A l'ombra del crim

De gèneres, prejudicis i sobreinterpretacions

2012-01-31T19:53:00.003+01:00

Avui, en el marc del Seminari Negre i Femení de la Universitat de Barcelona, en el qual he tingut (gràcies a la Doctora Elena Losada), l’honor d’intervenir, el professor Stewart King, de la Monash University de Melbourne, ha presentat la ponència Mosses d’Esquadra i la novel·la policial catalana de dones. King és un estudiós rigorós i competent i, encara que us sembli estrany, milita en les files dels experts que, fora de les nostres fronteres (inclosos els antípodes), es dediquen a investigar entorn de la literatura catalana. En aquest cas, evidentment, de la narrativa criminal.

No he pogut prendre notes exhaustives de la seva exposició, atès que jo mateixa em trobava a la taula dels ponents, però ha estat una conferència clara i documentada al voltant de dues novel·les negres recents escrites per dones catalanes: Negres tempestes, de Teresa Solana i Natura quasi morta, de Carme Riera. En ambdós casos, la trama s’ocupa de resoldre uns assassinats i els policies encarregats de fer-ho pertanyen al cos dels mossos d’esquadra. En ambdós casos, també, entre els mossos hi ha dones. De fet, a Negres Tempestes la protagonista és la mossa d’esquadra Norma Forester, personatge principal d’una nova sèrie engegada per Solana, de la qual n’està escrivint actualment el segon lliurament.

King ha intentat caracteritzar el tipus de mossa que descriuen Solana i Riera, així com la visió que exposen al voltant del cos dels mossos en general, del paper actual de la policia en el nostre país, de les dones dins del cos i de la diferència entre la mossa-dona i el mosso del gènere masculí. La feina de King ha estat molt interessant, il·lustrada amb força exemples. Jo, que he llegit amb detall les dues novel·les, no hi tinc gaire a discutir.

Tanmateix, el més sucós de l’exposició ha estat, per a mi, el debat posterior, que m’ha sorprès profundament. He constatat com en resulta de difícil deslliurar-se dels prejudicis previs i del component subjectiu, carregat, endemés, de contingut ideològic. Stewart King ha manifestat el tracte que les dues escriptores atorguen a la policia, un tracte amb clarobscurs (no tot és positiu, però tampoc no tot és negatiu) que, en qualsevol cas, com a lectors -i com a investigadors- no podem separar de la idiosincràsia del gènere, tal com King ha repetit en diverses ocasions (“és cosa del subgènere (policial)”, anava dient...).

Per enfrontar-nos a la narrativa negra, hem de deixar de banda la idea que la policia és el braç repressor de l’estat, que és nociva per se, que tots els polis són una colla de fatxes. Perquè... jo pregunto... a veure, que no parlàvem de novel·la criminal? Que el gènere no consisteix, es miri com es miri, en escriure sobre delictes i la seva resolució? Que no se’ns omple la boca de repetir que la novel·la negra actual és la nova novel·la realista? Si els mossos tenen actuacions fatxendes, una novel·la realista les ha de reflectir. Com podem fer crítica social si no reproduïm el real? De què es tracta, d’escriure sobre una mena de cos policial idíl·lic amb gent que no diu paraulotes i a la qual no se li escapa mai una cleca?

Tant de bo fos així. Ja firmo, però no correspondria a la veritat. Seria gairebé ciència-ficció.

D’altra banda, estic segura que els mateixos que tenen prejudicis contra la policia demanarien (en la ficció i en el real) la seva intervenció ferma davant d’una violació o d’un cas de violència de gènere (per parlar de dos delictes recurrents i tristament actuals que afecten més les dones).

No podem confondre mai un detectiu privat amb un policia. La figura del detectiu privat permet un comportament tan divers com l’escriptor desitgi. El detectiu pot arribar a ser l’alter ego literari de l’autor. Fins i tot, si molt convé, la seva total transposició ideològica. Un policia, en canvi, no li atorga al creador, en nom de la versemblança, la mateixa capacitat de maniobra. En contrapartida, segurament li serà més útil si pretén descriure la realitat.

M’ha semblat que es confonia en algun moment la ideologia de les autores amb la ideologia de la policia, però no he entès la raó. S’ha reivindicat el dret a tenir prejudicis previs (i us asseguro que jo, com a filla de la dictadura, de prejudicis previs contra la policia en tinc un munt) però si llegeixo una novel·la de crims, vull veure com la policia investiga el cas. I vull que el tractament d’aquesta policia sigui real. Estic segura que la connivència personal amb la part més fosca del cos policial no forma part de l’ideari de Teresa Solana, com també sé que no té cap voluntat (i tinc clar que Carme Riera tampoc) de lloar el cos en una mena d’exaltació nostrada i nacionalista (això també s’ha insinuat, sort que Stewart King ho ha desmentit en rodó i amb arguments), com si els mossos fossin més bons per “ser catalans” (ho poso entre cometes perquè només cal saber la de cursos que se’ls ha d’impartir perquè xampurregin el català una mica).

Com he avançat, el quid de la qüestió rau en la versemblança, per més que Solana, precisament, s’inventi una mossa força atípica (culta, refinada, de bona família). Però d’això va la història. D’explicar la part obscura de la condició humana mitjançant un gènere amb un codi establert que coneixen molt bé tant l’emissor com el receptor. Un codi que es pot fusionar, invertir, transgredir, desmitificar, ironitzar, burlar, però mai estripar del tot. Si ho fem, estem canviant de gènere. Les escriptores criminals (i els escriptors, perquè aquest debat en absolut és exclusivament femení) volen parlar del món que ens envolta, de la societat, de la maldat, de la naturalesa humana. I han triat per fer-ho una òptica genèrica ben concreta. Per què? Perquè els diverteix, perquè els agrada, perquè, gairebé sempre, abans d’escriure van ser lectors afeccionats al gènere.

I ja està. No hi ha res més que això. Els autors ofereixen i els lectors esperen. Si els escriptors trenquen el pacte, estan canviant les regles del joc. Estan canviant de gènere. Ben senzill. La resta, són només les nostres sobreinterpretacions.

Nota: evidentment, de la meva intervenció no en faré cap crònica. Però anava del bloc, precisament. Per tant, què voleu que us expliqui als negrots?

Barcelona skyline, de David C. Hall

2012-01-30T10:26:00.008+01:00

Barcelona skyline, de l’autor americà resident a Barcelona David C. Hall, fou la novel·la guanyadora del xv Premio de Novela Negra Ciudad de Getafe 2011. A cavall entre Chicago i Catalunya, amb alguna petita incursió a la ciutat de París, el llibre representa una clara mostra de la novel·lística negra de tall americà, força allunyada dels testimonis del gènere que, recentment, ens estan oferint els autors europeus.

Expeditiva, àgil, plàstica i absolutament cinematogràfica.
La novel·la és fàcilment imaginable a les pantalles del cinema o com a sèrie de televisió. No hi ha forces de l’ordre ni investigació d’un cas criminal, sinó una intricada trama amb mafiosos d’alt nivell que trafiquen amb obres d’art i que sempre queden impunes, com si estiguessin per damunt del bé i del mal.
Tenim pinxos, prostitutes, sicaris, guardaespatlles, morts a dojo, crueltat, sexe i beguda, molta beguda. Els personatges no paren de beure i de fumar, com a les típiques novel·les fosques del segle xx.

Hall es complau en descriure una societat on no hi ha un pam de net i on ningú no pot refiar-se de ningú. Tant és així, que tampoc els lectors no podem refiar-nos del protagonista, Elso Bari, perquè al cap i a la fi resulta un personatge tan amoral i menyspreable com tots els altres. Aquest és el tret distintiu de la novel·la: retratar una societat on tothom menteix, on tothom mira pels seus interessos, on ningú no té escrúpols i on les coses mai no són allò que semblen.

La sordidesa i la desesperança estan vehiculades a través d’uns escenaris i ambients estereotipats i tòpics, així com d’uns personatges absolutament plans, dels quals en sabem molt poc. El narrador se situa fora de la història i va directe als fets, però no caracteritza la psicologia dels personatges, ni tan sols del protagonista. No en coneixem ni el passat, ni els motius, ni els valors, de manera que es fa pràcticament impossible justificar les seves actituds i el seu comportament. Crec que és un recurs emprat per tal de generar distància amb una història que ens pot distreure, però amb la qual no podem empatitzar. Hall ens mostra la cara més bruta i oculta d’una societat on no se salva res. Res ni ningú.

El fet de situar gran part de l’acció a Barcelona m’ha semblat purament anecdòtic. Tot plegat és tan neutre que podia haver passat en qualsevol altra ciutat del món. Tret de les descripcions físiques dels indrets, la idiosincràsia pròpia de Barcelona no apareix. Suposo que tot és en nom d’aquesta fredor distanciada que ens mena a una típica història negra –negríssima– i que ens ha de fer reflexionar al voltant de la fesomia més repugnant de la nostra societat.

Un llibre per a qui li agraden les emocions fortes, les trames d’acció i el llenguatge directe i sense embuts. Una novel·la molt americana. Endavant.

Presentació a la Negra y Criminal: El safareig dels morts, de Marta Banús

2012-01-29T11:48:00.003+01:00

Ahir ens vam trobar, a la 1 del migdia, al lloc més negrot de Barcelona, la llibreria especialitzada Negra y Criminal. El motiu, presentar la novel·la El safareig dels morts, òpera prima de Marta Banús.

Amb la presència inestimable de gent de l'alçada d'Andreu Martín i presentat per Jordi de Manuel, l'acte fou entranyablement còmplice per a tots els presents, addictes al gènere. De Manuel, que com sabeu també acaba de treure novel·la (La mort del corredor de fons), va fer un parlament breu, planer i intel·ligent, no exempt d'humor, que va incloure la lectura d'alguns fragments del llibre.

Marta Banús, evidentment emocionada i una mica nerviosa, va parlar poquet, però ens va fer agafar ganes de llegir la novel·la.

Jo estrenava la flamant càmera de fotos que m'han portat enguany els Reis d'Orient i he de confessar que encara no la domino gaire. Vaig fer moltes fotos, però les úniques dignes de compartir són les que encapçalen aquestes línies. No és gaire cosa, ho sé, m'haureu de disculpar. Però vaja, com a tast, encara bo!

Després vam xerrar, vam menjar musclos i vam beure vi negre. Fora, la pluja queia blanament damunt l'asfalt antic de la Barceloneta. Un ambient força adequat per a una presentació d'una novel·la de crims.

Et desitjo molta sort amb el teu safareig mortal, Marta! Una nova novel·la negra en català és, sempre, una bona notícia.

El crim català ha arribat al Canadà

2012-01-25T19:00:00.007+01:00

M'ha sortit un títol en forma de rodolí d'estar per casa, però, fet i fet, s'ajusta a una veritat (metàforica), però exacta. El crim català ha arribat al Canadà, concretament a la biblioteca de la Universitat de York, a Toronto.

Molts de vosaltres coneixeu la meva amiga Shaudin Melgar-Foraster, escriptora, blocaire i professora de Català i d'Història de Catalunya a dues Universitats canadenques. Shaudin, que fa molts anys que viu en aquell fred i meravellós país, és una gran activista de la nostra llengua i de la nostra cultura. Amb les seves classes, ha mostrat la realitat catalana a centenars d'estrangers, en els quals ha despertat una clara consciència d'allò que els catalans hem estat en el passat, som en el present i volem ser en el futur.

Evidentment, l'àmbit principal de la feina de Shaudin és el món de la literatura. Shaudin té un bloc (que enllaço aquí) on ens transmet màgicament (quan pot, perquè sempre va molt enfeinada) les seves inquietuds, descobriments, preocupacions. També ens informa de les novetats al voltant dels seus relats, publicacions diverses, llibres. Ens explica històries i anècdotes. Si hi entreu, us en fareu addictes, perquè és un lloc encantador.

Com us podeu imaginar, la lluita per la llengua i la literatura té molts fronts oberts i moltes derivacions. És a dir, hi ha moltes tecles a tocar. Shaudin, sempre amatent, es preocupa molt per intentar que, pel que fa a l'oferta de títols en català, la biblioteca de la seva Universitat estigui ben dotada. Vol que hi siguin presents tots els gèneres i, sobretot, que hi arribin llibres actuals, que posin de manifest l'estat de les lletres catalanes en aquest moment.

Doncs bé, em sento molt orgullosa que les meves ressenyes i recomanacions criminals hagin contribuït d'alguna manera a la tria de Shaudin. Així, avui podem dir que tres novel·les negres recents, que mostren als lectors canadencs la vitalitat del gènere a casa nostra, ja han arribat a la Biblioteca de la Universitat de York, a la ciutat de Toronto, Ontario, Canadà.

Per ordre alfabètic d'autor, són:

El quadern de Nicolas Kleen, de Jaume Benavente

Mans lliures, de Jordi de Manuel

Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí

Per fer recordatori, he posat damunt dels títols l'enllaç de les ressenyes que, de totes tres novel·les, vaig escriure en el seu moment. I tot seguit us enllaçaré les fitxes de la Biblioteca. Estic segura que us farà gràcia veure-les. Als escriptors segur que sí.

El quadern de Nicolas Kleen: fitxa bibliogràfica

Mans lliures: fitxa bibliogràfica

Quan la nit mata el dia: fitxa bibliogràfica

De mica en mica, recull la dita, s'omple la pica. O dit d'una altra manera, entre tots farem bullir l'olla. Forma part de l'obligació dels amants de la nostra cultura, d'aquells que creiem que té un nivell equiparable a qualsevol altra, donar-la a conèixer. I en això estem la Shaudin i jo. A mi em sembla impagable que, a l'altre cantó de l'Atlàntic, qualsevol inusitat estudiant de la nostra petita i dissortada llengua, nascut en qualsevol indret del món, pugui arribar al taulell de la biblioteca i demanar els títols més actuals de la nostra collita (en aquest cas, de la nostra collita criminal!).

De part de tots nosaltres, des d'aquí, tan lluny, gràcies Shaudin. Necessitem ambaixadores com tu a tots els racons del planeta.

NOTA IMPORTANT: Shaudin no ha demanat més llibres negres perquè té una quota limitada, òbviament. Però que no pateixin els altres escriptors, perquè em consta que anirà demanant i que té un munt de títols apuntats.

El barceloní Rafael Alcalde, Premi L'H Confidencial 2012

2012-01-24T17:25:00.005+01:00

Negrots, una notícia acabada de rebre

RAFAEL ALCALDE REP EL PREMI

L’H CONFIDENCIAL 2012 AMB EL THRILLER

LA LLAMADA DE UN EXTRAÑO

El premi es lliurarà el 24 de març a la Biblioteca la Bòbila

L’escriptor barceloní Rafael Alcalde és el guanyador de la sisena edició del premi internacional de novel·la negra L’H Confidencial, amb la novel·la La llamada de un extraño, presentada al concurs amb el títol provisional ¿Te suena un tal López? El premi, promogut per la Biblioteca la Bòbila i convocat per l’Ajuntament de L’Hospitalet i Roca Editorial, serà lliurat en un acte públic a la Biblioteca la Bòbila el proper 24 de març. En el mateix acte es farà la presentació de l’obra publicada dintre de la col·lecció Roca Criminal.

Nascut a Barcelona el 1961, Rafael Alcalde és llicenciat en filosofia i doctor en Economia. Actualment exerceix de professor de batxillerat a Vilafranca del Penedès i, fins al moment, ha publicat dues novel·les: B.T. (a la mierda), amb què guanyà el XI Premi de Narrativa Alfonso VIII, que convoca la Diputació Provincial de Cuenca; i Diario anciano, Premi de Novel·la Mario Vargas Llosa 2010, que concedeix la Unviersitat de Múrcia.

En edicions anteriors, el Premi L’H Confidencial ha recaigut en l’aragonesa Cristina Fallaràs amb Las niñas perdidas; el basc radicat a Mèxic Erlantz Gamboa amb Caminos cruzados; el càntabre Julián Ibáñez amb El baile ha terminado; l’argentí radicat a Barcelona Raúl Argemí amb Retrato de familia con muerta, i el mexicà Joaquín Guerrero-Casasola amb Ley garrote. Aquesta última novel·la ha estat traduïda a l’alemany, l’italià i l’anglès, i ha venut els drets per a la seva adaptació cinematogràfica.

Entrevista a Jordi de Manuel a Ràdio L'Hospitalet

2012-01-24T01:07:00.002+01:00

M'ha semblat que us agradaria, sobretot als seguidors de Jordi de Manuel, poder sentir l'entrevista que li van fer al programa "Tots els matins" de Ràdio L'Hospitalet el passat dia 20. El motiu immediat, la recent publicació del seu setè llibre de les aventures de Marc Sergiot, La mort del corredor de fons (llegiu la ressenya aquí).

Suposo que aniran arribant altres entrevistes i altres notícies, però de moment aquest és el primer testimoni amb àudio de què disposo i he pensat que estaria bé compartir-lo amb vosaltres.

Bona nit, negrots fidels, i no us perdeu les explicacions de la novel·la en boca del seu autor.

Aquest és l'enllaç de l'entrevista. En Jordi de Manuel intervé des del minut 34 fins al final del programa.

http://www.digital-h.cat/html/media/reproductor_popup.html?audio=http%3A%2F%2Fdigital-h.cat%2Fc%2Fdocument_library%2Fget_file%3Fuuid%3D3bad0ad3-5fc3-41ba-8a98-1406120b90eb&groupId=10915&info=Tots+els+matins.+20+de+gener+%28de+10+a+11+hores%29&desc&data=20.01.2012&fb_source=message

Història de mort, d'Andreu Martín

2012-01-23T18:35:00.003+01:00

No pot haver-hi un títol més genuí per a una novel·la negra. Història de mort. És clar.

