Anit vaig concloure la lectura de Corpus delicti, d’Andreu Martín: una novel·la esplèndida, d’aquelles
que afegeixen valor al bagatge d’un lector i que, indefectiblement, resten gravades
a foc en el seu imaginari. No és casual que la llegís, ja que me la va recomanar
vivament el meu cosí Ramon, home de gust exquisit i percepció fina. Un cop
acabada, no m’estranya tampoc que el mateix Andreu Martín em confessés un dia
que Corpus delicti és una de les obres
de la qual se’n sent més orgullós.
A priori, la història és horripilant, especialment perquè
reprodueix un cas real. Els crims de John George Haigh, conegut com el vampir
de Londres. Haigh, nascut el 1910 i penjat a la forca el 1949, assassinava, s’alimentava
de la sang de les seves víctimes (i dels seus béns terrenals) i, per fer
desaparèixer els cossos, els dissolia en àcid sulfúric. La seva màxima era
clara: si no hi ha corpus delicti, si
no apareix el cadàver, res no es pot demostrar. Evidentment, va cometre errors,
ja que fou detingut, jutjat i ajusticiat. Tanmateix, se’n va endur uns quants desgraciats
per endavant. A posteriori, com passa amb tots els assassins en sèrie del planeta,
la seva vida i “obra” ha fet córrer rius de tinta.
Andreu Martín no escriu una biografia canònica. No és
la seva pretensió, per més que, pel que fa als fets principals, s’hagi cenyit a
allò que va succeir. Ell mateix ho indica a l’inici de l’epíleg: Aquesta novel·la està basada en fets reals
que, en gran part, he tractat de reflectir amb tota exactitud. Però és una
novel·la, la qual cosa vol dir que tota semblança amb la realitat és pura
coincidència.
L’autor basteix una ficció retòrica d’alt nivell,
narrada en primera persona. Més que referenciar uns esdeveniments autèntics, pretén
aprofundir en la psique humana. El personatge principal, el xuclador de sang londinenc,
escriu les seves memòries, introduint-nos de manera apassionant dins del seu
cervell, dins dels mecanismes interns que el condueixen a ser qui és i a fer el
que fa. Amb consciència clarivident que el seu comportament no és correcte, tampoc
no pot defugir els impulsos que el
dominen. Ell mateix es pregunta si és boig. O no.
Tenim un estrany psicòpata capaç d’escindir-se. Amb
una personalitat enlluernadora (típica d’aquests individus), subjuga gairebé tothom,
de manera que, mentre és capaç d’estimar amb delicadesa un gos o la seva promesa
(a qui tracta com si fos una reina), està planejant meticulosament els seus crims. I no té un sentiment de culpa estricte, però sí un patiment constant, un estira-i-arronsa
interior que el manté en constant tensió.
Molts són els aspectes que converteixen el
protagonista en un personatge rodó. El fet que Andreu Martín l’erigeixi en el narrador
de la seva pròpia història ens permet una aproximació insòlita als seus
mecanismes mentals. Assistim als raonaments i als pensaments del criminal des
del seu interior més pregon, més íntim. En coneixem les fòbies, las fílies, les
justificacions, les pors, els somnis (més aviat malsons, alguns recurrents),
els problemes sexuals, l’omnipresència de l’element religiós (proliferen les
citacions bíbliques), les mancances i els traumes infantils, la difícil relació
amb els pares, el curiós sentit de culpa. John George intenta trobar una
explicació a la seva pròpia condició (per què li agrada beure sang, per què menysprea
el sexe, per què acaba també bevent la pròpia orina?) i ens aboca als tòpics de
la rígida infantesa i de l’aplicació fanàtica dels ensenyaments bíblics.
Tanmateix, el lector acaba tenint la sensació que, des de les pàgines de la
novel·la, l’assassí li està prenent el pèl. De fet, els psicòpates són grans mentiders. Per tant, tot és mentida. John George mata, beu sang i ja està. La resta li importa un rave. I no us penseu. De tot plegat se'n deriva una crítica social destil·lada a petites dosis molt intel·ligents, però absolutament demolidora.
Evidentment, jo no sóc psiquiatra, ni psicòloga, però
no és difícil detectar en John George un munt de trets dels
obsessius-compulsius. N’hi ha dos o tres que destaquen clarament. La seva
fal·lera per tenir les mans netes: em
rento les mans em rento les mans em
rento les mans emrentolesmans emrentolesmans; la preocupació per l’aspecte
extern (la roba, el cabell, el bigoti, les instruccions per a la seva figura de
cera al museu de Madame Tussauds); i la dèria pels mots encreuats. Una dèria que
l’assalta (segurament com un mecanisme de defensa) des que és detingut i jutjat.
Arriba tan lluny que, quan s’està dirigint al cadafal, no pot deixar de buscar la
paraula que li manca per resoldre una graella. Quan la troba (el mot “albatros”)
se sent descansat per fi.
Ens trobem davant d’un esplèndid assaig novel·lat al
volant dels estranys límits de la bogeria. Un exercici profund i molt ben
escrit que pot complaure el públic més exigent. Tanmateix, i ara arriba el
millor, Corpus delicti és un text decididament
divertit. Hi ha moments d’una hilaritat esclatant (no sabeu com costa manejar l’àcid
sulfúric) i d’altres d’una suau i intel·ligent acidesa (la descripció d’alguna
de les víctimes, testimoni de tot el bagatge de la reprimida i casposa societat
londinenca, no té preu). Tampoc no tenen preu l’estol de personatges que
envolten el criminal, les sorprenents situacions que es van succeint i les nombroses
picades d’ullet que, sobre temes diversos, ens ofereix Andreu Martín. Des del
cinema clàssic i el còmic, a la literatura de misteri, enigma i policíaca que
més li agrada.
Andreu Martín unifica la crònica negra (on sens dubte els
assassins en sèrie ostenten el lloc d’honor) amb l’ambientació històrica, la
novel·la de crims i l’estudi psicològic. Això sí, tot ben amanit amb una salsa molt
digestible on ingredients com l’humor, la ironia i el sarcasme en són la base
principal.
Podria dir moltes més coses, però més m’estimo que les
descobriu vosaltres mateixos. Us garanteixo que amb Corpus delicti us ho passareu molt bé. I no me’n puc estar de fer
una recomanació especial. A la meva
amiga Maria. Marieta, no la deixis
passar.
Fins ben aviat, negrots.