Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

A la pàgina 106 de Foguerada d’agost, parlant del comissari Montalbano, Andrea Camilleri escriu:

Després es va estar fins a les onze llegint una novel·la de lladres i serenos de dos autors suecs que eren marit i muller, molt entretinguda, on no passava pàgina que no carreguessin fort i merescudament contra la socialdemocràcia i el govern. Va dedicar la lectura a tota aquella gent que troben indigne llegir novel·la policíaca perquè diuen que només és un passatemps intranscendent.

O sigui que en Montalbano llegeix Sjöwall i Wahlöö. A banda del plaer que m’ha causat la picada d’ullet intertextual, m’ha entusiasmat comprovar com Camilleri, en un fragment tan breu i –en aparença– tan irrellevant dins la història, és capaç de resumir el seu posicionament. Perquè no cal dir que les seves novel·les negres, i Foguerada d’agost en representa una mostra de primer ordre, són molt més que simples llibres per passar l’estona. Camilleri, a través de l’humor i la ironia, esdevé un cronista d’excepció de la realitat social de Sicília i, per extensió, de tot Itàlia.

Totes les disquisicions entorn del realisme en el gènere negre actual que hem desenvolupat recentment en aquest bloc, se’n van en orris en parlar de Camilleri. Escriptor intel·ligent i d’exímia ploma, és sens dubte un autor de qualitat inqüestionable, amb una obra variada i complexa que va molt més enllà de la literatura de gènere.

Camilleri converteix la població de Vigata en un vívid correlat de tot un país. Un país colgat i immobilitzat, pràcticament inutilitzat, pel pes de la corrupció, del nepotisme, del tripijoc, del xantatge, del suborn i de la deshonestedat. En un estiu paorós i ardent, el nou cas de Montalbano no resulta cap meravella de la intriga criminal. Però ni falta que fa. Perquè la intenció real de l’obra no hi té res a veure amb complicades trames de lladres i serenos. A través d’un senzill plantejament de tall clàssic, Camilleri dóna vida a una ficció que no defuig la comicitat caricaturesca i histriònica que fa xalar el lector, però que tracta sense pèls a la llengua, gairebé diria que amb acarnissament, la situació de la Itàlia, de l’Europa, del Món globalitzat i desesperançat.

Arremet contra la mafia, el frau immobiliari, la corrupció judicial i política, l’abús sexual infantil i el turisme sexual amb menors de països llunyans, la xenofòbia, la injusta situació dels immigrants. Hom pot sentir, gairebé com un clau roent clavat a l’esquena, el dolor de les escasses persones honestes que queden: Montalbano i alguns dels seus homes. En realitat, molt poca gent. No se'n salva pràcticament ningú. Per descomptat, ni la mateixa policia.

Amb tot això no vull donar a entendre (res més lluny de la realitat) que ens trobem davant d’una novel·la fosca i dura. Al contrari. El lector s’ho passa d’allò més bé amb l’ambientació mediterrània, gastronomia inclosa, que recrea Camilleri. Això sí, el seu heroi ja comença a tenir una edat. I, com li passà a Kurt Wallander en les darreres novel·les de la sèrie de Henning Mankell, Salvo Montalbano no podrà defugir un cert fatalisme i... algun tendre i agredolç desengany.

Molt bona nit, negrots.