La estrella del diablo, de Jo Nesbo

Em sap greu haver de reconèixer que la darrera entrega de la trilogia d’Oslo, de Jo Nesbo, no respon, si més no per a mi, a les esperances dipositades. A més, coincidim de ple amb la negrota Maria, que en fa la mateixa valoració. Després de dues novel·les més que satisfactòries (El pit-roig i Nèmesi), que inclouen fins i tot el trencament de l’horitzó d’expectatives del lector, el capítol final de la nissaga esdevé un producte convencional i un pèl pesat. Llarg. Per a la Maria, directament “avorrit”.
Jo Nesbo es deixa enlluernar per l’èxit aconseguit i confegeix una trama que, havent de resoldre els conflictes pendents de les dues primeres parts, es converteix en una mena de clàssic i extrem enfrontament entre el bé i el mal on, en to de còmic, els bons són boníssims i els dolents dolentíssims. La història té un excessiu regust a sensacionalisme i una construcció de pel·lícula de Hollywood. Aquest fet, que resta credibilitat i versemblança al conjunt, no crec que sigui necessari per atrapar el lector. Jo diria que, precisament, a l’inrevés. Harry Hole s’interpreta a ell mateix, caracteritzat com el paradigma de l’antiheroi que no s’equivoca mai malgrat el seu alcoholisme i la seva dimensió desmesuradament torturada. Amb això, el seu cantó humà resta ferit de mort.

La idiosincràsia del cas policíac d’aquest tercer llibre, un crim passional camuflat darrere d’un conjunt d’assassinats en sèrie, resulta molt rebuscada. La trama està correctament travada i és enginyosa, amb alguna pinzellada que a mi m’ha agradat força i que té a veure amb un matalàs d’aigua, però li manca decòrum i versemblança. Comença de manera molt interessant, però després perd embranzida. Això no és escadusser. Enmig de l’abundant estol de novel·les negres dels darrers temps, passa amb una relativa freqüència. Les intrigues que els escriptors ens ofereixen no sempre semblen massa “possibles”. Tanmateix, si estan ben explicades i saben mantenir el misteri i el suspens, sovint resulten bé.

Em sap greu veure com Nesbo gestiona el cas de corrupció interna, amb unes escenes d’aspecte trepidant però increïbles, amb nens segrestats, manilles que canvien de canell, ascensors que es despengen, braços arrencats, sang i fetge, trampes i paranys... En fi, que ni Batman.
No és això el que demanàvem els lectors entusiasmats amb el primer Harry Hole, aquell detectiu trist i solitari, competent i de mirada agònica, que no pot suportar l’assassinat violent i gratuït de la seva companya policia, Ellen, a la qual plora com un nen amb un to d’humanitat innegable.
No sé si Nesbo (això ja és especular sense fonament) ha estat temptat per la idea del cinema veient l’exemple de l’èxit desmesurat de la trilogia d’Stieg Larsson i, conscientment o inconscient, ha volgut emular-lo. El fet és que, per un motiu de fons que només ell coneix, ha decidit concloure la seva pròpia trilogia amb una sèrie d’elements exageradament sensacionalistes (sexe i escatologia inclosos) que segur que funcionen en una pel·lícula de Harrison Ford, però no en un gènere negre que semblava de qualitat i amb unes mínimes pretensions literàries.
En qualsevol cas, no penseu que la novel·la no és llegible i distreta. Pot agradar a molta gent. D'altra banda, deixa les portes obertes a continuacions. Harry Hole resol tot allò que calia resoldre en el conjunt de la trilogia, però les seves aventures no tenen perquè acabar, ni de bon tros. De fet, la negrota Maria creu que n’ha vist de posteriors.
Rellegeixo l'escrit i m'embarga la sensació d’haver renunciat avui a la meva amable benvolença habitual. Normalment destaco els elements positius de les novel·les, malgrat que també n'expliciti els aspectes criticables. Potser avui m’he llevat bel·licosa o, simplement, sento traïdes les meves expectatives. I ja se sap què passa quan d’alguna cosa n’esperes força. Que la decepció és més gran.

Feliç divendres, negrots.