Cinquanta anys de la mort de Dashiell Hammet

Haureu observat, estimats negrots, que "A l'ombra del crim" està vivint uns moments d'una certa solitud; però no és, de cap manera, abandonament. Us garanteixo que es tracta d'una situació totalment passatgera, motivada per l'excés de feina. Així que lliuri  els treballs que m'ocupen en aquests moments, sotmesos a una data de termini  inaplaçable, tornaré a la meva activitat habitual.

Tanmateix, avui, en un instant de calma entre feina i feina, he decidit conjurar la meva síndrome d'abstinència blocaire i fer un breu apunt sobre Dashiell Hammet, al qual ja ens referit alguna altra vegada en aquest espai, tot i que no en profunditat. 

Enguany, concretament el dia 10 de gener, es van complir 50 anys de la mort de l'escriptor Dashiell Hammet, un dels mestres de la novel·la negra americana i creador del gran detectiu privat Sam Spade.
Hammet, que havia nascut a Maryland el 27 de maig de 1894, és conegut especialment per les seves novel·les (El halcón maltés, Cosecha roja, Dinero sangriento, per citar-ne algunes), de les quals se n'han fet nombroses adaptacions cinematogràfiques. 
Juntament amb Raymond Chandler, Georges Simenon i Patricia Highsmith, segurament és un dels màxims exponents de la renovació del gènere policíac al llarg del segle XX. Tot i que possiblement no són els únics noms a tenir en compte, no podem ignorar que tots ells van crear escola i que la seva influència ha estat enorme en les generacions posteriors.

La majoria d'aquests autors, però, no es dedicaren únicament al conreu de la narrativa llarga. Gairebé tots escriviren també relats breus, alguns dels quals vertaderament esplèndids. És per això que avui, en aquest migdia de diumenge primaveral, us enllaço dues perles de Hammet, que ens serveixen per recordar l'efemèride del seu traspàs i per donar a conèixer la part de la seva producció menys comentada.   

Quan tingueu un moment, no deixeu de passar pels relats. Estic absolutament segura que no us decebran en absolut.

Els seus títols són:  Sólo se ahorca una vez  i Demasiados han vivido i ambdós estan també protagonitzats per Sam Spade.

Hammet, que si resseguiu l'enllaç biogràfic comprovareu que va tenir una vida prou interessant, presenta sens dubte el mateix aspecte que els personatges de les seves històries.
Ai, quantes vegades hem dit que la realitat i la ficció són més pròximes que no ens pensem!

Espero que passeu amb els relats un feliç diumenge.
I fins ben aviat, negrots!  

Un relat: "Historia del joven celoso", d'Henri Pierre Cami

Henri Pierre Cami és un escriptor i humorista francès molt desconegut a casa nostra. Va viure entre 1884 i 1958. Les seves obres, conreadores de l'humor de l'absurd i inscrites dins del surrealisme, van ser molt valorades per alguns dels seus contemporanis, fora i dins de les fronteres de França.
Tanmateix, mai no van ser traduïdes ni a l'espanyol ni al català, de manera que, per a nosaltres, l'anonimat de Cami resulta  gairebé absolut.

Avui us faig ofrena d'un dels seus relats breus, Historia del joven celoso, que, malgrat el seu vessant humorístic, no deixa de ser negre i ben negre.

Que en gaudiu força. I molt bon cap de setmana, negrots. 

      

Historia del joven celoso

Había una vez un joven que estaba muy celoso de una muchacha bastante voluble.

Un día le dijo:

-Tus ojos miran a todo el mundo.

Entonces, le arrancó los ojos.
Después le dijo:
-Con tus manos puedes hacer gestos de invitación.

Y le cortó las manos.

“Todavía puede hablar con otros”, pensó. Y le extirpó la lengua.

Luego, para impedirle sonreír a los eventuales admiradores, le arrancó todos los dientes.

Por último, le cortó las piernas. “De este modo -se dijo- estaré más tranquilo”.