Història de mort, que inaugura la nova col·lecció Crims.cat, fou escrita per Andreu Martín l’any 1984. Es tracta del seu primer títol en català. Ara mateix el llibre està exhaurit i descatalogat, esborrat del mapa. Per tant, m’ha semblat molt encertada la idea de recuperar-lo amb motiu de l’inici de la col·lecció. No podríem trobar millor debut per a un projecte com aquest: una novel·la –ja plena de solera– d’Andreu Martín, l'escriptor de gènere negre més important i reconegut del panorama literari català actual.

La novel·la, prou diferent d'altres títols del mateix autor, indaga amb un estil molt personal al voltant de la follia, de la suposada possessió diabòlica, de la maldat humana. Amb una prosa magistral i directa, absolutament trepidant, la ficció toca de peus a terra quan reconstrueix un passat policial d’abús i de corrupció, però alhora s’enlaira en reflexions gairebé esotèriques quan s'interroga sobre la ment humana, la hipnosi o els elements sobrenaturals.

La trama és densa, espessa, fosquíssima. Hi ha assassinats a tort i a dret. Martín no s’estalvia (no crec que vulgui fer-ho) les escenes de sang i fetge (tampoc no n’abusa, no patiu). L’atmosfera que recrea el patiment dels personatges, immersos en unes situacions terriblement dures (en ocasions gairebé impossibles d’imaginar), m’ha semblat genial. El lector no pot deixar de llegir, participa de l’angoixa, de la incertesa, del terror. Participa i pateix tot resseguint uns fets complexos i cruels; uns esdeveniments que avancen bojament i que es nodreixen del dolor del passat per travessar sense aturador la vida i la mort, sempre a la recerca implacable de la venjança i de la sang.

Els personatges són gent molt singular. Ombres torturades, ombres que arrosseguen pors i secrets, complexos i culpes, descrits cruament amb una ambigüitat que els fa absolutament inquietants.

No pot haver-hi un títol més escaient i, tanmateix, Història de mort no s’ajusta en absolut als trets de la novel·la negra convencional. Internament està construïda a partir de salts temporals, canvis de punt de vista narratius, barreja sibil·lina de pensaments i accions. Fragments contundents, de frases curtes, tallants. Amb un crescendo que va des d'uns primers capítols de cadència més lenta a un desenllaç d'agilitat arrabassadora, farcit d'estremidors sotracs.

Res no és el que sembla, res no és segur. La força de la ment, que queda trasbalsada en l’indefens lector mentre s’empassa les pàgines de la novel·la, pot reservar moltes sorpreses. Al final, tot té una explicació. Però, tot i així, qui ho pot assegurar?

Us recomano Història de mort si voleu emocions fortes. És una novel·la molt potent. L’obra d’algú que, d’escriure, en sap molt. Llegiu-la i ja m’ho explicareu. Sens dubte, negrots, em sembla una manera clara d’entrar en la nova col·lecció per la porta gran.

Seminari "Negre i femení" a la Universitat de Barcelona: ei, que hi surto jo!

2012-01-20T13:44:00.007+01:00

http://www.ub.edu/cdona/actos/negra1.pdf (aquí llegireu millor el cartell)

Avui, negrots, em complau molt anunciar-vos un seminari que tindrà lloc a la Universitat de Barcelona el dia 31 del present mes de gener: Novel·la negra i en femení.

Tot seguit us transcric la informació:

El seminari "Negre i femení", coordinat per Elena Losada i Marta Font
(Centre Dona i Literatura), es proposa reflexionar sobre la novel·la
criminal a Catalunya, en particular la d'autoria femenina.

El seminari comptarà amb la intervenció de José Colmeiro (The University of
Auckland), que parlarà sobre Vázquez Montalbán i la reinvenció
d'aquest gènere literari.

A més, inclourà una taula rodona sobre la
novel·la negra catalana i l'espai virtual, moderada per Nora Catelli
(Centre Dona i Literatura), en la qual intervindran Stewart King
(Monash University) i l'escriptora i professora de Filologia Catalana
Anna Maria Villalonga (Universitat de Barcelona).

Seminari obert a totes les
persones interessades, excepte a l'acte de la tarda.

Dimarts 31 de gener de 2012
Aula Gabriel Oliver, Edifici Josep Carner, planta -1
Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona
c/ Aribau 2 - 08007 Barcelona
Organitza: Centre Dona i Literatura - Càtedra UNESCO Dones,
desenvolupament i cultures

Programa BCNegra 2012

2012-01-20T12:26:00.002+01:00

Benvolguts negrots,

M'ha semblat que el millor que puc fer, ara que ja tenim aquí el programa de la BCNegra 2012 (iupppieeee!), és penjar-vos l'enllaç. Copiar tots els actes directament és una tasca supèrflua i, com que la meva intenció és anar aprofundint després en les diferents propostes, ja tindrem oportunitat de veure les coses amb més detall. Per tant, aquí sota teniu (de moment) un enllaç (color vermell) que heu de pitjar si voleu descobrir totes les activitats d'unes jornades plenes de negror que aviat envoltaran la nostra ciutat. Aneu-vos preparant, negrots, que ja falta ben poc!

http://es.scribd.com/fullscreen/78838420?access_key=key-1x4lzac79d4nuv55pcck

Llista de participants a la BCNegra

2012-01-17T18:06:00.001+01:00

I van arribant informacions sobre la propera BCNegra. En comptagotes, però arriben. Aquí hi podeu consultar, negrots, la llista de la gent que hi participarà (conferències, xerrades, taules rodones, etc. etc.).

Per anar obrint boca.

Assassins al punt de mira

2012-01-15T19:53:00.002+01:00

Divendres passat, dins del programa Mil·lenium de TV3, es va tractar -oh, meravella!, ja que la novel·la negra, en general, no hi té gaire presència- un tema relacionat amb aquest gènere. Rere el títol Assassins al punt de mira, Ramon Colom i els seus convidats van debatre al voltant d'escriptors (sobretot de novel·la negra, tot i que no només) que, a més de dedicar-se a la literatura, també havien desenvolupat la faceta de delinqüents. Els tertulians eren Andreu Martín, Sebastià Bennassar, Empar Fernández i Paco Ovejero (escriptors) i el llibreter i expert Paco Camarasa (de Negra y Criminal). Jo ho he vist avui (ho tenia enregistrat) i m'ha semblat distret i interessant. Per tant, per si algú s'ho ha perdut, aquí hi trobareu l'enllaç.

I que visqui la negror!

http://www.tv3.cat/videos/3896970/Assassins-al-punt-de-mira

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

2012-01-13T13:14:00.004+01:00

L’aspecte d’aquest personatge que encapçala l’article és més o menys el meu aspecte a hores d’ara. Us preguntareu perquè. Alguns, els lectors fidels d’aquest bloc, ja ho intuïu. Ho he comentat moltes vegades. Estic atrapada en una teranyina de la qual no puc (ni vull) desenganxar-me: la literatura de Jordi de Manuel. Total, que vaig així pel món. Conseqüències col·laterals de l’activisme literari.

Avui us parlaré, en absoluta primícia, de la darrera novel·la d’aquest autor barceloní, doctor en biologia, que al meu entendre és un dels millors escriptors de literatura negra (amb un toc de ciència-ficció, com ja sabeu) que tenim en aquest país. No m’amago d’opinar que, si en lloc de dir-se Jordi i escriure en català, escrivís en suec o en anglès o tal vegada en castellà, l’haurien traduït a un munt d’idiomes i el seu ressò seria internacional.

La novel·la s’intitula La mort del corredor de fons i ocupa el número set en les aventures del policia Marc Sergiot. He comentat que feia la ressenya en absoluta primícia perquè el llibre encara no és a les llibreries. El podreu trobar a partir de la setmana que ve, concretament del dijous dia 19. I desitjo que, durant la BCNegra que ja s’acosta, esdevingui, com es mereix, un èxit de vendes.

L’acció de La mort del corredor de fons té lloc durant una única setmana del mes d’agost de l’any 2008. Suposo que ja recordareu els salts temporals que caracteritzen el cicle de novel·les de Marc Sergiot. En aquest cas, en lloc de ser futurista, la ficció es desenvolupa en un passat recent. Una única setmana farcida d’esdeveniments i amb un final impactant. Estem davant d’una història imaginativa, ben travada, plena de suspens, trepidant, d’estil molt cinematogràfic i que deixa el lector, en acabar la lectura, força impressionat.

De Manuel aconsegueix una equilibrada dualitat entre els fragments duríssims de la intriga criminal, que no defugen les descripcions i les emocions fortes, i les parts més reflexives. Conjumina perfectament els assassinats i les persecucions amb, com diu ell mateix, la voluntat de “posar la lupa als dilemes morals de la societat”. Tanmateix, no cau en el poc desitjable parany d’emetre judicis morals. Contempla tot allò que li sembla rellevant i punyent, injust o menyspreable i, des de la versemblança, ho aboca en el paper. Així, fa l’important exercici d’aproximar-se amb intel·ligència al coneixement de la naturalesa humana. Des d’aquest punt de vista, el gènere negre li resulta extremadament útil. Li permet parlar de temes seriosos sense renunciar a la diversió d’unes trames àgils i engrescadores carregades de sicaris, traficants, lladres i segrestadors. El que faci falta. Com passa sovint, les seves novel·les tenen diversos nivells de lectura i d’interpretació. Així, hom les pot llegir en clau més lleugera, purament criminal, o aprofundint en la volada que, en realitat, les obres posseeixen.

De Manuel té una altra virtut, com ja he remarcat en alguna ocasió. Em refereixo a la seva versatilitat. Les seves novel·les són molt diferents entre elles, malgrat pertànyer a un mateix cicle, a una mateixa sèrie. Les paraules “previsible” o “monòton” es buiden de sentit si ens referim a la literatura de Jordi de Manuel. En tot cas, sóc jo qui segurament puc esdevenir previsible i monòtona, perquè he ressenyat en tan poc temps tantes novel·les d’aquest autor, que tinc por de repetir-me. En qualsevol cas, us remeto a la lectura de les ressenyes anteriors si voleu aprofundir en els matisos de la meva percepció.

Jordi de Manuel, que utilitza el llenguatge amb mestria, sap extreure una enorme tendresa d’alguns dels seus personatges, que sovint acaben robant el cor dels lectors (ja ho havíem comprovat en altres ocasions: n’és un bon exemple el refugiat croat Dragan Isakovic d’El raptor de gnoms). Quan això passa, el registre de la seva llengua esdevé quasi poètic. A La mort del corredor de fons caracteritza quatre precioses figures, molt ben definides, de les quals no puc deixar de parlar. Una, sens dubte, és Hakim, el dissortat noi magrebí a qui al·ludeix el títol del llibre i que serveix de detonant i fil conductor del cas criminal. El seu destí basteix un dels eixos de la trama i permet a l’autor endinsar-se en el macabre món del tràfic d’òrgans vinculat a la immigració il·legal.

Els altres tres personatges entranyables no viuen amarats de truculència. Ans al contrari. El doctor Miquel Olivera, tot i que vidu, du una plàcida existència en la seva acollidora casa de La Floresta. El doctor Miquel Olivera no està sol. Comparteix la vida amb dos éssers que se l’estimen per damunt de tot. En Nit, el seu gos. I la Colette, la seva gata. Què us puc dir d’aquest detall? Doncs que, com que no tinc paraules, acabaré la ressenya reproduint les que Jordi de Manuel ha escrit en el capítol d’agraïments. Ah, i per descomptat, posant una foto del Nit (agraeixo la gentilesa del seu amo en enviar-me-la) i de la meva Colette.

El gos Nit i la gata Colette són els únics «personatges» d’aquesta història que existeixen en carn i ossos. N’he mantingut els noms reals i espero que els seus amos –Miquel Llobera i Anna Villalonga, respectivament– reconeguin en el text el caràcter i els tres distintius dels dos animals (La mort del corredor de fons, pàg. 270)

El Nit i la Colette, que ja han llegit el llibre, manifesten el següent:

"Negrots, la novel·la és boníssima. No us la perdeu per res del món".

Torn de nit, d'Agustí Vehí

2012-01-12T00:09:00.006+01:00

Fa uns dies vaig acabar Torn de nit, d’Agustí Vehí, autor del qual ja hem comentat altres obres en aquest bloc. Es tracta del segon número de la novíssima col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que també us he anunciat sobradament.

Els primers dos títols apareixen a les llibreries conjuntament avui, dia 12 de gener (el número 1, Història de mort, és d’Andreu Martín i el ressenyaré aviat). Com que, per sort, jo vaig disposar de les galerades de Torn de nit amb antelació (mil gràcies, Agustí!), ara puc estrenar la ressenya en el mateix moment de l’aparició del llibre. Més immediatesa impossible. Us estic fent un gran favor, negrots, perquè la novel·la és una “perleta” més que valuosa. Per tant, un cop llegiu això, ja podeu sortir corrents a comprar-la.

Recordareu que Agustí Vehí és un home de l’Empordà, un figuerenc en cos i ànima que s’estima la seva terra i la seva gent per damunt de tot. Per tant, no us estranyarà que, si en una anterior novel·la (Ginesta pels morts), havia usat com a subtítol “un blues empordanès”, ara ens aboqui, sense manies, a “un vodevil negre i policial a l’empordanesa”.

I és que la novel·la, que recupera els singulars personatges del magnífic conte Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins del recull Crims.cat), no pot rebre una altra catalogació. Torn de nit és un vodevil divertidíssim, que s’allunya de la típica narrativa negra per oferir-nos una particular versió paròdica de les aventures de la policia local en una petita ciutat gironina: Vilaclara, transposició literària, òbviament, de la capital de l’Alt Empordà.

Abans que ningú no s’estranyi, cal puntualitzar que Crims.cat no és una col·lecció humorística. Ben al contrari, neix amb la pretensió d’esdevenir declaradament negra. L’aportació d'Andreu Martín em consta que així és, com també em consta que ho seran els títols 3 i 4, que arribaran en breu (ho sé de bona tinta, feu-me cas). La novel·la de Vehí representa una excepció. Els seus personatges s’han guanyat un lloc d’honor dins d’aquest univers que tot just s’enceta. Formen part de Crims.cat des del projecte inicial, des del primer recull. Són l’ànima entranyable de la col·lecció. D’altra banda, permeteu-me que, invocant la meva recerca entorn dels gèneres humorístics, afirmi que no hi ha res com la burla, la paròdia i la sàtira per posar damunt la taula algunes realitats que, d’una altra manera, no sempre resulten fàcils d’explicar.

Agustí Vehí és un sentimental. S’estima tant els seus personatges que no pot evitar despertar en el lector una gran tendresa. A hores d’ara, ja considero en Palomu, en Nicetu, en Marcel·lí, en Codipenal i la Jennifer com amics íntims. L’autor empra tots els recursos humorístics de la tratadística clàssica, que ja Ciceró i Quintilià descrivien a la perfecció en la seves retòriques sobre l’humor. La hipèrbole, la deformació lingüística, les llatinades, la turpitudo (trencament de la lògica establerta), la inversió de papers, els jocs de paraules, els renoms, les cançonetes. Dibuixa uns tipus entranyables, cadascun dels quals destaca per una característica especial, i els porta fins a les màximes conseqüències, de manera que la paròdia, grotesca i exagerada, està ben servida.

Amb tot, Vehí no arriba mai a la sàtira descarnada. No és la seva intenció. Ple d’imaginació, no es complau en destruir. Ans al contrari. Un lector que es pogués sentir al·ludit (posem per cas, un policia urbà del torn de nit de Figueres) segurament no s’enfadaria. Es tracta de "riure amb", no de "riure de". Vehí no es carrega res, només actua de testimoni d'uns fets que, passats pel sedàs de la comicitat i de l'histrionisme, li serveixen per explicar coses. No podem oblidar una màxima que la premsa i la televisió ens corroboren cada dia. I és que la realitat, negrots, sempre supera la ficció.

Evidentment, no us explicaré cap dels gags. Seria cruel per part meva privar-vos del plaer de descobrir-los i assaborir-los personalment, però sí que em fa il·lusió desvetllar un “secretillo”. I és que jo, amb nom i cognom (sí, sí, jo mateixa, la que signa aquesta ressenya) apareix a la ficció de la novel·la. I no vull dir res més (excepte gràcies, Agustí, per aquest detall). L’haureu de llegir.

I, apa, això és tot, que si em deixo anar no pararia d’escriure. Us recomano indubtablement el Torn de nit de Vilaclara. Després, m’estareu eternament agraïts.

Exposició a la Biblioteca la Bòbila: pulp fiction a l'espanyola

2012-01-11T14:57:00.002+01:00

Negrots, comencen a passar coses. Ja us vaig avisar.

No és cap secret que, en iniciar-se cada nou any, la negror més densa s'apodera de la nostra ciutat. Enguany, en el marc de la BCNegra, la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet organitza una exposició d'allò més atractiva: La novel·la popular: pulp fiction a l'espanyola.

Serà del 31 de gener al 24 de febrer de 2012.

Em sembla molt oportú, a banda d'absolutament engrescador, recuperar aquells exemplars de novel·letes que feien les delícies dels nostres avis (i no tan avis) i que podem considerar els inicis populars d'un gènere que a tots ens apassiona.

M'agrada la idea de no renegar dels orígens i, sobretot, de reservar un espai per a una literatura indubtablement comercial i de consum, però que, si més no, va aconseguir que un munt de gent practiqués la lectura i s'ho passés d'allò més bé.

Personalment, recordo perfectament les lectures del meu avi (en el seu cas eren les novel·les d'indis i de cowboys, com explico aquí; és a dir, l'equivalent al pulp fiction però en versió western).

És per això que, en nom del record del meu avi i d'una època que mai més no tornarà, respecto moltíssim aquests vestigis del nostre passat.

Així que, endavant amb la visita a l'exposició, negrots. Jo us asseguro que no me la perdré.

Un anunci esperat: BCNegra 2012

2012-01-08T13:39:00.001+01:00

Acabo de rebre en primícia, a través de Jordi Canal, director de la Biblioteca especialitzada La Bòbila de L'Hospitalet de Llobregat, el cartell de l'edició d'enguany de la BCNegra.

