Conferència negrota a la UB

Tal com vaig anunciar fa poc, s’estan celebrant a la Universitat de Barcelona (octubre 2010-gener 2011) unes interessants Jornades sobre novel·la negra sueca: Una altra Suècia. El país de la novel·la negra. Construcció, traducció i personatges en la novel·la policíaca. Ahir divendres, amb la negrota Marta, vam assistir a una de les conferències, pronunciada per Alejandro Casadesús Bordoy, de la Universitat de les Illes Balears. El títol era: “¿Es Suecia lo que parece? La novela policíaca de Henning Mankell como instrumento de interpretación”.
Els negrots assidus sabeu que la mateixa pregunta ja l’he plantejada moltes vegades en aquest bloc. Es converteix gairebé en un interrogant inevitable quan algú s’aproxima en profunditat –especialment des del sud d’Europa– al gènere negre suec. Per tant, el tema m’interessava força. També em venia molt de gust compartir amb la Marta aquella estona en la nostra segona casa, la UB, i veure com, de mica en mica, el gènere policíac va ocupant a tots els nivells el lloc que jo crec que li pertoca.
La conferència va ser molt entenedora i entretinguda, allunyada de cripticitats acadèmiques i d’erudicions pretensioses. Casadesús va tenir l’encert de sistematitzar de manera ben estructurada tot allò que volia transmetre, refermant cada afirmació amb paraules del mateix Mankell o amb fragments extrets de les seves novel·les. He de dir que els meus plantejaments previs coincidien força amb els de Casadesús, però aquest fet no resulta estrany atesa la meva professió i la meva afecció per aquesta literatura. En canvi, la seva clara exposició i la seva amabilitat per suportar el posterior debat em van transmetre la sensació que es tracta d’un home intel·ligent i assequible.

El fet que ens mena a preguntar-nos: “És Suècia allò que sembla?” parteix de la concepció que, des d’aquí, posseïm des de fa anys d’aquest país (i jo afegiria de la majoria de territoris escandinaus: Noruega, Finlàndia, Dinamarca). La idea d’un estat del benestar modèlic i pròsper, amb una indústria tecnològica molt avançada i uns drets socials capdavanters. Una mena de "paradís", per dir-ho de la manera més gràfica possible. Interrogat sobre aquesta visió del seu país, Mankell ha respost en diverses ocasions que no són els suecs els qui transmeten aquest mite, sinó nosaltres. Que tenim una mena d’idea estereotipada d’una societat en la qual ell reconeix que s’hi viu bé, però que no és el Paradís. Diu exactament: “una societat decent per viure-hi”. Considera que Suècia té els mateixos problemes que la resta de països europeus, amb la diferència, això sí, que ells mai no han patit una dictadura.

Quan, en llegir les novel·les, ens adonem que a Suècia hi ha violència de gènere, masclisme i discriminació, crims cruelíssims, xenofòbia, problemes religiosos, etc. etc. comença a trontollar la nostra concepció del Paradís. I és aleshores quan podem qüestionar-nos si Suècia és allò que sembla i, de retruc, fins a quin punt el gènere negre reflecteix la realitat. És quan ens preguntem què pretén Mankell (i per descomptat “el matrimoni suec” que li serveix d’inspiració i també, sens dubte, el malaurat Stieg Larsson i molts d’altres) amb les seves novel·les policíaques.

Casadesús va apuntar que, en primer lloc, existeix una voluntat de denúncia. De posar damunt la taula un seguit de problemes, en alguns casos nous o, simplement, agreujats per quelcom que està canviant i que no resulta fàcil d’entomar. Va resumir el sentiment que destil·len les novel·les de Mankell amb diversos mots i expressions (que en general comparteixo). Va parlar del “desassossec suec” (subtítol que el mateix Mankell empra per definir la sèrie Wallander després de la vuitena entrega). Desassossec davant d’un estat del benestar que comença a davallar, la qual cosa genera pessimisme, desorientació, incomprensió, nostàlgia, resignació. Wallander no accepta fàcilment (i com ell molts dels personatges suecs de novel·la negra) el canvi de la societat occidental; un canvi que afecta tots els països, però que no resulta senzill d’assumir en un lloc com Suècia (creixement de les desigualtats socials i econòmiques, pèrdua de valors, augment de la criminalitat).

Personalment, no em resulten gens creïbles les paraules de Mankell en el sentit que “no són els suecs els qui transmeten la idea del Paradís”. Potser no la transmeten, però la tenen clarament arrelada. Si hem llegit les novel·les, sabem del cert que Kurt Wallander i els seus companys (inclòs el seu pare), enyoren constantment els temps passats (Casadesús parla, com he dit, de “nostàlgia”). Enyoren precisament aquell país idíl·lic on ara tot ha canviat. El discurs implícit és: “com pot passar això aquí?”, discurs que sens dubte implica que “abans eren diferents”, que “certes coses a Suècia no passaven” i que la nova situació els acosta a altres països on “tot allò sí que passava perquè no es tractava de Suècia”.

Casadesús apunta que Mankell descriu i enumera els problemes, però que no aporta solucions. Aquesta reflexió no l’acabo de veure clara. No penso que, en una narrativa que al cap i a la fi pertany a un gènere tan concret, es puguin aportar solucions a problemàtiques tan generalitzades i globalitzades. Teresa Solana, que va assistir també a la xerrada, va manifestar que, d’alguna manera, l’aportació de solucions consistia en la voluntat del protagonista de fer la feina ben feta. De contribuir, des del seu paper de policia, a millorar les coses en la mesura que li resultés possible. Em sembla una encertada intervenció. Aquesta visió la podem reconèixer fàcilment com un tret del gènere, habitual tant en la literatura com en el cinema i en les sèries de televisió. Qui no coneix el típic policia idealista i insubornable, que lluita contra els elements amb tot en contra i amb la idea d’aportar sempre el seu gra de sorra? Un arquetipus genèric, m’atreviria a dir.

La conferència encara va suscitar una altra reflexió que em sembla prou important, però que afrontarem en un proper article. No trobo desitjable allargar més aquest, pobrets negrots.

Tanmateix, vull afegir una recomanació: el llibre que el conferenciant, Alejandro Casadesús Bordoy, acaba de publicar.

S’intitula Sobre Wallander y Montalbano: La novela policíaca de Henning Mankell y Andrea Camilleri, Palma, Objecto Perdido, 2010 (Estudios literarios, 2).

Evidentment, així que jo el llegeixi, el ressenyaré.

Mentrestant, gràcies per la paciència, negrots.