputat cineasta, de manera que no va deixar de fer referència al cinema. Precisament la nit anterior, el Congrés ens havia deparat una marató de cine on vam poder visionar El décimo infierno, adaptació a la pantalla de la novel·la homònima del mateix Giardinelli (també responsable del guió de la pel·lícula). Ens en va parlar una mica, tot fent també història dels inicis del “negre” en el cine argentí. Va remarcar que al seu país existeix una gran tradició a l’hora de traslladar tot tipus de literatura a la pantalla.

Pocs gèneres representen tan cabalment la realitat i els seus conflictes, va concloure. La reflexió sociopolítica és inherent al gènere negre. El crim mai no és gratuït. El mal comporta moltes possibilitats dramàtiques i literàries. Per això té tant d’èxit, sigui al cine o sigui a la narrativa.

La literatura permite fastidiar a los poderosos. Y a mí, eso me encanta.

Mempo Giardinelli, un mestre.  

IX Congreso de Novela y Cine negro de la Universidad de Salamanca: «Retórica del crimen en los “Desengaños amorosos” de María de Zayas» (Marta Sanz)

 

El dimecres dia 17 d’abril vaig arribar al Congrés de Salamanca, però la inauguració havia estat el dia anterior. Jo no hi vaig poder assistir. M’era impossible faltar tants dies a les meves classes de la UB. Després d’un viatge agradable i sense sorpreses, em vaig estrenar amb la Conferència plenària de l’escriptora Marta Sanz, anunciada amb un misteriós epígraf: “Retórica del crimen en los Desengaños amorosos de María de Zayas”.  

Marta Sanz (Madrid, 1967) és Doctora en Literatura Contemporània per la Universidad Complutense de Madrid. Com a escriptora, ha conreat diversos gèneres, inclosa la poesia. Ha rebut importants premis i ha estat finalista al Nadal (2006) i semifinalista al Premi Herralde el 2009. Les seves incursions dins la novel·la negra es concreten fins ara en dos títols, força valorats: Black, black, black (Anagrama, 2010) i Un buen detective no se casa jamás (Anagrama, 2012).

La seva ponència em va interessar molt. Agosarada i poc habitual, Sanz se submergí en una curiosa indagació: els elements criminals en una de les obres de María de Zayas, autora espanyola del segle xvii, nascuda en els darrers anys del xvi, i que, com totes les dones escriptores al llarg de la història, ha estat poc estudiada, per no dir directament silenciada o ignorada (aquí us adjunto un enllaç que us en dirà més coses). L’obra analitzada s’intitula Desengaños amorosos: un conjunt d’històries protagonitzades per dones que, enmig de la violència misògina de la societat patriarcal, pateixen de manera descarnada la violència masculina.

Marta Sanz era conscient de la seva lectura poc o gens canònica, gairebé herètica –com ella mateixa va admetre amb molt bon humor. Amb tot, no es va poder estar de constatar la supervivència de la temàtica dels relats de Zayas. Els homes malvats, cruels i violents que s’acarnissen amb les dones continuen mantenint-se a la palestra. El “negre” actual n’és ple. Què, si no, són per exemple les novel·les d’Stieg Larsson, fins i tot amb un títol tan explícit com el de la primera de la sèrie, Els homes que no estimaven les dones?

Des d’aquest punt de vista, he de donar-li la raó. Personalment en vaig parlar en una trobada a la llibreria “Pròleg” que potser alguns recordareu (llegir aquí). Tradicionalment, els més febles (entre els quals sobretot les dones i els nens) representen la gran majoria de les víctimes de les novel·les criminals. 

 

María de Zayas

Enmig d’aquest context, la ponent va introduir-nos en la figura de María de Zayas, que em va subjugar. És clar que no estem parlant d’una feminista com l’entenem en l’actualitat (no oblidem que va viure al xvii), ni tampoc d’una obra amb ressons directes en la narrativa negra d’avui. Tanmateix, la proposta de Marta Sanz pretenia reinterpretar els Desengaños amorosos de manera atrevida, sense embuts, concessions, continència ni tabús. Em va agradar la seva idea: afrontar el contingut de l’obra literària al marge dels prejudicis. Crec que, sense passar-nos, és un saludable i alliberador exercici que hauríem de fer més sovint.

Marta Sanz es referí a la idea de la reescriptura. Que també és la idea, afegeixo jo, de la relectura. En cada moment històric (i això ja ho va demostrar Jorge Luis Borges de manera preclara) els receptors reescrivim, reinterpretem. No cal ser una llumenera per subscriure la qüestió. No interpretem avui l’antiguitat clàssica com ho feien a l’Edat Mitjana. Ni tan sols la Bíblia no la interpretem igual, per més textual que continuï essent l’hermenèutica catòlica.