Una vegada més, a inicis de febrer, ens espera la cita més important de l'any pel que fa a la literatura criminal.

Immersa com estic en tants projectes negres, que ja anireu descobrint de mica en mica, ara mateix espero la BCNegra amb una extrema il·lusió.

De moment mireu-vos el cartell, tan suggeridor com sempre, i anoteu les dates: del 2 a l'11 de febrer. La resta d'informació, negrots, us arribarà puntualment.

Fins ben aviat i feliç diumenge.

La voz, d'Arnaldur Indridason

2012-01-04T12:53:00.004+01:00

La voz és la segona novel·la que llegeixo de l’islandès que més èxit està tenint com autor de novel·la negra, Arnaldur Indridason. La primera, La dona de verd, em va semblar força interessant, però La voz encara m’ha agradat més. He llegit la traducció castellana del professor Enrique Bernárdez, que ens va visitar l’any passat als Juliols de la UB i sobre la conferència del qual vaig escriure una crònica que podeu llegir aquí.

L’acció de La voz té lloc íntegrament dins d’un hotel de luxe de Reykjavík (avui he descobert que el nom de la capital islandesa significa “Badia de fum”) durant les vacances de Nadal. El violent assassinat del porter servirà per exhumar tota una sèrie d’esdeveniments del passat, alhora que posarà damunt la taula molts dels problemes i xacres de la societat del present.

El protagonista de la novel·la, personatge principal de la sèrie creada per Arnaldur, és el torturat policia Erlendur Sveinsson, per al qual el cas també representarà un revulsiu intern. Erlendur viu aclaparat pel sentiment de culpa que li va causar la desaparició, enmig d’una tempesta de neu, del seu germà petit quan tenien 10 i 8 anys. Aquest fet ha marcat per sempre més la seva vida, fins el punt de bloquejar-lo emocionalment i impedir el seu desenvolupament normal com a marit i, sobretot, com a pare.

Tres històries corren en paral·lel dins la ficció novel·lesca. D’una banda, el cas del porter i la corresponent investigació. D’una altra, la vida privada del protagonista, que inclou novament (ja apareixia a La dona de verd) la presència activa de la seva filla drogoaddicta. Erlendur, arrecerat dins el seu món interior, es traslladarà durant uns dies a viure a l’hotel, de manera que seguirà el cas des de primera línia i podrà fugir, en aparença, de la seva immensa soledat, més profunda per la presència imminent de les festes de Nadal. En tercer lloc, assistirem també a la feina dels companys d’Erlendur, els policies Elínborg (és una dona, encara que el nom per a nosaltres resulti impenetrable) i Sigurdur Óli (aquest és un home). Elínborg apareix molt preocupada per un cas de maltractament infantil que va resoldre i que s’està jutjant en aquell moment; un cas que, a la fi, tindrà un desenllaç imprevist. El lector viu així les circumstàncies d’un delicte que no té lloc en l’estricte present, però que ens mostra les prolongades implicacions que pot tenir la feina policial.

No explicaré la trama, que, en el fons, no és el més rellevant de la novel·la. El més rellevant, al meu entendre, és la descripció de la condició humana aconseguida per l’autor mitjançant un text aparentment de gènere. Se’n surt molt bé a l’hora de denunciar tot un seguit de problemes socials: l’homofòbia, el maltractament infantil, la prostitució, la pederàstia, el món de la droga, la problemàtica dels “nens prodigi”. I, simultàniament, a l’hora de reflectir els defectes de l’ésser humà: la intolerància, l’egoisme, l’avarícia, l’enveja, la gelosia, la incomunicació.

Però ho fa en tot moment, crec, des de l’acceptació dels nostres defectes, des d’una posició fidel i empàtica que no pretén moralitzar ni emetre judicis ètics, sinó simplement dibuixar la realitat. Qui sap si tal vegada - per què no?- per despertar algunes consciències.

M’ha agradat força La voz. Considero que s’adiu molt bé amb el concepte més actual de novel·la negra.

Arnaldur Indridason a la porta de la Llibreria Negra y Criminal

Feliç 2012: Un microrelat de Monterroso per acabar el any

2011-12-30T20:09:00.002+01:00

Benvolguts negrots,

A l'ombra del crim us vol felicitar l'any nou, tot desitjant que ens depari a tots plegats moltes alegries ben criminals. Ara feia temps que no penjava un dels microrelats que tant m'agraden i m'ha semblat que el canvi d'any representava una bona ocasió per fer-ho. Demà, com a darrer dia del 2011, potser alguns humans haurien de dur a terme un acte d'autocrítica per intentar millorar una mica de cara a l'any vinent. Tots sabem qui són: els que amarguen la vida de tota la resta, dels que bonament només volem anar tirant. En qualsevol cas, aquest relat del mestre Monterroso és ben preclar. Va per a vosaltres, negrots. Que sigueu molt feliços.

El salto cualitativo
Augusto Monterroso

-¿No habrá una especie aparte de la humana -dijo ella enfurecida arrojando el periódico al bote de la basura- a la cual poder pasarse?

-¿Y por qué no a la humana? -dijo él.

Feliç i terrorífic Nadal, negrots

2011-12-24T12:39:00.000+01:00

Avui em permeto una bona fricada per felicitar el Nadal a tots els negrots. Uuuuuuh! Que sigui un Nadal de por!

Cels taronges, de Jordi de Manuel

2011-12-21T17:37:00.002+01:00

En menys d’un any m’he cruspit totes les novel·les sergiòtiques de Jordi de Manuel, sense oblidar que també he llegit dos dels seus reculls de contes i alguns relats solts. Només han passat uns mesos i sembla que faci una eternitat, ja que em sento absolutament enteranyinada dins de l’univers d’un autor que se m’ha revelat ple de talent. Immersió total, gairebé com si l’anés a treballar per a una tesi.

Ara tot just he acabat Cels taronges (en dos dies: sentit literal) i, per més que es tracti d’una obra molt breu i potser menor dins de la nissaga, a mi m’ha agradat força. I és que ja només puc enfrontar-me a la interpretació de les novel·les del cicle Sergiot en clau de conjunt. Solament l’aproximació hermenèutica al corpus complet ens atorgarà la veritable dimensió de l’obra. Fet i fet, és així com passarà a la posteritat. Per tant, he considerat Cels taronges com un capítol més (en aquest cas, breu) d’aquest corpus. Senzillament.

Suposo que recordareu, atès que aquí estan publicades la totalitat de les ressenyes, que De Manuel fa un gènere negre amarat de ciència-ficció distòpica, però dintre dels paràmetres d’un futurisme molt proper absolutament versemblant. El resultat ha estat que la majoria de títols, ambientats en el futur en el moment de l’escriptura, ara mateix ja transcorren en el passat. És a dir, s’han convertit en una mena de curioses i imaginatives ucronies que, per bé i per mal, només s’acosten una mica a la realitat.

L’autor du a terme un projecte ambiciós, que l’enfronta a ell mateix. El seu trencaclosques ha de lligar a la perfecció en uns viatges amunt i avall del calendari on els personatges entren i surten, es fan vells o rejoveneixen, la climatologia canvia i el paisatge també. És un engrescador exercici per al lector intentar recordar-ho tot i captar les referències anteriors i posteriors i les picades d’ullet. Tanmateix, De Manuel és prou intel·ligent per confegir unes novel·les que es poden llegir amb total autonomia, independents les unes de les altres. Per tant, negrots, això no us ha de preocupar.

L’acció de Cels taronges es desenvolupa a la primavera de l’any 2008. Descriu el cas d’un segrest no exempt de cruesa (m’ha fet gràcia recordar que el primer que vaig llegir de l’autor també va ser el relat d’un segrest, Segrest exprés, inclòs al recull Crims.cat). Marc Sergiot només apareix, com a protagonista de luxe, fent allò que en castellà en diuen un “cameo”: hi surt uns breus moments per deixar caure el seu savi consell. La novel·la és molt amena de llegir i molt bonica en les petites descripcions de diversos indrets del nostre territori. No debades va guanyar l’any 2000 el Premi de Novel·la Breu de Mollerussa.

A mi personalment ara només em resta esperar en candeletes el nou títol de l’autor, que tot just és a la impremta: La mort del corredor de fons, que apareix el pròxim 19 de gener i que ja vaig anunciar com a primícia fa un parell de dies.

I a vosaltres? Quants us en falten? Apa, aprofiteu el Nadal i fiqueu-vos en la teranyina de De Manuel. Allà, ben enganxadeta i sense ganes de marxar, m’hi trobareu a mi.

Más allá del espejo, de John Connolly

2011-12-20T09:43:00.003+01:00

Más allá del espejo, de John Connolly, és una novel·leta curta, una breu entrega de les aventures del detectiu Charlie Parker que cronològicament se situa entre El camino blanco i El ángel negro. He de dir que jo no he llegit cap d’aquestes dues, però sí dos altres títols encara més recents: Els turmentats i Els amants. Des del començament, com molt bé sap la meva amiga Maria (ui, ara feia dies que no l’esmentava!), em va resultar estranya la narrativa d’aquest autor irlandès. A mig camí entre la novel·la negra, el gènere de terror i les històries fantasmagòriques i esotèriques, Connolly aconsegueix atrapar el lector en unes sorprenents trames sobrenaturals que, curiosament, també reflecteixen la realitat del crim més prosaic i els delictes i delinqüents més comuns.

Más allà del espejo m’ha semblat un text molt atractiu, tal vegada a causa de la seva brevetat (que evita el superflu i no et deixa perdre punt). Però també pel fet que és la novel·la on fa la seva aparició l’inquietant i misteriós personatge conegut com el Col·leccionista, que a partir d’aquí tindrà un paper rellevant en la resta d’entregues de la nissaga.

Sempre envoltat de presències i de presagis, Parker s’enfrontarà amb un cas terrorífic tractat de manera prou interessant. De fet, predominen els ecos dels assassins del passat, però en el present no serà fàcil dilucidar si finalment es produirà un crim que només és una suposició. A partir d’una simple fotografia inexplicable, Parker s'enfronta i desmunta tot un cas que, fins el final, el lector no en té ni idea de com pot acabar. Per a mi, que de tant llegir novel·la negra sovint endevino per on van els trets sense equivocar-me massa, aquesta incertesa ha estat un valor afegit.

Una casa maleïda, un joc de miralls, uns éssers malignes que estenen les seves ales més enllà de la mort... ingredients més que atractius, us ho garanteixo.

Vaig adquirir el llibre en una de les meves habituals compulsions i no me’n penedeixo. És molt inquietant i es llegeix molt bé. El recomano especialment als seguidors de John Connolly, que no quedaran decebuts.

A passar una mica de por, negrots.

Una boníssima notícia: nova novel·la de Jordi de Manuel

2011-12-19T19:17:00.000+01:00

Tot i que ja feia dies que n'estava assabentada, avui em sento superfeliç d'anunciar-vos la imminent aparició d'una nova novel·la de Jordi de Manuel. El seu títol, La mort del corredor de fons i el dia previst per trobar-la a les llibreries, el 19 de gener. Justament d'aquí a un mes.

No és cap misteri per als lectors d'aquest bloc que fa mesos que estic absolutament enganxada en la teranyina demanuelista, el món particular i ple d'originalitat que l'autor ha teixit per recollir les aventures de l'investigador de la policia Marc Sergiot, un personatge ben sui generis que, malgrat tot, es fa estimar.

Per tant, podeu imaginar-vos la il·lusió que tinc. Tanmateix, no es tracta només de la feliç perspectiva de la nova lectura, sinó que s'hi afegeixen tot una sèrie de raons per a mi molt importants que ja us aniré desvetllant més endavant. De moment, ja podeu prendre nota de la notícia. Dia 19 de gener : dia D.

Com sabeu, tractant-se de Jordi de Manuel la qualitat està totalment assegurada.

El joc de Déu, de Salvador Macip

2011-12-15T12:24:00.003+01:00

El joc de Déu, de Salvador Macip, ha estat l’obra guardonada enguany amb el III Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica escrita en català. El seu autor és un metge i un científic, un investigador que fa literatura i que, des de l’humor burlesc i la paròdia, ens proposa en aquesta novel·la una gens trivial aproximació a l’absurd i a les incongruències del món actual.

De tots és conegut que la comicitat i l’humor són recursos molt rendibles a l’hora de reflectir la realitat sense caure en truculències excessives. D’això en sabien un munt els clàssics, tal com Ciceró o Quintilià ens van demostrar en exposar les seves teories literàries al voltant de la retòrica de l’humor. Macip, que utilitza algunes de les claus clàssiques per configurar la seva ficció (la recurrència de l’esquema en cada una de les parts, la turpitudo [i], l’absurd), confegeix una trama surrealista i esbojarrada que, com qui no vol la cosa, va posant en tela de judici els fonaments de la nostra societat actual.

És allò que en castellà diuen, crec que molt gràficament, “no deja títere con cabeza”, però ho fa amb una intel·ligència remarcable, de manera que la novel·la pot presentar diversos nivells de lectura i, per tant, arribar a un sector de públic molt ampli. Si en una primera aproximació El joc de Déu resulta un simple divertiment, quan ens hi acostem tot fent una anàlisi més seriosa i atenta, ens n’adonem clarament de la intenció de l’autor. Com a bon científic, Salvador Macip es complau en qüestionar-ho tot. Per tant, la religió, la ciència, l’avarícia, l’afany de poder, l’estultícia humana, la indefensió del pobre ciutadà, la luxúria, l’ambició desmesurada, l’enveja (per citar només algunes de les tecles que toca) queden clarament exposades damunt la taula.

No explicaré en què consisteix El joc de Déu, però no oblidem que es tracta d’una novel·la fantàstica i, per tant, que es nodreix bàsicament de la imaginació. Déu és a la Terra en presència corpòria i es dedica a embolicar la troca ben embolicada. A partir d’aquí... les paraules clau són (parafrasejant la famosa dita dels astronautes de l’Apol·lo 13): “Sherman, tenim un problema”. No us avançaré res més. Ho haureu de llegir si ho voleu entendre.

L’estructura narrativa és senzilla. Quatre parts encapçalades per quatre citacions –a quina més inquietant– i formades per tot un seguit de capítols extraordinàriament breus. El ritme de lectura, per tant, esdevé fàcil, vertiginós i trepidant. La novel·la, que va al gra i no es deté en cap element superflu, només pretén enganxar el lector en un exercici lúdic i imaginatiu que diverteix força però que, simultàniament, ens fa pensar. Com tota obra d’humor ben treballada, arrenca un somriure sovint i una rialla de tant en tant. Però també pot deixar un regust molt amarg si entenem en la justa mesura la proposta del seu autor.

Felicitats per la novel·la i pel premi, Salvador. I a vosaltres, negrots, us la recomano sens dubte. Us ho passareu molt bé.

[i] Entenem turpitudo com un recurs humorístic consistent a plasmar el ridícul mitjançant un comportament que vagi contra la norma establerta, contra la lògica, contra els costums.

La mala dona, de Marc Pastor

2011-12-11T14:05:00.004+01:00

La mala dona, de Marc Pastor, va ser l’obra guanyadora de la primera convocatòria, l’any 2008, del Premi Crims de Tinta. Es tracta d’una molt bona novel·la que, merescudament, ha obtingut força èxit de crítica i de públic (no debades va, en aquests moments, per la sisena edició). Aquest fet, com us podeu imaginar, em fa molt contenta, atès que estem parlant de la nostra narrativa negra, escrita originàriament en català.

Marc Pastor se m’ha revelat com un escriptor força versàtil, ja que La mala dona és significativament distinta de la novel·la del mateix autor que vaig ressenyar fa pocs dies, L’any de la plaga. Si en aquesta hi trobàvem una trama de ciència-ficció i suspens amb les arrels ben plantades (i mai millor dit) en el cinema clàssic del gènere, ara ens enfrontem amb la reconstrucció novel·lada d’un fet històric: els terribles crims d’Enriqueta Martí, coneguda com “la vampira del carrer Ponent”. Podeu riure de Ted Bundy, Albert Desalvo i Charles Manson tots junts, perquè aquí, al mateix cor de Barcelona, molt abans ja vam tenir una assassina en sèrie d’allò més cruenta.

Crec que mai no sabrem del cert l’abast dels seus crims, però Barcelona va viure un llarg període de pànic mentre ella actuava. Els nens eren les seves víctimes. Segrestos, tortures, assassinats, antropofàgia, vampirisme, proxenetisme, pedofília. En això consistien les activitats de la “mala dona”, nascuda a Sant Feliu de Llobregat el 1868 i morta a la presó de Barcelona el 12 de maig de 1913 (sembla que d’una brutal pallissa). En els terribles afers d’Enriqueta Martí, que també exercia de remeiera, hi estava implicada una part de l’alta societat barcelonina, corrupta i viciosa.

En aquesta esgarrifosa història indaga Marc Pastor, amb intel·ligència i originalitat. Tot disseccionant els fets reals, confegeix una trama policíaca que ressegueix la investigació dels crims i que fa sobresortir Moisès Corvo, un personatge absolutament fascinant. Corvo és una mena de cowboy català i urbà, sempre recolzat pel seu fidel company, Juan Malsano (poca broma amb els noms: Corvo i Malsano). L’autor munta un relat molt atractiu on, com un Harry el Sucio qualsevol, Corvo ha d’enfrontar-se no solament a l’assassina, als seus còmplices i al món de l’hampa, sinó també als mateixos caps policials i a les autoritats, que no tenen cap intenció de destapar la corrupció ni de promoure el pànic.