Solamente entonces pudo dejar sin vigilancia a la joven muchacha que amaba. “Ella es fea -pensaba-, pero al menos será mía hasta la muerte”.

Un día volvió a la casa y no encontró a la muchacha: había desaparecido, raptada por un exhibidor de fenómenos.

El camí fosc, d'Asa Larsson

El camí fosc és la tercera novel·la d’Asa Larsson, després d’Aurora boreal i Sang vessada. Situada un cop més a la seva població natal de Kiruna, al Cercle Polar Àrtic, recull el tercer crim que han de resoldre la policia Anna-Maria Mella i l’advocada Rebecka Martinsson.

Com em va passar en les entregues anteriors, el llibre em genera sensacions ambivalents. I això que ja he dit repetidament que l'autora em cau molt bé. És una noia fantàstica que traspua alegria de viure. Té un estil propi i s’interessa per revestir les seves novel·les d’una elaboració literària més ambiciosa que altres escriptors del gènere negre. La descripcions del paisatge, la curosa creació d’atmosferes i la voluntat de pouar en la psicologia dels personatges, en són les proves. Des d’aquest punt de vista, aplaudeixo la seva iniciativa i considero que té una bona capacitat per fer-ho.

El problema rau en una certa dispersió que no em sembla desitjable (com a mínim a mi personalment) per a una literatura de gènere. La dispersió comporta una extensió excessiva i l’aparició d’alguns elements superflus que desvirtuen el funcionament del conjunt. És com si l’autora, que de ben segur posseeix moltes inquietuds i té moltes coses a dir, les volgués encabir totes en el mateix llibre. No és una bona idea. Al meu entendre, una novel·la policíaca funciona millor si no s’entreté en qüestions accessòries i se centra bàsicament en la línia principal del cas a resoldre. No han après res els actuals escriptors suecs dels mestres magistrals, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que van reformar el gènere al seu país? No han pogut adoptar la seva concisió, brevetat i encert? No han après res tampoc de l’exactitud argumental d’un home com Henning Mankell?

Asa Larsson, a banda de descriure de manera coral la vida dels principals personatges, tracta a El camí fosc el tema dels nens de la guerra, de l’espoli que els països del “primer món” exerceixen a Àfrica sense cap tipus d’escrúpol, de la corrupció de les grans empreses, de la discriminació del poble sami (lapons), dels poders paranormals, dels enfrontaments familiars, de les malalties mentals, de la vida dissipada de les classes altes, etc. etc. Massa temes i subtemes. Massa.

D’altra banda, també resulta curiós que una escriptora capaç de mostrar tantíssima tendresa amb la natura i els animals (gats, gossos, rens, llops), hagi confegit una heroïna tan antipàtica. Perquè el cas és que la Rebecka Martinsson no desperta en absolut la simpatia del lector (si més no, la meva) i em sembla freda i llunyana.

Amb tot, la novel·la, que s’allunya dels temes religiosos que amaraven les dues primeres entregues de la sèrie, té trets positius. Considero encertat el joc d’analepsis amb el qual es construeix la història i també m’ha agradat força el tractament del desenllaç final, ben espectacular i truculent. Asa Larsson mai no estalvia cruesa, però alhora també és capaç de reflectir la part humana de la policia, gens prepotent i més aviat propera i com “d’estar per casa”.

El camí fosc hauria guanyat molt si hagués ocupat unes quantes pàgines menys, si s’hagués autolimitat i hagués deixat per a un altre llibre algun dels temes que toca. En fi, ja vaig dir un dia que aquestes escriptores sueques han de bullir una mica. Això encara ho mantinc.

Pel que fa a les qüestions concretes que he d’abordar als Juliols respecte a aquestes autores, ja us en faré cinc cèntims quan arribi el moment oportú. Us avanço, però, que la cosa m’ha donat força de si.

Mentrestant, una forta abraçada. I un feliç diumenge, negrots.