Per tant, podríem estar parlant d’una autora, en ple Segle d’Or, a titllar de protofeminista i de protonegra. Una escriptora que mostrava interès per l’educació que rebien les dones, que mai no arribava a ser similar a la rebuda pels homes. Pensem que una dona no podia aspirar al mateix tipus ni nivell de coneixement que un home, ja que l’educació esmerçada en cada cas (en el supòsit que una dona pogués assolir un nivell alt de formació) no contemplava les mateixes matèries d’estudi. A partir d’aquesta realitat, María de Zayas advoca per una desfeminització de caire clarament progressista, però que també arrossega un vessant reaccionari. Em refereixo al plantejament que ha estat la base, fins no fa gaire, de cert tipus de feminisme: el menyspreu d’allò “típicament femení” i la defensa del rol i les virtuts considerades “masculines”. 

Els Desengaños amorosos (que penso llegir així que pugui) reflecteixen una societat injusta i cruel on els homes maltracten les dones sense cap mirament. Són biliars, libidinosos, falsos, corruptors, manipuladors, pretensiosos, primitius, brutals, irascibles. No sense humor, la ponent els va etiquetar d’homes fatals, en una clara inversió de l’arquetip del “negre”. Les històries contenen assassinats de tot tipus, on les dones són sempre les víctimes (enverinaments, emparedaments, apunyalaments).

Amb unes descripcions dures i extremadament realistes (que, no obstant això, no invaliden la “meravella” barroca), Zayas ens introdueix en un món terrible que, sovint, està basat en casos vertaders. Així, els Desengaños no defugen un cert didactisme, una certa exemplaritat, per tal d’evitar que els violents successos es reprodueixin. L’autora barroca fa crònica de l’època i se situa sempre del cantó de la víctima, a qui pretén prevenir i avisar. També subverteix de manera intencionada les convencions de la novel·la amorosa del període. Tot plegat converteix els relats, que mai no tenen un final feliç, en antecedents del gènere de successos contemporani.

La violència i el sexe apareixen íntimament relacionats. Les escenes són d’un realisme truculent, macabre, tremendista, terrorífic. Marta Sanz va parlar d’un cert regust a antecedent de la novel·la gòtica i dels relats del Romanticisme, exaltació de la bellesa del cadàver femení inclosa. Per cert, recordeu el cadàver de Laura Palmer a Twin Peaks? Doncs això: la mort com a reclam estètic amb un fort component eròtic.

En conclusió: tot i que, evidentment, María de Zayas no podia ni imaginar l’existència del gènere negre que nosaltres coneixem, carregat de codis i convencions, la seva preocupació per la dona com a víctima, els temes que conrea (violència, sexe), l’aspiració de denúncia, la descripció dels escenaris i dels detalls pràcticament com si fos un forense (els fragments llegits en veu alta em van recordar l’escatologia macabra de Bones), permeten trobar tot una sèrie de fils i lligams.

D’altra banda, la pròpia persona de l’autora demostra la veracitat de la misogínia que denuncia. Si no, com podríem explicar el silenci acadèmic al seu voltant? Per desgràcia, els estudiosos de la literatura tenim molt clares aquestes coses. Sabem molt bé que hi ha figures importantíssimes que han estat ignorades, maltractades i pràcticament esborrades al llarg dels segles. Els motius són diversos i no pertoca tractar-los ara i aquí. Tanmateix, sí que us puc assegurar que formar part del gènere femení ha estat, desgraciadament, un dels més habituals.

Que tingueu un feliç dissabte, negrots.  

Crònica d’un bon Sant Jordi

Paradeta de vell. Una passada.

Avui ha estat un bon dia de Sant Jordi, malgrat les gernacions que ocupaven els carrers i gairebé impedien transitar, malgrat les cues de gent que esperaven la signatura dels “escriptors” mediàtics –que continuaven superant de llarg les cues dels autèntics escriptors– i malgrat el mal d’esquena que ara tinc per culpa del cansament i de la maleïda hèrnia discal. 

El dia ha acompanyat. Sol i bona temperatura, però sense una calor excessiva. Jo he sortit de casa abans de les onze, he agafat el metro i m’he plantat al centre. Només arribar a la Rambla de Catalunya, m’he trobat amb una exalumna, l’Ana Cucala. Es veu que cada any he de topar amb alumnes. És un clàssic. Una senyora que passava per allà ens ha fet una foto. I aquí la teniu. 