La novel·la té un vessant costumista molt interessant. Situada l’acció al llarg de l’any 1911 i dels inicis de 1912 (fins a la detenció de “la vampira”), el lector es veu abocat a passejar per la Barcelona de fa un segle i a contemplar els llocs (carrers, teatres, casinos, tavernes, cases de luxe, prostíbuls) i la manera de viure dels seus habitants. Al meu entendre, la novel·la presenta un crescendo important. Si l’inici m’ha semblat més calmat i senzill, a mesura que hom avança en la lectura es va sentint cada vegada més fascinat i implicat, més sorprès i astorat. Diríem que gairebé incrèdul davant de la més absoluta maldat i estultícia humana que la ficció recull i que resulta impossible desvincular de la realitat històrica.

Amb tot, l’encert principal de La mala dona és, sens dubte, el punt de vista que planteja l’autor. Pastor confegeix un exercici retòric agosarat i personal que li serveix per distanciar-se de la pura crònica històrica i per introduir-se allà on l’interessa. Tria una veu narrativa insòlita que pot jugar el paper de narrador omniscient amb total impunitat i alhora esdevenir una primera persona. El narrador va més enllà del simple narrador-testimoni i pot parlar-nos del passat, del present i del futur, fer-nos prediccions, descobrir les qüestions més amagades dels personatges, colar-se en qualsevol ambient, en qualsevol lloc, a qualsevol hora. Pot adoptar formes diverses, dialogar amb tothom i, el més important, xerrar directament amb nosaltres. El narrador fa confidències al lector i li destapa sensacions i sentiments propis i aliens en un sorprenent exercici metaliterari. Mai no ens permet perdre de vista que estem llegint. És una veu dialèctica, que fins i tot es justifica o demana disculpes quan ens para alguna petita trampa o ens informa a deshora d’alguna qüestió important.

No diré qui és, perquè, tot i que ella mateixa (aquesta veu), es presenta de seguida, trobo de justícia que cada lector assisteixi al fet de descobrir-la personalment. Tanmateix, no negaré que m’ha semblat molt interessant i que està tractada amb una benignitat que Marc Pastor ha sabut transmetre molt bé. Ah, i que ningú no es pensi que la veu és la veu del mal. No és Enriqueta Martí.

Negrots, recomano la novel·la. Estic segura que molts de vosaltres ja l’haureu llegit. Però si algú no ho ha fet, que no tingui dubtes. La mala dona, entre d’altres coses, demostra novament la bona salut de la narrativa negra en català.

Felicitats, Marc.

Barcelona, la nuit, de Quico Romeu

2011-12-07T17:18:00.000+01:00

Estic exultant de contenta. Tinc amics tan amables i creatius, tan atents amb mi, que no me'n sé avenir. I tampoc no sé com donar les gràcies.

Avui en Quico Romeu (actor, director de teatre, escriptor), que ja fa un temps em va dedicar aquell bonic relat intitulat Atura't, malfactor, m'ha tornat a distingir amb una de les seves obres d'art. En aquest cas, un vídeo fantàstic de la nit barcelonina, unes imatges suggerents i encisadores acompanyades d'una música incomparable. Tot plegat ben negrot, amb reminiscències del gènere clàssic al més pur estil dels anys 50.

No us el perdeu, perquè és molt bo.

Amb ell us deixo: Barcelona, la nuit. I milers de gràcies, Quico.

La web de crims.cat: un autèntic luxe

2011-12-07T13:01:00.006+01:00

Benvolguts negrots,

Avui em fa especialment feliç donar-vos una bona notícia, que està relacionada amb l'aparició de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que publica Alrevés i dirigeix Àlex Martín Escribà, i de la qual ja us n'he parlat en diverses ocasions.

El cas és que ara ens arriba la web. I és una web d'autèntic luxe, com podreu veure si us hi passegeu una estona.

Hi trobareu tot allò que val la pena respecte a les novetats que van apareixent en català. I, naturalment, els títols en primícia de les obres que publicarà la col·lecció.

Us avanço els dos primers, de dos autors de primera categoria:

Història de mort, d'Andreu Martín

i Torn de nit, d'Agustí Vehí (a tots els seguidors negrots us aviso que en aquesta hi ha una bonica sorpreseta: "y hasta aquí puedo leer").

D'altra banda, tinc l'honor de formar part en certa manera d'aquest projecte i que els seus responsables hagin enllaçat aquest espai, A l'ombra del crim.

Ara no teniu excusa per no llegir novel·la negra en català. Les portades han de començar a resultar-vos familiars. Espero que tot plegat us agradi. No em falleu, negrots.

Un intrús a l'estany, de Joan Marcé

2011-11-29T12:34:00.009+01:00

Un instrús a l’estany és la primera novel·la de Joan Marcé, arquitecte nascut a Viladecans i resident a Besalú, que ha iniciat, amb bon impuls, la seva carrera d’escriptor.

Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre, de manera que vaig poder sentir de boca de l’autor les intencions que l’animaren a l’hora d’escriure’l. Marcé va parlar d’un thriller d’acció, trepidant i àgil, que pretenia entretenir el lector i fer-li passar una estona distreta. No ens va enganyar gens, ja que Un intrús a l’estany és precisament això. Una ficció palpitant de suspens i aventures on els dolents són d’allò més dolents i els bons, per damunt de tot, són bons.

La novel·la segueix una pauta narrativa clarament cinematogràfica. Partint d’una sorprenent descoberta científica (relacionada amb la genètica) que pot capgirar el coneixement humà, apareix la típica trama de conspiració organitzada des de les altes esferes. Certs poderosos no poden tolerar que es faci públic un descobriment tan important. Per tant, se serviran de tots els mitjans de què disposen (que són molts) per tal d’evitar-ho.
Al llibre hi trobem de tot i en bona quantitat: científics sense escrúpols, mafiosos, sicaris, assassinats, explosions, persecucions. La novel·la, que m’ha recordat pel·lícules com L’informe pelicà o The net, no s’està de res.

Mig Catalunya (especialment Banyoles, Gratallops i Barcelona), Canàries, els Estats Units, París: un munt de variats escenaris participen en unes peripècies ben travades –que no deixen respirar el lector amant de l’acció– que posseeixen uns certs tocs de ciència-ficció i que, sobretot, posen de manifest un clar exercici d’imaginació.
Curiosament, m’ha semblat més versemblant la hipòtesi de la descoberta científica (tal vegada per la meva ignorància en aquests temes) que no pas tota la resta. No em resulten creïbles gran part de les coses que passen, especialment pel que fa al component exageradament heroic dels personatges bons (sobretot el de l’Eva, per a mi excessiu).
Tanmateix, suposo que això no té cap importància en una novel·la d’entreteniment on el lector ja sap a què s’enfronta. Com en els còmics, l’oposició clarament marcada entre el bé i el mal sovint implica una polarització que, en la vida real, no sembla possible. En qualsevol cas, tampoc no m’atreveixo a discutir-ho del tot, perquè ja he comprovat massa vegades que la realitat supera la ficció.

Això sí: ningú no escriu un article d’investigació científica seriosa –de 60 pàgines!– en les circumstàncies en que ho fa en Ramon Verdaguer. Seria un Expedient X més insòlit que el cas científic del genoma.

Bromes a banda, podem concloure que tenim entre mans una novel·la en llengua catalana que explora els límits del gènere d’acció, intriga i criminal amb una total naturalitat. Sense complexos. Això és el que em sembla més remarcable d’Un intrús a l’estany. L’alè de normalitat que atorga a la nostra literatura. Com ha de ser.

Felicitem l’autor, que tingui molta sort en el futur, i fins ben aviat, negrots.

Presentació de "La mar no sempre tapa", de Sebastià Bennasar: reportatge gràfic

2011-11-22T23:48:00.000+01:00

Avui ha tingut lloc a l'Espai Mallorca la presentació del llibre de Sebastià Bennasar, La mar no sempre tapa, tal com us havia anunciat. Ha anat força bé, en un ambient tranquil i càlid. Evidentment, no escriuré jo mateixa la crònica, atès que, juntament amb Antoni Trobat, historiador i periodista, i el mateix autor, he participat en la presentació. Tanmateix, us deixo un petit reportatge gràfic per si us fa gràcia veure'l.

Que passeu una bona nit, negrots.

Sakura, de Salvador Iborra. In memoriam.

2011-11-18T12:46:00.006+01:00

Suposo que molts de vosaltres ja sabeu que aquest vespre tindrà lloc un acte d'un homenatge al poeta valencià Salvador Iborra (Espai Mallorca, 19 hores), absurdament assassinat el dia 29 de setembre al barri del Raval de Barcelona. El seu amic de l'ànima, Sebastià Bennassar, juntament amb la bona gent de l'Editorial Alrevés, han decidit retre-li també un altre tribut. És per això que han decidit posar a disposició del públic en general de manera gratuïta un enllaç amb el seu relat Sakura, que el Salva va escriure per a l'antologia de relats negres Crims.cat. Jo que el vaig llegir en el seu moment, el considero un text original i ple de personalitat, que mostra clarament la sensibilitat del poeta.

SAKURA, DE SALVADOR IBORRA

http://alreveseditorial.com/media/file/libros/98_Adjunto.pdf

(LLEGIR AQUÍ)

Amb emoció, recordo quan vaig adquirir Crims.cat i vaig llegir la història. Repassant-la, trobo que conté una bellesa gairebé sobrenatural.

Amb ràbia, no puc res més que repetir allò que ja vaig escriure:

Cal maleir dos cops els assassins de poetes, perquè maten un home i la seva paraula.

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennassar

2011-11-18T11:32:00.002+01:00

He de confessar que La mar no sempre tapa és la primera novel·la de Sebastià Bennassar que he llegit, ja que fins ara només el coneixia a través dels seus articles periodístics i d’alguns dels seus relats breus. I he de confessar també que, per a mi, ha estat una agradabilíssima sorpresa.

Amb La mar no sempre tapa Sebastià Bennassar va guanyar aquesta primavera el Premi de narrativa Vila de Lloseta 2011. Com ha comentat el mateix autor, a mi també em sembla interessant i un signe de normalitat que una novel·la negra hagi pogut alçar-se amb un guardó de narrativa generalista. La qualitat de la literatura, a veure si ja ens ho fiquem al cap definitivament, està (o així hauria de ser) per damunt dels gèneres.

De tota manera, i malgrat la seva brevetat (que possiblement venia imposada per les bases del concurs), La mar no sempre tapa és molt més que una novel·la de gènere. Agradable de llegir, amb un desenvolupament de tall clàssic i un vessant criminal no exempt de truculència (una víctima llençada al Mediterrani amb disset ganivetades no és poca cosa), La mar no sempre tapa excel·leix en el vessant de reflectir de manera crítica i realista la societat del moment. Felicito Bennassar per la seva capacitat de síntesi. En poques línies és capaç de fer una dissecció lúcida i precisa de la realitat de Mallorca. Una dissecció que, de retruc, resulta perfectament extrapolable a la resta de l’Estat i més enllà.

Bennassar es mostra inflexible. No perdona res i, com qui no vol la cosa, posa del revés l’especulació del sòl, la desfeta immobiliària, la degradació del paisatge, de la natura i dels barris, l’arribada i l’establiment dels estrangers a l’illa, la problemàtica del turisme, la prepotència de la classe política, la corrupció, el pla de Bolonya a la Universitat... En fi, que, com diuen en castellà, “no deja títere con cabeza”. I el que més m’agrada és sentir que ens hem entès tan bé, perquè combrego absolutament amb totes i cadascuna de les seves opinions. Per a mi, Bennassar demostra tenir la ment molt clara.

No sé si ho sabeu –però en tot cas us ho recordo–, que jo ajudaré a presentar la novel·la el pròxim dimarts dia 22 de novembre a l’Espai Mallorca de Barcelona (19.30 hores). Per tant, no vull escriure aquí tot el que penso dir allà. Seria massa repetitiu. Però sí que m’agradaria destacar l’exercici de metaliteratura que du a terme en Sebastià. Un joc que consisteix en incloure referències literàries reals en la trama de ficció. El cas criminal se sustenta en una sorprenent troballa: un suposat conte inèdit de l’autor afroamericà Chester Himes, un dels clàssics del gènere negre als Estats Units i que, per si algú no ho sap, va existir de debò. Amb la referència a Himes i a Robert Creeley, un altre escriptor americà que va viure realment a Mallorca, Bennassar vol retre homenatge als grans de la novel·la negra i de la literatura en general, a alguns dels grans escriptors i poetes del segle xx que, endemés, en alguns casos van passar per l’illa.

Evidentment, no penso explicar res de la trama. Tanmateix, vull consignar que la ben lligada interacció realitat-ficció resulta molt atractiva per a la gent que, com jo, ens estimem tant la literatura. El desenvolupament de la investigació és a mans de dos personatges, el periodista de crònica negra (com no!) Andreu Julià i el tinent Pou de la Guàrdia Civil de Manacor. Andreu Julià ja havia aparegut en dues novel·les anteriors de Bennassar, El botxí de la ciutat de Mallorca i Cartes que no lliguen.

A la novel·la hi trobem de tot. Des dels típics confidents dels baixos fons (un proxeneta i un transvestit sempre amics del seus amics) passant pel passat tràgic del protagonista (la dona morta en un accident de cotxe amb un fill en camí) i per les preocupacions familiars del policia. Fins i tot hi trobem l’exaltació de la gastronomia, temàtica a la qual són tan proclius els detectius de la Mediterrània. Tot un sèrie de llocs comuns del gènere que funcionen la mar de bé. I és que precisament el lector afeccionat sovint es complau en reconèixer un llocs comuns que el subjuguen.

En fi, negrots, que recomano sens dubte la novel·la. I, per descomptat, en Sebastià Bennassar i jo us esperem el dia 22 a l’Espai Mallorca. No ens falleu!

Feliç divendres.

Una notícia inesperada i esperançadora: Benavente i Batelaar

2011-11-16T18:01:00.002+01:00

El nostre bon amic Jaume Benavente pot sentir-se feliç. De sobte, s'ha trobat amb aquesta inesperada notícia que com a negrots ens ha de fer ben contents. No debades vam gaudir força de la lectura de la seva novel·la El quadern de Nicolaas Kleen, que vaig ressenyar en el seu moment. Avui, la novetat és aquesta:

"Desde Sandra Bruna Agencia Literaria proponemos EL CUADERNO DE NICOLAAS KLEEN de Jaume Benavente Cassanyes para optar al III Premio de Novela Otras Voces, Otros Ámbitos.

EL CUADERNO DE NICOLAAS KLEEN es el primer título de una tetralogía de novelas centradas en Marja Batelaar, con las que Jaume Benavente explora el alma del crimen y dibuja un universo transitado de personajes densos e inquietante...s, fugitivos, a través de una Europa nebulosa. Novela negra y de suspense, con un estilo literario claro, lleno de matices y referencias y que representa una singular mirada sobre la sociedad europea contemporánea".

Editada en català per Columna Edicions (Premsa ColumnaEdicions) i en castellà per Roca Libros.

Més informació:

http://rocaeditorial.com/catalogo/el-cuaderno-de-nicolas-kleen-742.htm

http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/el-quadern-de-nicolaas-kleen_12080.html

http://www.sandrabruna.com/libros.php?id_libro=1740&lang=es

Jaume, esperem que tinguis tota la sort que et mereixes i que aviat poguem penjar aquí la notícia del teu premi.

I a vosaltres, negrots, si encara no heu llegit la novel·la, aprofito per tornar-vos-la a recomanar.

Nota explicativa (i una petició)

2011-11-16T17:30:00.000+01:00

Estimats negrots,

Sé que vaig prometre ser present avui a l'acte de presentació de la darrera novel·la d'Andreu Martín, Cabaret Pompeya. Fins i tot a ell (amb el qual vaig coincidir a la presentació del llibre de Teresa Solana) li vaig dir que hi aniria. Però tinc tanta feina i tants assumptes a resoldre, que em serà impossible.

Per això us vull fer una petició. Si algun negrot hi va i vol enviar-me alguna foto o escriure una petita crònica, ambdues coses seran ben rebudes.

Moltes gràcies a tots.

L'any de la plaga, de Marc Pastor

2011-11-13T13:09:00.004+01:00

Anit vaig acabar la lectura de L’any de la plaga, de Marc Pastor. Una novel·la de ciència-ficció, amb tints de thriller, que també podem situar dins l’òrbita de la narrativa fantàstica. Ja sabeu que, massa sovint, la frontera entre aquests gèneres no queda del tot clara, però, en qualsevol cas, L’any de la plaga conté una bona dosi d’intriga, de fantasia futurista, de ciència-ficció de caràcter apocalíptic i d’acció trepidant.

Marc Pastor no amaga (i queda molt clar des del principi) que el llibre és una nova versió, una recreació (un remake, que diríem en l’argot cinematogràfic) de la pel·lícula de 1978 La invasión de los ultracuerpos, de Philip Kaufman. Diu Pastor a l’inici dels agraïments: Quan de petit vaig veure “La invasión de los ultracuerpos”, vaig saber que jo havia d’explicar aquella història. I així ho ha fet en aquesta novel·la. Tanmateix, una servidora –que té uns anyets més que en Marc i que no és menys cinèfila–, s’ha remuntat tota l’estona a una cinta anterior, la que a mi m’ha servit sempre de punt de referència respecte a aquest argument. M’estic referint a La invasión de los ladrones de cuerpos, dirigida per Don Siegel el 1956 i el títol de la qual sempre m’ha semblat més encertat. La paraula “vaina”, així en castellà, mai més s’ha pogut deslligar en el meu imaginari de les terribles espores procedents de l’espai exterior. Per cert, que encara comptem amb una tercera versió, que considero infumable, protagonitzada per la hieràtica Nicole Kidman, intitulada simplement Invasión i dirigida el 2007 per Oliver Hirschbiegel.

De com s’ho munta Marc Pastor per gestionar una trama tan coneguda és un secret del qual, evidentment, no us en penso avançar res. Ho haureu de llegir vosaltres. Però sí que puc assegurar que la novel·la és capaç d’enganxar un sector molt ampli de públic i, sobretot, de fer les delícies dels afeccionats al gènere. Amena, de diàlegs molt àgils i de ritme addictiu, L’any de la plaga resulta molt agradable de llegir i molt interessant com a exercici literari. Al llarg de la lectura, allò que més m’ha encuriosit ha estat la incertesa al voltant de com l’autor plantejaria el desenllaç. I he de dir que m’ha agradat. Té quelcom de poesia èpica que no deixa de transmetre una lliçó envers el gènere humà.

L’any de la plaga posseeix un caire absolutament cinematogràfic. És terriblement fàcil imaginar-se-la convertida en pel·lícula. Fins i tot algunes escenes (seqüències?) semblen extretes d’un film americà. En algun d’aquests moments, m’ha semblat que hi mancava una certa versemblança en la construcció d’algun personatge, però, ateses les característiques de l’obra, és una afirmació totalment personal. Com que no vull avançar res, només donaré una pista a qui ja hagi llegir el llibre: em refereixo a les converses Irene-Dolors-Víctor a casa de la Dolors (jo hauria preferit un desenvolupament menys sensacionalista i més casolà). Potser els personatges haurien d’haver actuat amb més por i més naturalitat, amb menys iniciativa. Crec que, sobretot pel que fa a la Irene, hauria resultat més creïble.

M’han encantat les nombroses referències cinematogràfiques de la novel·la, que comparteixo gairebé al cent per cent i que he entès a la primera. Ja sabeu que el cine és la meva segona (o primera???) passió i, per tant, jo també m’he criat a l’aixopluc de milers de personatges, situacions i frases del cel·luloide que formen part indestriable de la meva vida real. Suposo que no tothom associa les paraules Klaatu barada nikto, sense cap mena de problema, amb una pel·lícula clàssica de ciència-ficció que a mi (i al meu pare) ens encanta. Estic parlant de Ultimátum a la Tierra, de 1951, protagonitzada per un sensacional Michael Rennie. Doncs bé, per a mi aquesta referència (i la gran majoria que apareixen a la novel·la) no fan sinó representar feliços records de cine que Marc Pastor m’ha retornat de manera inesperada. Des d’aquest punt de vista, n’he gaudit tant que no puc dir res més que “gràcies, Marc”.

Mentre llegia, m’he sentit identificada amb el personatge d’en Víctor, que tot ho viu en clau de ficció, sigui literària, cinematogràfica o musical. I no exagero, perquè els meus amics i coneguts saben (i m’ho han dit més d’un cop) que sempre relaciono la realitat amb trames i arguments de ficció. Per això, mentre llegia L’any de la plaga, m’han vingut a la ment totes aquelles cintes americanes dels anys cinquanta, algunes mal anomenades de sèrie B, que, per bé i per mal, m’han convertit en allò que sóc (que alguns som) actualment. Des d’El increible hombre menguante a La mosca i passant, una mica més endavant, per Fahrenheit 451 i El planeta de los simios (i prego que em perdoneu els títols en castellà, però per a mi no tenen sentit si no són així).

M’ag M'agrada molt que la literatura catalana tingui autors com Marc Pastor, capaços de situar la ciència-ficció en l’univers de les nostres lletres amb normalitat. Ja sé que sempre advoco pel mateix, però em sembla importantíssim que s’escrigui de tot en la nostra llengua. D’altra banda, heu de saber que L’any de la plaga és un dels títols finalistes al III Premi Ictineu a la millor obra fantàstica escrita en català (la data de lliurament és el proper 26 de novembre). En qualsevol cas, Marc Pastor és un escriptor versàtil, que també conrea el gènere criminal. En breu, comentaré La mala dona, que crec que us interessarà molt.

Feliç diumenge plujós, negrots.

Presentació de "La Cua de Palla: retrat en groc i negre" a la Bòbila

2011-11-12T12:18:00.002+01:00

Ahir vam assistir a un acte fantàstic, esperat i anunciat aquí i que va resultar molt concorregut. Em refereixo a la presentació, a la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, del llibre d’Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, La Cua de Palla: retrat en groc i negre. Acompanyats pel regidor de cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet i pel director de l’Editorial Alrevés, Josep Forment, els dos autors ens van fer cinc cèntims, ben emocionats, de la gènesi i del procés d’escriptura del llibre. Un projecte que, per la envergadura que posseeix, ha ocupat cinc anys de la seva vida.

La Cua de Palla: retrat en groc i negre em sembla un necessari i rigorós assaig sobre la col·lecció –en aquest cas de novel·la negra, detectivesca, policíaca o criminal– més important a casa nostra, sorgida de la iniciativa de Manuel de Pedrolo i continuada per Fuster i Comas. Normalitzar tots els racons de la nostra cultura, de la nostra literatura, implica també estudiar-los i documentar-los amb seriositat. Aquest volum, que tinc a casa des de fa dies i que he fullejat prou detingudament, em sembla una esplèndida mostra d’aquesta premissa.

Deixo en suspens el compromís de comentar el llibre de manera més profunda en un futur, però de moment us puc dir que paga moltíssim la pena i que jo diria que és de consulta obligada per a tots els amants del gènere i per a tots els amants de la literatura en català.

L’acte d’ahir va resultar un èxit de públic. Tothom estava satisfet. Jordi Canal i Àlex Martín, que són dues persones entranyables i magnífiques, van presentar el seu llibre des de l’orgull d’una feina ben feta amb la qual havien après i gaudit molt. L’editor també estava ben content (admiro l’aposta envers el gènere, tant pel que fa a les obres de creació com als estudis, de la gent d’Alrevés). I el regidor, veient la gentada que s’havia arribat a reunir, se sentia orgullós de ser l’amfitrió i de poder presumir de disposar de la biblioteca amb el fons negre més important de tot l’Estat (recordem que en Jordi Canal n’és el director).

En fi. Una tarda de divendres molt ben aprofitada, després d’una intensa setmana de negror.

La gent entrant

Els autors: Àlex Martín i Jordi Canal

Jordi Canal, signant

La gent d'Alrevés

Novetat: un assaig sobre Barcelona i Vázquez Montabán

2011-11-11T17:16:00.004+01:00

Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona és el volum que, calent calentíssim, acaba de publicar l'Editorial Alrevés. Alrevès ja fa temps que aposta per la literatura assagística i de ficció a l'entorn del gènere negre a casa nostra (ja us he parlat aquí de la col·lecció de novel·la negra en català, Crims.cat, el primer número de la qual apareixerà aviat).

El llibre que us anuncio avui, escrit per l'anglès Michael Eaude (que viu a Barcelona des de fa més de vint anys) fa un repàs a la producció de Vázquez Montalbán tot estudiant les obres que tenen com a rerefons la nostra ciutat, siguin o no novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho.

Acabo de rebre el volum i encara no l'he pogut llegir, però l'he fullejat amb atenció i m'ha semblat d'allò més interessant. Barcelona, la figura de l'escriptor, l'etapa política que va viure i que la seva literatura reflecteix. Una mirada que pot dir-nos moltes coses.

De mica en mica, i a l'aixopluc de l'èxit del gènere, és satisfactori veure com van proliferant els estudis que se n'ocupen. Aquest fet contribueix a normalitzar la nostra narrativa criminal i també, per què no dir-ho, a revestir-la d'una importància que massa vegades se li ha negat.

És gratificant que alguns editors tinguin l'encert de tirar endavant amb aquests projectes i A l'ombra del crim es complau en poder-los anunciar a tots vosaltres.

Aviat més notícies, negrots.

Presentació de L'Hora Zen, de Teresa Solana

2011-11-10T22:51:00.001+01:00

Com ja vaig avisar, avui teníem una nova cita a Negra y Criminal. Em refereixo a la presentació de la darrera novel·la de Teresa Solana, L’Hora Zen, ja ressenyada aquí i que us recomano vivament.

El cert és que aquestes trobades negres resulten un autèntic plaer. Tan disteses i entranyables com hom pot esperar, sempre allunyades de la rigidesa formal i molt gratificants per al públic assistent. Teresa Solana ha fet gala de la modèstia, l’alegria i la sinceritat que la caracteritzen i Andreu Martín, un presentador d’excepció i de luxe, ens ha ofert una estona divertida (més breu del que hauríem desitjat) amb la seva capacitat d’engrescar el personal broma va i broma ve.

La llibreria, càlida i plena de racons com sempre, amb en Paco Camarasa fent d’amable amfitrió. El vinet, les patates de Badalona i un ambient carregat de complicitat entre una colla d’afeccionats al gènere. Una bona manera de cloure un dia laborable en aquest mes de novembre ple d’esdeveniments criminals.

Que passeu una bona nit, negrots.

Presentació d'Un intrús a l'estany, de Joan Marcé

2011-11-10T11:38:00.001+01:00

Ahir dia 9 de novembre, a les 19.30 de la tarda, va tenir lloc a Proa Espais la presentació barcelonina de la primera novel·la de Joan Marcé, Un intrús a l’estany. Un acte inusitadament breu i casolà, agradable i planer, on l’autor va estar acompanyat de bons amics i família. Per a mi va resultar una presentació una mica sui generis (i suposo que per a altra gent), atès que l'encarregada de tirar-la endavant no fou cap personatge relacionat amb la literatura, sinó la cuinera Ada Parellada.

No em pregunteu el perquè. Penso en qüestions d’amistat o similar. El cert és que Parellada va saber mostrar-se molt simpàtica, però va parlar de cuina més que de literatura i, és clar, a mi (per més que m’ho vaig passar bé), em va xocar una mica. Haig de dir, però, que ens va obsequiar amb uns bombons boníssims.

Sembla que el llibre (que jo ja tenia fent cua a la meva lleixa i que espero llegir en breu) posseeix un vessant d’entreteniment molt clar. Format thriller, amb alguns tocs de ciència-ficció (sense marcians, com va dir l’autor) i amb una significativa dosi d’acció. Marcé s’endinsa en el món de la genètica per confegir una ficció que, segons van insistir els qui ja l’han llegit, t’enganxa des del primer moment.

Al final, copeta de cava i signatura de llibres. Joan Marcé va signar el meu, òbviament. Em va semblar una persona agradable i crec que encara no tenia clar que avui pagaria el peatge d’aquesta crònica. Des d’aquí li desitjo que tingui molt d’èxit. I que es prepari, que després vindrà la ressenya.

Fins ben aviat, negrots.

Presentació d'Ombres en la nit, de Ferran Torrent

2011-11-09T00:30:00.004+01:00

Avui la nostra enviada especial, corresponsal d'excepció al País Valencià, Elena Serra Cerdà, ha assistit a la presentació de l'últim llibre de Ferran Torrent, una novel·la negra de trama històrica. L'acte ha tingut lloc a Alzira i la nostra amiga ha estat tan amable i diligent d'escriure aquesta crònica i d'adjuntar un esplèndid reportatge fotogràfic. I tot la mateixa nit. Una gran col·laboració, amiga. Ja ho veieu, negrots. Si el bloc no va a la presentació, la presentació ve al bloc. Moltíssimes gràcies, Elena.

Crònica d'Elena Serra Cerdà (a la foto amb l'autor)

Avui a les 19 h a la Casa de la Cultura d’Alzira, l’escriptor Ferran Torrent (Sedaví, 1951) ha presentat la seva darrera novel·la, Ombres en la nit.

L’acte ha estat molt familiar i acollidor. El novel·lista ha explicat el procés de creació, tot dient que la idea va sorgir quan feia una neteja de llibres i va trobar L’home a la recerca del sentit escrit per Víctor Frankl, un supervivent dels camps d’extermini nazi que va aconseguir perdonar els seus torturadors.

L’escriptor ha explicat que ha trigat un any i mig llarg en enllestir aquesta novel·la coral. Ha sigut complex encaixar les diverses trames: un espies britànics, la resistència clandestina republicana, un falsificador, un boxejador.

També s’ha parlat de la relació de les seves obres amb el cinema: "L’illa de l’holandés”, “Gràcies per la propina”, “La vida en l’abisme”, i del procés d’adaptació de la novel·la al guió.

Després de presentar l’obra, hi ha hagut un torn obert de preguntes. Torrent les ha contestat totes i ha aprofitat per tocar diversos temes: la crisi actual; consells per a escriptos novells; els drets d’autor; el procés creatiu; el món editorial; l’e.book; la difusió dels llibres: el funcionament del “boca a orella”; els seus possibles projectes per a una nova novel.la. Ha xerrat cordialment amb els seus lectors, agraïnt la presència de tots a l’acte. Seguidament, ha signat exemplars i ha atès la premsa.

Sinopsi d'Ombres en la nit: 1947. Santiago Cortés mai no ha tingut una existència fàcil: és gitano, militant del Partit Comunista i supervivent del camp de concentració de Dachau. Acabada la guerra, s’uneix a un grup de víctimes que persegueixen una finalitat comuna: assassinar els nazis encarregats dels camps de concentració, amb un objectiu concret: el científic Heinrich Henkel.

L’obra ens planteja diversos interrogants: Fins a quin punt podem viure amb la càrrega de l’odi? L'odi pot destruir-nos? És justa la venjança, l’ull per ull? Fins on arriba la capacitat del perdó?

Vídeo promocional de la novel·la:

http://bromera.com/promo/ombres/

Nota: la dificultat causada pel pes de les fotos m'impedeix penjar-les totes, però les reservo per al moment de la ressenya. Moltes gràcies.

Una altra presentació: Cabaret Pompeya, d'Andreu Martín, a l'Ateneu Barcelonès

2011-11-08T11:48:00.001+01:00

Hola, negrots

M'estic desquiciant, perquè la cosa aquest novembre està prenent un caire que no sé si podré suportar.

El cas és que us anuncio una altra presentació. Serà el pròxim dia 16, dimecres, a l'Ateneu Barcelonès. Parlem del mestre del gènere en català, Andreu Martín, i de la seva darrera novel·la, molt ambiciosa, guanyadora del Premi Sant Joan Unnim 2011. El títol: Cabaret Pompeya.

L'acte s'endevina ben concurregut i per això ha calgut que reservés les entrades, gràcies al meu germà Jordi (cada vegada més negrot), que m'ha avisat. Ara ja està fet, ja tinc el lloc assegurat i espero el dia amb delit.

Espavileu-vos vosaltres també, estimats negrots. Pagarà la pena.

Negra i mallorquina: un assaig d'Alejandro Casadesús

2011-11-07T18:01:00.003+01:00

Fa temps que, com sabeu, intento divulgar la necessitat de normalització de la narrativa negra en català. Una normalització que cada vegada em sembla més a prop, atesa la quantitat d'autors que s'hi dediquen. Autors, endemés, d'una gran diversitat i d'una indubtable qualitat.

Resulta innegable que l'aposta editorial i un públic procliu a llegir les obres és indispensable, però també ho és l'estudi del gènere, la seva investigació, tant des d'un punt de vista sincrònic com diacrònic. En aquesta línia, em complau fer-me ressò de l'aparició recentíssima de l'assaig d'Alejandro Casadesús Bordoy intitulat Negra i mallorquina. Orígens i evolució de la novel·la policíaca a Mallorca, publicat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Aquest assaig neix amb la intenció de presentar tota una sèrie d’autors mallorquins, de naixement o d’adopció, que han tractat en algun moment de la seva trajectòria literària el gènere policíac en llengua catalana. L’estudi de les seves obres permet comprendre millor la realitat social i política mallorquina de les darreres dècades.

Damunt del nom de l'assaig us he enllaçat el Catàleg on podeu tafanejar i comprar.

No parem, negrots!

Una altra presentació a Negra y Criminal: L'Hora Zen, de Teresa Solana

2011-11-07T13:16:00.004+01:00

Negrots, ja us vaig dir que aquest mes de novembre era un no parar.

Ara li toca el torn a la presentació del darrer llibre de Teresa Solana, L'Hora Zen, ja ressenyat en aquest espai. Com us podeu imaginar, jo no m'ho penso perdre per res del món. Tot seguit hi trobareu la informació:

El proper dijous 10 de novembre

a les 19,30 hores

(una hora molt zen i plena de complicitats)

Andreu Martín vindrà a Negra y Criminal (carrer de la Sal, 5, Barcelona)

a presentar-nos la darrera novel·la de Teresa Solana

amb la presència de l’autora

Us hi esperem

Om!

Mort a Istanbul, de Petros Màrkaris

2011-11-06T18:49:00.002+01:00

He de reconèixer que m’ha costat una mica entrar dins l’univers de Mort a Istanbul. Els motius poden ser diversos. D’una banda, me l’havia recomanat vivament el meu cosí Ramon, un dels meus més fiables assessors literaris, i és possible que jo m’hagués fet una idea equivocada. D’una altra, em va venir a contracor (coses del moment concret de la lectura) el majúscul embolic de noms grecs i turcs que amara la ficció. I, finalment, no puc deixar d’acceptar la mandra que sempre m’han fet les ambientacions literàries (tret d’honroses excepcions) en aquests indrets del món tan desendreçats. És un prejudici? Sí, però ve motivat per la meva pròpia personalitat. De la mateixa manera que no suporto la provisionalitat ni la improvisació en la meva vida, tampoc no m’entusiasmen els escenaris exòtics. Potser m’hauria de fer una mica de vergonya admetre aquest fet, però no ho puc evitar. He de dir, però, que la meva activitat lectora sempre ha estat força eclèctica i que les fòbies i fílies normalment no m’han impedit llegir històries d’arreu.

En aquest cas, i de mica en mica, confesso que he aconseguit connectar amb la sensibilitat de la trama que Petros Màrkaris ens ofereix. Una intriga molt original, amb un assassí que no s’ajusta en absolut a cap tipus de convencionalisme, i un final indiscutiblement poètic. La revenja i la mort també posseeixen un vessant poètic que hom no pot negar. La investigació policial i el cas criminal només són un pretext per mostrar uns fets històrics gairebé desconeguts per a nosaltres i que palesen, un cop més, la quantitat d’universos que coexisteixen en aquest planeta, la quantitat de realitats amb les quals convivim i que, si mirem el mapa, són més a prop que no ens pensem.