He fet una primera volta de reconeixement i m’he firat ja d’entrada. Tres títols antics, tres novel·les de vell que m’han costat, totes tres juntes, 10 euros. Títols: La vagabunda, de Colette (sense comentaris), El jutge i el seu botxí, de Friedrich Dürrenmatt (delicatessen) i El falcó maltès, de Dashiell Hammett (un clàssic que he llegit però que, sorprenentment, mancava a la meva biblioteca negra). 

Tot seguit, he alternat estades a les paradetes de les meves editorials de capçalera, Alrevés i Meteora. La primera, a Rambla de Catalunya. La segona, a Passeig de Gràcia. Ambdues a la mateixa alçada, entre Mallorca i Provença. Per tant, era fàcil anar de l’una a l’altra. 

A la primera hi havia en Josep Forment i l’Ilya Pérdigo. He demanat La estrategia del pequinés, d’Alexis Ravelo, que ja tenia intenció de comprar (en Sebastià Bennasar me n’ha parlat meravelles). D’altra banda, ha coincidit que a la parada hi estava signant llibres el crack dels cracks, Víctor del Árbol. Tan carinyós com sempre, ens hem fet fotos, m’ha signat La tristeza del samurái (que em mancava) i hem xerrat una estona. En Víctor s’ho passa pipa. I no és per a menys, perquè està pujant com l’escuma. És una persona extremadament afable, amb un somriure contagiós que sempre mostra obertament. Està vivint el seu moment amb plenitud, però sense perdre el cap. I això diu molt al seu favor. 

 

A Meteora he pogut compartir una estona amb la Maria Dolors Sàrries i en Salvador Balcells. A més, m’han comunicat una molt bona notícia: Mònica Batet, amb la seva novel·la No et miris el riu, opta com a finalista al Premi Crexells. Avui, precisament, he adquirit el llibre, que penso llegir ben aviat. Com sempre, ja en confegiré l’oportuna ressenya, però de moment li desitjo molta sort.    

 

  

He passejat una altra estona. Volia passar per la parada dels Relataires, però he notat que les antipàtiques vèrtebres lumbars i el malaguanyat nervi ciàtic em començaven a fer figa. Per tant, he tornat a la parada d’Alrevés, on havia quedat amb els meus companys de fatigues, Sebastià Bennasar (que havia de signar llibres) i Àlex Martín Escribà, que s’ha pogut escapar de Salamanca per retrobar-se amb el Sant Jordi barceloní després de quinze anys d’absència. Poquíssima broma. En quinze anys, les coses han canviat molt. El pobre estava amb la boca oberta, felís como una perdís. 

Un cop allà, m’ha fet molta il·lusió l’arribada de Luis Gutiérrez Maluenda, el meu objecte d’estudi en la Comunicació que vaig exposar en el recent congrés salmantí. En un tres i no res, ha col·locat sis llibres a un pobre incaut. Els seus quatre (tres de la sèrie Atila i La fiesta) i els dos últims de Crims.cat, Lluny d’aquí, de Jaume Benavente i El país dels crepuscles, d’en Sebastià Bennasar. Ja li he dit: “Lluís, ets bon escriptor, però em sembla que encara ets més bon venedor”. 

 

 

  

El bon humor i la companyonia han regnat tota l’estona. I, per acabar-ho d’adobar, he pogut desvirtualitzar l’encantadora Maria Dolors García Pastor, també autora d’Alrevés amb el llibre El cafè de la Luna. Una noia molt simpàtica que, fins avui, només coneixia a través de facebook. 

He dinat amb el Manel, que m’ha regalat una rosa preciosa, com cada diada de Sant Jordi des de fa més de trenta anys. Una rosa que ara mateix s’està cruspint la senyora Colette. I és que, des que aquesta gata mimada va arribar a casa meva, és absolutament impossible gaudir d’una planta d’interior o d’un ram de flors. Així de clar. 

I ja està, negrots. Ja us he fet la crònica del meu dia. Demà coneixerem la llista dels llibres més venuts. Més val que no ens posem pedres al fetge, perquè de segur que seran els mediàtics de sempre. Tot i això, espero que els meus amics –escriptors de veritat i no “de fireta”– aconsegueixen també unes bones xifres. 

I aquí us deixo amb la darrera foto, la de la meva compulsió santjordienca 2013. Com que no tenia llibres pendents de llegir, doncs mira, embolica que fa fort. Fins aviat, negrots.