La situació de la sempre minoritària població grega de Turquia ha estat tradicionalment convulsa i complicada. El segle xx fou un període especialment dur, que Màrkaris enquadra molt bé. La sempiterna rivalitat entre els dos pobles, agreujada per diverses crisis polítiques greus, s’arrossega encara com una rèmora. La novel·la pretén fer-nos cinc cèntims, sense maquillatge, d’un passat ple d’injustícies i problemes, però amb una mirada de conciliació esperançada envers el futur. A totes les comunitats hi ha gent aprofitada i gent honesta. I, no ens enganyem, al poble baix, vingui d’on vingui, normalment li toca patir. Màrkaris intenta ser equànime. No tinc prou informació per saber si ho aconsegueix, però diria que l’esforç resulta evident fins i tot per a un lector d’aquí.

El policia Kostas Kharitos, de vacances a Istanbul amb la seva dona i un grup de turistes a quin més excèntric (caricatures típiques i peculiars de la realitat grega), es trobarà sense voler-ho enmig d’una investigació criminal que afecta Grècia. Per tant, es veurà obligat a treballar conjuntament amb Murat, un policia turc amb qui s’haurà de comunicar en anglès i que, un cop superada la primera desconfiança mútua, resultarà molt bon company. Les relacions de Kharitos, tortuoses i divertides, amb la seva esposa Adrianí, les aventures i desventures del grup de turistes i els embolics familiars salpebren la ficció, explotant-ne un cantó lúdic i costumista que arrodoneix perfectament la descripció d'Istanbul. Perquè cal dir que la protagonista principal de l’obra és aquesta ciutat, una urbs fascinant i contradictòria plena de colors, d’olors, de sorpreses i de contrastos. Sense la immersió en la realitat caòtica i diversa de la vida i dels costums d’Istanbul, la novel·la de Màrkaris no té cap sentit.

És per això que m’he permès el luxe d’incloure algunes de les instantànies que la meva filla, Mireia Mora, va captar de la bella ciutat del Bòsfor en un viatge que va fer el passat mes de febrer. Crec que són útils per mostrar tot allò que la novel·la descriu, especialment des del vessant de la quotidianitat. Gràcies, Mireia.

Espero que us agradi Mort a Istanbul. Fins ben aviat, negrots.

Presentació de "Quan la nit mata el dia", d'Agustí Vehí

2011-11-05T19:11:00.004+01:00

Aquest matí, a la llibreria Negra y Criminal, ha arribat per fi el moment de la presentació de Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí. Una presentació esperada que ja us havia anunciat en aquest bloc.

En l'ambient magnífic de la llibreria, reunits uns quants negrots ben avinguts, hem gaudit d'una estona agradable i propera que ha estat a càrrec del gran expert del gènere, del que tot ho sap (jo me'n faig creus): el llibreter propietari de Negra y Criminal, Paco Camarasa.

Agustí Vehí, encantador, modest i sorprenentment tímid a l'hora de parlar de la seva obra, no s'ha allargat massa, però ha estat suficient per mostrar-nos la seva humanitat. Personalment, he estat feliç de tornar-lo a veure, de conèixer part de la seva família després d'haver-ne sentit parlar tant i, endemés, de constatar que ja s'acosten algunes sorpreses que us comunicaré oportunament.

Hi havia uns quants escriptors: Jordi de Manuel, Marc Pastor, Jordi Pijoan. També editors (com els de l'Editorial Alrevés, que en breu s'estrenaran amb la seva col·lecció Crims.cat), molts afeccionats, família i amics.

Una trobada amarada de vi, musclos al vapor i patates fregides (sembla que les millors del món, procedents de Badalona) que tots hem gaudit molt.

Agustí Vehí i Marc Pastor

Perdoneu que el reportatge gràfic sigui tan breu i de poca qualitat. L'interior de la llibreria no té gaire claror. La pròxima vegada, no m'oblidaré una càmera millor que la d'avui (I.phone).

Fins aviat, negrots.

Agustí Vehí i Paco Camarasa

24 hores de: Badalona Negra

2011-11-02T23:58:00.001+01:00

Ja us he avisat que novembre es presenta farcit de negror. Badalona serà el lloc de la pròxima trobada. Durant 24 hores, es convertirà en una ciutat de crims.

Des de dijous dia 3 a divendres dia 4 se celebra la tercera edició de 24 hores: Badalona Negra, on tindran lloc tot una sèrie d'actes molt interessants (una taula rodona, una tertúlia), que culminaran a la Llibreria Saltamartí amb la presentació de la novel·la de Jordi Cervera, La mort a dos-cents deu, que vaig ressenyar fa pocs dies. Per desgràcia, no hi podré ser (la llei de Murphy de les coincidències), però us ho recomano si us hi podeu acostar. Serà divendres a dos quarts de 8 del vespre. Presentaran l'inspector Salvador Rossell, sots-cap de l'ABP dels Mossos d'Esquadra de la ciutat, Jordi Villacampa, president del CJB i Carles Sagués, regidor i responsable de l'àrea social de La Penya. *

* Aquests presentadors tan esportius no us han d'estranyar. Tant La mort a dos-cents deu com l'anterior novel·la de Jordi Cervera, La mort a sis vint-i-cinc, es desenvolupen a Badalona i tenen molta relació amb el club de bàsquet de la ciutat.

Presentació a Negra y Criminal: Agustí Vehí i "Quan la nit mata el dia"

2011-11-02T20:16:00.004+01:00

Negrots, comença l'activitat frenètica d'aquest mes de novembre.

La primera cita la tenim dissabte dia 5 a la Llibreria Negra y Criminal, de coneixença obligatòria per a tots els negrots.

Amb la presència de l'autor, hi haurà la presentació de Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí (novel·la que recentment vaig ressenyar). En tinc molts ganes, perquè sé que em retrobaré amb el bo i millor de la negror catalana. Si voleu venir, ja ho sabeu. La llibreria és a la Barceloneta, carrer de la Sal, núm. 5.

Negra y Criminal presenta

el llibre d'Agustí Vehí

Quan la nit mata el dia

(IV Premi Crims de Tinta)

Presentarà l'acte Paco Camarasa, President del Jurat

DISSABTE 5 DE NOVEMBRE
A LES 13 HORES

JA ESTEU INFORMATS, NEGROTS.

Presentació de l'obra definitiva sobre La Cua de Palla

2011-11-01T11:30:00.005+01:00

Les activitats negrotes proliferen extraordinàriament al llarg d'aquest mes de novembre que avui encetem. Ja veureu la de presentacions que se'ns tiren al damunt, a quina més interessant. De moment, i tal com us vaig prometre fa uns dies, us en vull recordar una de ben especial.
Divendres dia 11 a les 19 hores. Presentació de:

"La Cua de Palla: retrat en groc i negre", de Jordi Canal i Artigas / Àlex Martín Escribà (Editorial Alrevés)

Lloc de l'acte: Biblioteca la Bòbila. Pl. de la Bòbila, 1 -- 08906 L'Hospitalet

L'obra definitiva sobre La Cua de Palla. Us hi esperem. De moment, us deixo aquest vídeo de presentació amb la música de fons més negrota del món: Harlem Nocturne (ja sabeu, la meva preferida). Que en gaudiu.

Com arribar-hi: Metro: L5 Can Vidalet / Trambaix: T1, T2, T3 Ca n'Oliveres

Avui un relat propi: "La sèrie roja", d'Anna Maria Villalonga

2011-10-31T00:22:00.002+01:00

He passat força dies sense publicar un conte propi en aquest espai, però ja sabeu que cada 31 d'octubre acostumo a fer algun tipus de celebració terrorífica. Enguany he escrit aquest relat per oferir-lo a tots els negrots, amb el meu agraïment per les vostres atencions i fidelitat. S'intitula La sèrie roja i espero que us agradi.

La sèrie roja

Ha tombat la nit. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els seus peus descalços.

L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el colps frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia.

En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.

Els crítics han batejat aquella part de la seva obra com “La sèrie roja”. La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dóna explicacions i tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

Anna Maria Villalonga

Octubre 2011

Crònica "Negre i d'aquí": taula de gènere negre a les VI Jornades de Lletres Ebrenques

2011-10-29T13:07:00.004+02:00

Benvolguts negrots,

Avui em vull fer ressò de la taula rodona que va tenir lloc a la ciutat d'Amposta el passat dia 22 d'octubre amb motiu de la celebració de la VI Jornades de Lletres Ebrenques. A la taula hi van participar Gregori Royo i Maite Enrique (el seu àlies literari: Andrea Robles), Jordi Pijoan-López, que va actuar de moderador, Fede Cortés, Ramon Usall i Agustí Vehí, al qual coneixeu sobradament en aquest bloc.

El títol del debat proposat: Negre i d'aquí: Gènere Negre i Territori.

Em sap molt greu no haver-hi pogut assistir, però estic més que segura que fou molt interessant. Us deixo aquí un enllaç amb el bloc de Jordi Pijoan-López, on hi trobareu molta informació i un bon reportatge gràfic.

Des del punt de vista de la creació, el gènere negre català està en un moment dolç, com vinc anunciant repetidament, de manera que ens en podem sentir ben satisfets. De mica en mica, va assolint un més alt nivell de normalització a casa nostra. Ara només falta que la quantitat de lectors també creixi, que la gent aposti per les obres en català com aposta per llegir autors d'altres contrades, i la normalització total esdevindrà cada dia més a prop.

És a les nostres mans. Fins aviat, negrots.

Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli

2011-10-28T20:32:00.002+02:00

En un parell de dies he acabat Amb l’aigua al coll, la novel·la negra i breu (només té 99 pàgines + una nota de l’editor que en té 7), escrita a quatre mans per Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli. La cosa, a priori, pintava molt bé. Els dos autors italians més importants del gènere unint el seus singulars talents per confegir una ficció epistolar on els protagonistes eren ni més ni menys que els seus respectius i emblemàtics personatges, Salvo Montalvano i Grazia Negro.

Semblava una bona idea. Montalbano i Negro resolent plegats un desagradable crim. Absoluta intertextualitat policíaca. Per tant, vaig començar la lectura molt motivada. I el cert és que l’inici funciona molt bé, fins i tot podem assistir a alguna d’aquelles situacions inigualables que ens depara l’inefable Catarella. Tanmateix, a mesura que avança la trama i avancen les pàgines, l’invent no acaba de rutllar. La intriga resulta buida i poc creïble, per no dir absolutament inversemblant. El desenllaç es precipita en excés. La resolució del cas i l’estat de la qüestió final no lliguen en absolut amb l’abast de les suposades implicacions criminals que s’havien insinuat durant tota la novel·la.

Com he comentat, es tracta d’una ficció epistolar. Els dos policies es comuniquen d’amagat a causa de la prohibició dels seus superiors de tirar endavant amb una investigació que convé més silenciar. Trobem, doncs, una llarga gamma de cartes tapadora, cartes reals, retalls de diari, missatges xifrats, informes de tota mena, amagatalls. Cripticitats diverses que van descabdellant, de mica en mica, el desenvolupament dels fets.

Al meu entendre, el pitjor és la Nota de l’editor, que s’entesta a fer-nos creure, amb un abús de mitomania, que els dos autors han creat una mena d’obra superba amarada de talent i de complicitat. Doncs em sap greu, però no s’aprecia. La novel·la més aviat sembla un producte de màrqueting (que, no ens enganyem, tenia l’èxit assegurat), confegit amb massa pressa. La mateixa novel·la, fins i tot amb la mateixa trama, però molt més treballada i elaborada, hauria estat una altra cosa.

No ajuda a descartar l'idea d'operació comercial el fet que trobem el llibre ple d'il·lustracions (fotos de les cartes, fotos dels informes, fins i tot fotos dels protagonistes, representats amb el físic dels actors que els encarnen a la televisió). Si això no és una estratègia editorial, què ho és? En realitat, le 99 pàgines queden reduïdes, enmig de tanta imatge, a un simple relat llarg.

Tot plegat em fà ràbia. Jo no vull que ningú no em digui com ha de ser el meu Montalbano. Per això no miro mai les sèries de la tele. El meu Salvo el tinc molt clarament dibuixat al cap.
Com us atreviu a espatllar-me l'imaginari!

En fi, aquest és el panorama. Res més a dir, excepte que no m'agrada que pensin que poden jugar tan descaradament amb la capacitat d’anàlisi crítica dels lectors.

Ah, i no us estranyi la foto d'aquest peix. És un Betta splendens, i té a veure amb els assassinats. No debades la novel·la s'intitula Amb l'aigua al coll. Cosa de peixos.

L'Hora Zen, de Teresa Solana

2011-10-27T13:20:00.005+02:00

Feia mesos que esperava amb delit la tercera entrega de les aventures dels detectius bessons creats per Teresa Solana. Després d’Un crim imperfecte i de Drecera al Paradís, que m’havien dispensat estones tan fantàstiques, tenia moltes ganes de tornar a repetir. Per tant, ja us podeu imaginar la meva alegria quan l’obra, per fi, ha arribat. S’intitula L’Hora Zen, de subtítol Un crim refinat, i he de començar fent-li una crítica: Teresa... no ens pots deixar així...!!!!!!!

Abans de res, m’he reservat el moment d’aquesta ressenya per agrair a l’autora un detall preciós que ha tingut amb mi i que està relacionat amb aquest bloc. A la contracoberta de L’Hora Zen hi ha fet constar una citació d’A l’ombra del crim. Em sento molt honorada, com us podeu imaginar. Quan ho vaig descobrir, gairebé no m’ho creia. Ha estat una veritable sorpresa. Jo vinculada als bessons i a la Teresa Solana des d’aquest humil espai!!! No tinc paraules. Moltes gràcies, Teresa, i espero que als negrots també els faci la mateixa il·lusió.

Dit això, comencem a parlar de L’Hora Zen. Solana és una autora sense pèls a la llengua, valenta i decidida, que hi té la mà trencada a l’hora d’anar fent amics a tort i a dret. Si en les dues novel·les anteriors va repassar sense pietat la burgesia catalana, el món dels traductors i el món dels escriptors, ara ha deixat ben “guapo” l’àmbit de les teràpies alternatives. Ens estem referint al conjunt de disciplines sobre la salut física i mental que proliferen al nostre voltant i que, amb aparença de seriositat, s’allunyen dels supòsits científics. Que si Flors de Bach, que si homeopatia, que si rituals orientals de tota mena. Molta gent amb una natural tendència a la credulitat i que necessita suport per tirar endavant amb els seus problemes, es veu embolicada en aquest món pseudocientífic que difícilment li resoldrà la papereta. Com que jo combrego al cent per cent amb aquesta opinió, m’ha resultat molt fàcil identificar-me amb la tesi de Solana. En aquest ambient zen (no mengéssim carn, no fuméssim, no beguéssim, sisplau!!!) es desenvolupa l’acció criminal de la novel·la, àcida i humorística, al més pur estil Borja/Eduard.

Tanmateix, el llibre és molt més. Solana confegeix una trama complexa on hi tenen cabuda altres submóns de l’hampa: el tràfic d’antiguitats, els assassins a sou, els agents de la CIA, la màfia dels països de l’Est. No hi ha embolic imaginable on en Borja Masdéu, i de retruc el seu germà Eduard, no s’hi vegin implicats. Els diferents fils argumentals estan ben travats i van anticipant al lector que, probablement, la troca cada vegada es farà més grossa i més complicada. És una constant en l’obra de Solana que els inicis siguin molt potents i L’Hora Zen no n’és una excepció. Les primeres quatre pàgines, introducció prèvia al capítol I, ja et deixen garratibat, esperant amb ànsia veure com continua.
És remarcable com Solana conjumina el vessant més quotidià de la vida dels personatges amb les situacions més rebuscades. Hi ha fragments (que no desvetllaré perquè és millor que els descobriu vosaltres mateixos) absolutament delirants. Per contra, també hi apareixen elements del costumisme més pur. L’existència familiar, les relacions de l’Eduard amb la dona, la sogra (que cuina truita de patata i és “forofa” de Titànic) i els fills, la descripció fidel de Barcelona i la caracterització d’alguns personatges, ens remeten a la realitat més prosaica. El lector es debat així entre la versemblança i l’histrionisme al llarg de tota la lectura.

Tanmateix, Teresa Solana encara es complau en donar un altre pas. I en un curiós exercici de metaficció autoendogàmica (i perdoneu l’aberrant terminologia que acabo d’encunyar), s’erigeix en personatge de l’obra, amb el seu mateix nom, el seu mateix ofici i la seva mateixa personalitat. Teresa Solana, escriptora barcelonina de novel·les negres, és la clienta dels germans bessons. És ella qui els contracta per dur a terme una investigació. Això ja passa de mida, senyora Solana. Ni el mateix Alfred Hitchcock havia anat tan lluny.
La qüestió de les teràpies m’ha interessat molt des del cantó de la crítica social, però potser l’explícita voluntat de denúncia ha fet minvar l’explotació de les possibilitats còmiques del tema. En canvi, la resta de l’argument m’ha enganxat plenament com a magnífica ficció criminal. Paquets misteriosos amunt i avall, espies, trobades errònies, entregues equivocades, segrestos, tirotejos, llapis de memòria que amaguen secrets, estàtues antigues... en fi, una teranyina misteriosa i farcida d’enigmes que Solana no resol del tot. Per aquest motiu m’he queixat a l’inici d’aquesta ressenya. L’autora, amb intel·ligència i visió de futur, ens anuncia clarament per on aniran els trets de la quarta entrega... Serà dolenta! Els fans no tindrem més remei que carregar-nos de paciència i esperar.

Teresa Solana està a hores d’ara plenament consolidada com una de les millors plomes del gènere negre català. La felicito especialment per l’esplèndid epíleg, on aconsegueix recrear una atmosfera de ressò clàssic inquietant i molt prometedora. I també la felicito per l’encert de desenes de comentaris que deixa anar com petites perles al llarg del text i que destil·len una fina penetració crítica envers la nostra societat.

I ja no afegeixo res més. Hauria d’explicar massa coses quan, en realitat, es tracta de llegir. Simplement, Teresa, torno a restar a l’espera dels bessons mossegant-me les ungles.

Que passeu un feliç dia, negrots.

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

2011-10-23T11:42:00.004+02:00

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera, és la segona entrega de les peripècies de la jove mossa d’esquadra Carla Pons, del seu pare, el sergent Joan Pons, i de tot el seu equip. Si la primera novel·la de la sèrie, La mort a sis-vint-i-cinc, estava ambientada en el món del bàsquet, ara l’acció la trobem vinculada a les motos, les curses i la velocitat. En ambdós casos, l’esport hi té molt a veure (aquí continua gaudint d’una certa presència, tot i que secundària, el Joventut de Badalona). L’esport resulta molt adequat per connectar amb el jovent, a qui, en primera instància, va adreçada la novel·la. I dic en primera instància perquè, com ja vaig comentar arran de la primera entrega, Jordi Cervera munta una ficció llegible per a totes les franges d’edat. En qualsevol cas, no es tracta de novel·les per a adolescents de la primera volada, sinó, com a mínim, per a joves amb una bona competència lectora.

La trama és molt amena. El desenvolupament dels fets, trepidant. Dues germanes bessones que estudien per a mosses d’esquadra apareixen assassinades en estranyes circumstàncies, envoltades d’una posada en escena que sembla tenir relació amb possibles rituals satànics. Tanmateix, les aparences sovint enganyen, de manera que la policia les passarà magres per aconseguir lligar caps i encertar el camí de la investigació. Sort de l’agudesa, l’atreviment i la valentia de la Carla, que tindrà una intervenció decisiva. No explico res més, perquè cal que la llegiu.

La mort a dos-cents deu està molt ben travada, amb una ficció dinàmica i vivaç d’inspiració inequívocament cinematogràfica. És molt fàcil imaginar-se la novel·la convertida en una pel·lícula d’escenes àgils i vibrants, en especial quan hi apareixen les curses de motos. L’acció té un to narratiu molt modern, molt actual, molt encertat per a un públic jove que de segur s’hi pot sentir força identificat. Hi trobem de tot: accidents, crims, segrestos. Unes mosses d’esquadra (Carla, Olga) agosarades i sense complexos i una noia afeccionada a les motos (Jackie), que no té res a envejar als motards més indòmits. Diria que els personatges femenins juguen en la novel·la un paper destacat.

Cervera aposta també per un llenguatge molt actual i per una estructura en capítols breus que aconsegueix mantenir sempre amatent l’atenció del lector. Entretinguda, ràpida, moguda, La mort a dos-cents deu és ben adequada per a joves i per a no tan joves. Mentre restem a l’espera de la tercera entrega, us la podeu plantejar com a regal de Nadal o de Reis per als vostres fills, nebots i néts. I, si no, per a vosaltres mateixos. Us divertireu.

Que passeu un bon diumenge, negrots.

Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí

2011-10-20T13:20:00.007+02:00

Per fi ha arribat l’hora de ressenyar l’obra d’Agustí Vehí guanyadora de la IV edició del premi de novel·la negra en català “Crims de tinta”. Com sabeu, s’intitula Quan la nit mata el dia, i acaba de sortir a la venda. Per tant, negrots, ja us podeu afanyar a buscar-la sense demora a la llibreria que tingueu més a prop.

Quan la nit mata el dia és una novel·la ambientada a la Figueres de l’any 1958, a les escorrialles d’una primera postguerra duríssima que tot just encetava, tímidament, un petit, pràcticament insignificant, aperturisme. Vehí, que és doctor en Història, ens ofereix una ben travada ficció on la trama criminal només resulta un pretext per reconstruir el moment històric que li interessa mostrar. Des d’aquest punt de vista, res més lluny de la consideració de gènere banal i d’entreteniment amb què alguns etiqueten la narrativa negra. Quan la nit mata el dia és la prova que hom pot distreure el lector amb una història policíaca que, alhora, recrea amb seriositat i rigor uns fets reals del nostre passat amb voluntat que no siguin oblidats.

L’argument es basa en el brutal assassinat del delegat de la Falange a Figueres en circumstàncies molt especials. Carlos Iríbar, de la Brigada d’Investigació Criminal, serà l’encarregat del cas. Les pressions des de Madrid, la ingerència de la Brigada Político-Social i, sobretot, una terrible sospita de caràcter personal que s’instal·la en el cor del protagonista, constitueixen les circumstàncies en què es desenvolupa l’acció de llibre. Una acció que reconstrueix amb versemblança, certs tocs d’humor i una prosa despullada d’inútil retòrica la situació de la Figueres del moment, de la Catalunya i de l’Espanya d’aquell 1958 encara immers en el més pur ambient franquista. Vehí demostra molt bé els seus coneixements al voltant del funcionament de la policia del Règim, de manera que la reconstrucció històrica esdevé absolutament creïble, en un to que gairebé podríem titllar de naturalista.
Quan la nit mata el dia no és una novel·la complicada. És una obra senzilla. La claredat estructural i estilística esdevé fonamental. Aplaudeixo la distribució idiomàtica i la voluntat de decòrum pel que fa als diàlegs. Els personatges de les forces policials s’expressen en castellà. Una altra tria hauria estat un error, que hauria restat rigor al conjunt. D’altra banda, en aquests diàlegs de polis i polítics franquistes hi trobem alguns dels moments àlgids pel que fa al més refinat i àcid humor. Us asseguro que la ironia de Vehí no té preu. La novel·la es llegeix amb facilitat i plaer i el ridícul histriònic d’alguns personatges està molt ben equilibrat. Vehí els deixa com a pallassos, però sense fer-ne sang. La mesura que tota obra històrica exigeix amara a la perfecció les pàgines del llibre.

Tanmateix, no puc obviar que Agustí Vehí és un romàntic. L’obra té un vessant amorós que no vull avançar, però que m’ha cridat molt l’atenció. La capacitat de l’autor de conjuminar la tendresa amb l’horror del crim resulta remarcable. Jo, que no suporto les trames amoroses, considero que ha trobat un boníssim equilibri entre la bonhomia i l’enamorament i el terrible marc social en què, en l’època, per força s’havien de desenvolupar algunes relacions humanes.
Vehí intenta reconstruir el passat sense estalviar al lector l'obscurantisme, la injustícia i la corrupció del feixisme, però amb un cert esperit de reconciliació. El protagonista és conseqüent amb la seva obligació, però també té una mentalitat justa. S’adona de les circumstàncies que l’envolten, per bé i per mal, però la seva rectitud envers la pròpia consciència és el més important. No actua tant per sentit del deure com pel convenciment que no hi ha res que pugui substituir la honestedat i la sinceritat amb un mateix.
La veu narrativa, malgrat la tercera persona, sempre ens mostra la realitat a partir de la mirada de Carlos Iríbar. Trobo que és un encert. Així, les reflexions al voltant de les dues Figueres, la franquista i l’altra, s’emplenen de densitat. D’altra banda, això li permet a Vehí dibuixar un personatge femení només esbossat, envoltat d’enigmàtica intriga, com s’escau perfectament al paper que juga en la trama. Aquest aspecte manté el lector amb l’ai al cor fins al final. També li he de dir a l’autor, directament, que a mi no m’hauria importat el desenllaç contrari.
És difícil que una obra com Quan la nit mata el dia deixi indiferent ningú. Per desgràcia, les ferides de la Guerra Civil i de la Postguerra no han cicatritzat del tot. A alguns, per motius familiars i ideològics, encara ens couen. Això m’ha passat a mi. En qualsevol cas, el fet demostra la capacitat de l’autor per despertar consciències i implicar el lector.
La novel·la indica que Agustí Vehí se’n surt molt bé a l’hora d’assumir registres ben diferents en la seva narrativa. Quan la nit mata el dia té poc a veure amb Ginesta pels morts, per exemple, malgrat l’ambientació empordanesa i la trama policíaca. Així, podem considerar que l’autor es consolida com un valor molt sòlid de la nostra literatura criminal. Enhorabona.

Recomano la novel·la, sens dubte. Espero que en gaudiu força, negrots

Vázquez Montalbán: ja han passat 8 anys

2011-10-18T17:18:00.000+02:00

Com passa el temps! Avui ja fa 8 anys que ens va deixar Manuel Vázquez Montalbán. Manolo, l'entranyable Manolo. Recordo molt bé haver sentit la notícia a la ràdio i també la sensació de pensar que quina llàstima, que s'havia mort molt lluny. Massa lluny.

Tal vegada la seva desaparició -paradoxalment prosaica i poètica alhora- fou la que algú com ell, de tan marcada personalitat, amb una ideologia tan clara i tan explícit amb les paraules, hauria volgut. Recordo també l'homenatge que li va retre la Universitat de Barcelona, que aquell dia estava plena de gom a gom.

Ja he dit en alguna ocasió que no he llegit la totalitat de la seva obra negra, encara que sembli estrany. Em genera angoixa perquè em remet a un període -la transició- que vaig viure en primera persona i que encara no he acabar de pair. Però això no té res a veure amb reconèixer que, en la nostra narrativa criminal, hi ha un abans i un després del personatge de Carvalho, el pare de tots els detectius del sud d'Europa. Tots (Montalbano, Brunetti, Kharitos) s'hi emmirallen d'una manera o d'una altra, tots tenen alguna cosa de Pepe Carvalho.

Des d'"A l'ombra del crim", avui volem recordar Vázquez Montalbán. Ell no hi és, però la seva creació hi serà per sempre.

Recordem-lo, doncs, negrots. Descansa en pau, Manolo.

Getafe Negro 2011

2011-10-18T12:19:00.001+02:00

Des del dia 14 fins el 23 d'aquest mes se celebra la quarta edició del Getafe Negro 2011, el festival de novel·la policíaca de Madrid. Us enllaço la pàgina web per si hi voleu fer una ullada. Em sembla molt interessant. Les activitats són nombroses i variades i, a banda, comptarà amb la presència d'autors de primera línia. Entre ells, la nostra Teresa Solana, que acaba de publicar nou llibre, L'Hora Zen, i que participarà el dissabte 22 en la taula rodona "Pulso a la corrupción", on es tractarà el tema de la corrupció a Espanya. L'acompanyaran José Manuel Otero Lastres i José Vaccaro, sota la moderació de David Barba.

Com podeu veure, l'auge de la negror no s'acaba. Si podeu fer una escapada a Madrid, ja ens explicareu.

Portada de Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí

2011-10-18T11:25:00.001+02:00

Benvolguts negrots,

Em sembla que us devia la portada, que en l'article anterior encara no s'havia fet pública. Vaig ben avançada, perquè us he de confessar que, com que tinc una mica d'endoll criminal, ja he llegit la novel·la, que està molt bé. En breu, així que les polítiques editorials m'ho permetin, us en faig cinc cèntims. Però us aviso: ja us podeu anar preparant per anar de llibreries, atès que el volum veurà la llum entre el 20 i el 27 d'aquest mes.

Fins aviat.

Solana i Vehí: se'ns acumula la feina, negrots

2011-10-15T23:25:00.005+02:00

Negrots, se'ns acumula la feina. Aquest mes d'octubre, ben feliç per a nosaltres, apareixen per fi dues esperades novetats criminals.

D'una banda, la setmana vinent ja tindrem aquí la tercera entrega de les aventures dels dos detectius més sui generis de Barcelona, en Borja i l'Eduard. La seva mare literària, Teresa Solana, segur que ens delectarà amb una nova trama plena d'intriga, ironia i àcid humor. El llibre s'intitula L'hora Zen i porta un subtítol que ja ho diu tot: "Un crim refinat". L'acció té lloc en el món de les teràpies alternatives. Poca broma. Intueixo que la cosa promet molt.

La segona novetat, de la qual encara no us puc mostrar la coberta, és la novel·la d'Agustí Vehí, guanyadora del Premi Crims de Tinta d'enguany, Quan la nit mata el dia, ambientada l'any 1958 a Figueres. No puc desvetllar més, però us prometo una ressenya ben sucosa. Abans que s'acabi el mes d'octubre el llibre serà a les nostres llibreries, de manera que ja sabeu que us toca.

I no s'acaben les novetats negrotes. Els darrers mesos n'arribaran més. Y hasta aquí puedo leer.

Ara, pel que fa a aquest inici de tardor, crec que estarem més que ben servits.

Petros Màrkaris, VI Premi Pepe Carvalho de novel·la negra

2011-10-03T18:23:00.000+02:00

Precisament quan dissabte passat, en una típica compulsió a Abacus, vaig adquirir una de les seves obres, Mort a Istanbul, avui ens arriba la notícia que l'escriptor grec Petros Màrkaris ha estat merescudament distingit amb el VI Premi Pepe Carvalho de novel·la negra. Com és habitual, el guardó li serà lliurat el pròxim mes de febrer al Saló de Cent durant els actes de celebració de la BCNegra 2012.

Màrkaris és el pare literari del detectiu Kostas Kharitos, un personatge singular que sens dubte és ple d'atractiu per als afeccionats al gènere i del qual en parlarem en breu.

Mentrestant, aneu escalfant motors. Encara falta, però tots ja tenim ganes de tornar a viure una setmana ben fosca a Barcelona. L'edició de la BCNegra 2012 tindrà lloc entre els dies 6 i 11 del febrer vinent.

No patiu. Estarem en contacte, negrots.

La mort absurda de Salvador Iborra

2011-09-30T16:55:00.002+02:00

És la primera vegada que aquest bloc ha de recollir la mort d'un dels autors que, d'alguna manera, han passat per aquí. I encara resulta més dolorós quan la persona era tan jove i la mort tan absurda.
El valencià, nascut el 1978, Salvador Iborra, llicenciat en Filologia catalana, professor, poeta, narrador, investigador, ha estat apunyalat a la porta de casa seva, al Barri Gòtic de Barcelona, aquesta matinada. Els motius no estan del tot clars, però al Telenotícies migdia de TV3 han apuntat algun tipus de discussió que s'hauria produit quan Salvador va intentar impedir el robatori d'una bicicleta.

Salvador Iborra havia col·laborat amb el conte Sakura al recull de relats negres en català Crims. cat, del qual hem parlat a bastament en aquest bloc.

Avui hem de lamentar tots plegats un fet tan bèstia, tan absurd, tan imprevist. Enviem des d'aquí el nostre sentit condol als seus familiars i amics. Que descansi en pau.

La cua de palla: retrat en groc i en negre.

2011-09-29T12:04:00.001+02:00

Suposo que els negrots de veritat coneixeu perfectament La Cua de palla, la històrica col·lecció de novel·la criminal en català, dirigida per Manuel de Pedrolo, que va aparéixer de manera regular entre 1963 i 1969-70. Posteriorment, no va poder continuar fins que, ja l'any 1981, hom publicà una selecció. Més tard, el 1985, Xavier Coma la rellançà sota el títol Seleccions de la Cua de Palla, etapa en la qual es van publicar més de 150 novel·les.

Totes aquestes informacions i moltes més les podreu trobar en la novetat que avui em complau anunciar: La cua de palla, retrat en groc i negre, de Jordi Canal i Àlex Martín Escribà. Dos autèntics experts en el gènere que ens ofereixen amb rigor un complet assaig sobre la història de la col·lecció.

L'editorial Alrevès, que aposta fort pel gènere en català, publica el llibre, i els coneixements de Jordi Canal (director de la Biblioteca especialitzada la Bòbila de l'Hospitalet) i Àlex Martín Escribà (professor de literatura i director del "Congreso de Cine y Novela Negra de la Universidad de Salamanca") hi posen la sapiència.

No us perdeu, negrots, aquesta aproximació a una part de la nostra història negroliterària. La gran iniciativa de Pedrolo que, mentre va durar, va contribuir a quelcom tan necessari com normalitzar la literatura de gènere a casa nostra.

Per cert, que la presentació serà el dia 11 de novembre a les 19 hores a la Biblioteca la Bòbila. Ja us ho recordaré més endavant per tal que no us n'oblideu, negrots.

Afegeixo els enllaços d'un vídeo de presentació i un conjunt d'imatges que, sens dubte, faran les delícies de tots els afeccionats. Les darreres recullen els portades de la col·lecció. Un petit plaer.

La cua de palla (vídeo)

La cua de palla (imatges)

La cua de palla (cobertes)

El raptor de gnoms, de Jordi de Manuel

2011-09-24T19:26:00.000+02:00

Quan hom viu atrapat sense remei en la teranyina de Jordi deManuel, hom alberga per anticipat i sense por d’equivocar-se algunes certeses,com una mena de compensació –jo diria que justa– a tanta fidelitat.

La primera consisteix en saber segur que resultarà impossibleavorrir-se. Les obres són emocionants, trepidants, amenes, vitals, equilibradesi molt ben escrites, ingredients tots ells que poden enganxar fàcilment unampli ventall d’exigents lectors.

La segona, que cada lliurament de les històries de Marc Sergiotsignificarà enfrontar-se amb una novel·la única, distinta i original. Res aveure amb les típiques sèries (Montalbano, Brunetti, Millhone, Beck o Wallander,per citar-ne només algunes), que acostumen a seguir un esquema recurrent ipropi (en el qual rau, val a dir, una part important del seu èxit, sobretot si,com en els casos citats, la recurrència excel·leix esplèndidament).

Tanmateix, l’univers Sergiot, com un ens viu que ens mostra lacapacitat de reinventar-se del seu creador, es desenvolupa per unes vies deperspectives molt més obertes i, tal vegada per això, més ambicioses des delpunt de vista de la literatura de gènere.

Mans lliures, Tres somnis blaus,Cabells porpres, L’olor de la pluja i aquest Raptorde gnoms que ressenyem avui em semblen prou testimonis per avalar les meves paraules. Des del futurisme distòpici catastrofista de Tres somnis blaus i L’olor de la pluja, títols plens d’imaginació, a la intriga criminalde tall més clàssic, Cabells porpres,passant per una trama política a l’estil de les novel·les d’espies de la guerrafreda (Mans lliures). Totes elles, però, protagonitzades perl’inspector Marc Sergiot en diferents moments cronològics de la seva vida itravessades pel fil conductor de la seva personalitat de perdiguer desorganitzati solitari, però carregat d’olfacte.

La intriga d'El raptor de gnoms està construïda al voltant d’una mort que, aprimera vista, sembla causada per una sobredosi d’heroïna. L’inspector MarcSergiot, encarregat del cas, aviat s’adonarà que es tracta d’un assassinat. Apartir d’una trama tan habitual, Elraptor de gnoms esdevé qualsevol cosa menys una novel·la previsible. Lainvestigació, que té lloc l’any 2004, justament en les dates de l’atemptat de l’11-Ma Madrid, tindrà sorprenents implicacions: un testimoni que coneix la identitatde l’assassí. Un refugiat croat de la guerra dels Balcans que es dedica araptar gnoms de jardí per alliberar-los al bosc.

De Manuel aprofita un fet real (els "comandos" alliberadors denans existeixen de veritat i duen a terme una documentada activitat) per situarla trama en un àmbit poc usual. Però, lluny d’enfocar la temàtica a partir desupòsits burlescos o lleugers, l’envolta de tendresa. El personatge de DraganIsakovic m’ha robat el cor. Un home capaç, després de baixar als inferns, deredimir-se en solitud a través de l’amor a la natura i d’una causa queconsidera justa. La correlació entre les seves vivències a Collserola i elsrecords duríssims de la guerra, la seva actuació conseqüent amb els amics i ambqui li fa un favor, dota el personatge d’una dimensió humana que tambéconverteix la novel·la en quelcom més que un producte del gènere criminal. Laseva salvació resulta tan reconfortant que fins i tot he començat a pensar que l’alliberamentdels gnoms és quelcom per reflexionar.

Jordi de Manuel ens descobreix el seu cantó més poètic i enssorprèn amb unes descripcions del paisatge acurades i molt plàstiques, que esdetenen en els petits detalls sense pressa, com si volgués acaronar la realitatdescrita amb la delicadesa dels mots més adients. He de reconèixer que m’hadespertat unes ganes enormes de visitar en profunditat la serra de Collserola,indret on es desenvolupa gran part de la història i que, tot i trobar-se atocar de Barcelona, gairebé no he trepitjat.

El bosc, la naturalesa exuberant, els nans, Dragan: a El raptor de gnoms Jordi de Manuel hateixit una doble teranyina. Perquè el lector se sent atrapat dues vegades,gairebé com si es tractés de dues ficcions diferents. D’una banda, lainvestigació criminal. D’una altra, el relat del croat i dels seus gnoms (totsidentificats tendrament amb bonics noms monosil·làbics) que no estalvia duresaper reproduir un dels períodes més terribles de la història europea recent.

És evident que ambdues línies argumentals s’acaben trobant.De fet, el lector coneix la relació des del principi. Tanmateix, hom podriaacabar fent-se una pregunta: què li interessa més a l’autor? És la tramacriminal un pretext per explicar la història de Dragan o és la història deDragan un simple element on encaixar la trama criminal?

La novel·la, si hi aprofundim, pot presentar-nos també l’etern dilemaentre llei i justícia, entre el càstig i la impunitat. En qualsevol cas, enmig d’unadura història que poua en els racons més foscos de la naturalesa humana, DeManuel ha estat capaç de trobar un element lluminós, un contrast d’esperança. Nosé si tal vegada volia dir-nos que, per molt complicada que sigui la vida, maino està tot perdut.

Bona lectura, negrots.

Cabells porpres, de Jordi de Manuel

2011-09-15T12:06:00.002+02:00

Novament m’he cruspit en un tres i no res una novel·la de Jordi de Manuel. Com sabeu, no és cap novetat. Els insectes atrapats en teranyines no podem escapar del nostre destí. Tanmateix, cal remarcar una dada curiosa. Aquesta teranyina no se’m menja a mi, sinó que, contràriament, em converteix en devoradora. Sóc jo qui s’empassa, amb enorme delit, les lletres, els paràgrafs, les pàgines i els capítols que conformen l’univers demanuelista de l’inspector de policia Marc Sergiot.

Cabells porpres és una novel·la breu, guardonada l’any 2002 amb el Premi Pere Calders de Literatura Catalana. Es tracta, diria, de la trama policíaca més clàssica que fins ara he trobat en les meves lectures de De Manuel. Un cas criminal a resoldre, l’inspector Sergiot i els seus ajudants que se n’encarreguen i el lector que va assistint, juntament amb els protagonistes, al desenvolupament dels fets i al descobriment de l’assassí. Precisament aquest tall clàssic de la ficció converteix Cabells porpres en una intriga que el lector identifica amb plaer amb els codis del gènere i que, endemés (com passa amb les bones novel·les i amb les bones pel·lícules de crims), li pot servir d’exercici d’especulació personal. Mentre llegim, aventurem culpables. Les opcions són limitades i concretes i tal vegada els indicis ens poden conduir (o no, depèn del nostre grau d’implicació) a resoldre també nosaltres el cas, a fer d’ajudants en l’ombra de l’amic Sergiot.

A Cabells porpres trobem un Sergiot jove i dinàmic, en ple exercici de les seves facultats, allunyat encara de l’home gran i malalt de Mans lliures o de L’olor de la pluja. La trama, amb un vessant científic que pretén posar damunt la taula el debat del moment sobre la investigació amb cèl·lules mare embrionàries (recordem que ens trobem al 2002), conjumina la pura diversió negra amb quelcom més substanciós. Aquesta és una constant en les novel·les de Jordi de Manuel. Mai no són trivials. Sempre hi existeixen les referències a temes punyents o d’actualitat, siguin polítics, socials, humans, científics o culturals. Tanmateix, això no impedeix la truculència de les més baixes passions de la naturalesa humana, aquelles que ens fan embogir i ens poden conduir al més macabre dels crims.

L’estructura de la novel·la alterna el dietari personal de l’assassí amb els capítols sobre la investigació, de manera que, quan arribem al desenllaç, els lectors coneixem gran part de les motivacions del culpable gràcies a les seves pròpies paraules. De Manuel es permet un detall que m’ha agradat molt. Amaneix cada una de les entregues del dietari amb una frase al·lusiva a les reflexions que el criminal està compartint amb el paper. Petites delicadeses d’autors com Pessoa, Wittgenstein, Einstein, Pitàgores, Jean-Paul Sartre, Braudillard, Flaubert, Hermann Hesse o Andy Warhol. Indubtablement, aquestes diminutes perles atorguen a la ficció un valor afegit. Diuen molt de la volada amb què l’autor vol impregnar el seu univers. Per descomptat, per a mi han representat un motiu de plaer. Qui em coneix ja es pot imaginar que, cada vegada que començava un capítol del dietari, l’afrontava esperant la corresponent citació.

Alguns dels temes que toca l’autor, encara que ho faci únicament com una pinzellada, són temes que personalment m’interessen molt. La investigació amb animals, la preocupació per la salut, la recerca científica i farmacèutica, els límits que la ciència ha d’assumir, els reptes de futur. Per no parlar que, a Cabells porpres, l’acció té lloc en alguns escenaris que conec molt bé, com l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern. Tot plegat ha significat per a mi una lectura molt engrescadora.

Evidentment, Cabells porpres no és una novel·la tan ambiciosa com L’olor de la pluja, però m’ha enganxat molt. Representa un fil més en aquesta teranyina demanuelista que em té tan atrapada.

Bona lectura, negrots.

Palabra de honor, d'Ingrid Noll

2011-09-10T20:58:00.003+02:00

Estranya novel·la d’Ingrid Noll intitulada Palabra de honor. És la segona que llegeixo de l’autora alemanya. La primera va ser El gall és mort, amb la qual Noll havia debutat per la porta gran. Palabra de honor no se li acosta ni de bon tros, però indaga en els mateixos mecanismes de la condició humana i resulta perfectament llegible.

Una família burgesa, en aparença “normal”. La “normalitat” amaga un rerefons sorprenent d’enganys, prejudicis, desafeccions i contradiccions. La vida de la família es veu alterada quan l’avi, amb gairebé noranta anys, té un accident i ja no pot tornar a viure sol. Enmig del mal humor i del desconcert general, el traslladen a casa del seu fill, que l’odia. Tampoc la nora no l’aprecia gaire. Serà el nét, un noi de vint anys, qui se’n farà càrrec. Els escabrosos embolics no han fet sinó començar.

Tal com passava a El gall és mort, allò que sobta més de la proposta d’Ingrid Noll és la construcció d’uns personatges, aparentment anodins, que destaquen per damunt de tot per la seva absoluta amoralitat. Topem frontalment, sense embuts, amb pensaments i actes terribles que no generen cap sentiment de culpa. Cap personatge no se n’escapa. Ni aquell que sembla més innocent.

És curiós com l’autora defineix la naturalesa humana. Ningú no és “bo” ni “dolent” del tot. Tothom amaga un cantó fosc, tothom guarda secrets ocults. L’amor no sembla tenir un espai dins la novel·la, malgrat la bona relació entre el nét i l’avi. Si més no, el lector no el detecta. Hi trobem avorriment, interès, individualisme, por, idees preconcebudes, convencionalisme. Fins i tot podem parlar d’afecte i compassió. Però no hi apareix l’estimació veritable. El cinisme amara la narració, que no està exempta d’una acidesa humorística davant la qual el lector no sap ben bé quina posició adoptar.

La vida és complicada. Això ens diu Noll. Les relacions humanes -i les familiars especialment- no són sinceres. Tots vivim una eterna contradicció interna, plena de mancances i de desigs insatisfets. Frustració. Ingrid Noll no jutja. Es distancia suficientment per, des de la ironia i el sarcasme, dibuixar uns personatges amb els quals el lector no arriba a empatitzar en cap moment.

La novel·la, que pertany al gènere negre de caire psicològic, és plena de delictes, però no hi apareix pràcticament la policia. De fet, tot queda impune. El lector assisteix a un seguit de despropòsits que ratllen la inversemblança. Mai unes relacions avi-nét han generat, diria, tanta estupefacció. Rere una aparença lleugera, amb gran abundància de diàlegs i algunes pinzellades absolutament histriòniques (les citacions en llatí de l’avi resulten ben sucoses), Noll ens convida a una reflexió que pot esdevenir tan profunda com nosaltres, els lectors, decidim.

Els avis fan nosa? El crim acaba essent castigat? Tothom rep en realitat allò que es mereix? La justícia i la llei van per diferents camins? Podem confiar els uns en els altres? Bellum omnium contra omnes, declara el vell gairebé al final. I tal vegada és un bon resum del missatge que l’autora pretén transmetre.

Palabra de honor desconcerta. No es tracta d’una gran obra. M’atreviria a considerar que, dins la producció de Noll, és un producte menor. I, no obstant això, em sembla que no pot deixar indiferent ningú.

Que passeu un feliç cap de setmana, negrots.

V Premi internacional RBA de novel·la negra

2011-09-09T19:52:00.004+02:00

Anit, a Barcelona, es va lliurar el V Premi Internacional RBA de novel·la negra, que va recuare en l'autora dels Estats Units Patricia Cornwell.

L'obra receptora del guardó, Red Mist, apareixerà aquí a final d'any, si més no en castellà, amb el nom de Niebla roja. Es tracta de l'entrega número dinou de les peripècies de la doctora Kay Scarpetta, del departament de medicina legal i una bona i resolutiva detectiva.

He de dir que jo només he llegit una novel·la de Cornwell, la primera de la sèrie. Va arribar a les meves mans abans de ser molt famosa, en un dels encàrrecs que jo solia fer al Círculo de Lectores a nom de la meva mare (que n'era sòcia). Crec que corria l'any 1991 o 1992.

El títol de l'obra és Post mortem i val a dir que, en un període pre CSI on encara no ens havien aclaparat amb hores i hores de metratge sobre tècniques forenses, em va resultar prou atractiva. L'autora encara signava Patricia D. Cornwell (la D correspon a Daniels, el seu cognom familiar, mentre que el Cornwell li prové d'un primer matrimoni).
No puc afegir res més perquè no he continuat llegint-la. Per tant, totes les aportacions dels negrots seran molt ben rebudes.

En qualsevol cas, la notícia d'avui és el premi, el més substanciós del gènere criminal. Ni més ni menys que 125.000 euros (poca broma).

Els guanyadors de les anteriors edicions han estat:

Francisco González Ledesma: Una novela de barrio (2007).

Andrea Camilleri: La muerte de Amalia Sacerdote (2008).

Philip Kerr: Si los muertos no resucitan (2009).

Harlan Coben: Alta tensió (2010).

Oi que seria bo que per una vegada se l'emportés algú menys famós? Ai, que em temo que RBA juga a guanyador. Una idea per reflexionar.

Bona nit, negrots.

Aquesta és l'edició de Post mortem que tinc a casa i que avui m'ha plagut remenar abans de redactar aquesta breu notícia.

Segon aniversari d'un bloc ple de crims

2011-09-06T00:13:00.000+02:00

Esgotada de treballar i colgada de feina, no puc deixar passar una efemèride importantíssima. Avui fa exactament dos anys que vaig començar aquest bloc. Dos anys. Tan curts i tan llargs alhora, tan curulls de lectures, de compulsions, de novetats i de canvis.

La vida no s'atura mai i, capriciosa, sovint es revesteix d'atzar per oferir-nos sorpreses i situacions inesperades. Això ha succeït amb aquest espai, iniciat gairebé com un joc, com una extensió lògica d'una gran afecció. I ara ja puc afirmar que "A l'ombra del crim" ha esdevingut un punt de trobada de la negror, un lloc consolidat que m'ha obert portes, m'ha ajudat a conèixer gent, m'ha ofert la possibilitat de fer coses noves i m'ha proporcionat moments feliços.

I espero que continuï, per descomptat. Tinc nous projectes i moltes ganes de tirar endavant. I per a això necessito, per damunt de tot, la vostra complicitat. La complicitat dels negrots i les negrotes que, amb una fidelitat que us honora, empleneu el bloc, des del començament, de tota la seva significació.

Milers de gràcies a tots. El meu afecte és enorme. Per això desitjo que tots passem, com correspon, un aniversari ben sinistre.

Fácil de matar, de Maruja Torres

2011-08-24T01:11:00.005+02:00

Ja vaig explicar en un altre lloc que per Sant Jordi vaig tenir la feblesa d’adquirir l’última novel·la de Maruja Torres. M’havia promès a mi mateixa no fer-ho mai més, atesa la nefasta impressió que m’havia causat el darrer llibre que li vaig llegir, amb el qual (per a més inri, com diu la meva mare) havia guanyat, l’any 2000, el Premi Planeta.

Mientras vivimos, es deia la impresentable obra (ni tan sols no en recordava el títol, acaba d’informar-me l’amable Sr. Google). Aquella Mientras vivimos, que em va suggerir el pensament que potser la senyora Torres havia de buscar-se un negre una mica més ben dotat (literàriament parlant, que ningú no pensi malament), em va fer situar els escrits de la periodista al calaix mental de la més absoluta obsolescència.

Però la “compulsió” és dèbil (i la curiositat més). Quan per Sant Jordi vaig veure la portada del llibre i vaig saber que es tractava d’una novel·la criminal, vaig decidir donar-li l’oportunitat definitiva. O ara o mai. Fet i fet, pitjor que Mientras vivimos no podia ser. Potser la Torres s’havia buscat finalment un negre millor. El cas és que vaig pagar l’import del llibre (no m’estranya gens que el Sr. Lara estic folrat) i, discutint amb mi mateixa, el vaig col·locar a la lleixa d’espera.

Ara, uns mesos després, li ha arribat el moment. Fácil de matar, s’intitula la novel·la i, potser perquè n’esperava tan poc (més aviat res), al final no m’ha semblat tan horrorosa com pensava.

El motiu pel qual escriptors ja coneguts fan incursions en el gènere criminal és realment un misteri. Recentment ho ha fet Carme Riera amb Natura quasi morta, i ara Maruja Torres. Tal vegada ells mateixos es posen a prova o pretenen passar-s’ho bé. No en tinc ni idea. El que queda clar és que Fácil de matar es pot catalogar sens dubte d’un divertiment sense més pretensions que, segurament, a qui més ha divertit és a la seva autora.

Ambientada a Beirut (recordem que és el lloc on Torres va traslladar fa un temps la seva residència), la trama és senzilla i tòpica, però amanida amb una bona dosi d’àcida ironia. M’ha agradat el llenguatge directe i expeditiu de Torres i l’agudesa (encara que resulti poc versemblant) dels diàlegs. L’autora no s’està d’arramblar amb tot allò que, enmig de la decadent i convulsa societat libanesa, considera criticable. La corrupció, les lluites internes, els problemes religiosos, la hipocresia, les traïcions polítiques, el poc valor de la vida humana, el classisme, l’elitisme. No se salva tampoc el caspós Institut Cervantes i els seus integrants, emparats rere una rèplica de nom molt poc críptic: Fundación Quijote.

Combrego amb l’afirmació d’Elena Losada a propòsit del llibre, que va titllar d’autoparòdia. La protagonista, Diana Dial, és una periodista madureta i prejubilada que es dedica a investigar "per amor a l'art" com si fos una detectiva. No té llicència ni res que s’hi assembli i va pel món jugant-se el físic sense un motiu que pugui convèncer el lector. Tot plegat no resulta gens creïble. Només posseeix la gràcia d’aconseguir l’autoburla, que, tot sigui dit, sempre pot considerar-se un exercici prou sa.

Estic segura que Fácil de matar no passarà als anals de la novel·la negra, però pot esdevenir una lectura distreta per a qui no es vulgui escalfar el cap durant els dies ja prou calorosos d’aquest estiu.

Bona nit, negrots.