La dona de gris, ara en Braille

No us podeu imaginar l'emoció que sento en comunicar-vos aquesta notícia. Des d'ahir, 29 d'abril de 2016, la meva novel·la La dona de gris està traduïda al sistema Braille. Aquesta bona nova, que faria feliç a qualsevol escriptor, és per a mi molt més especial. Suposo que sabeu que la meva mare és cega i, malgrat que no sap llegir Braille perquè va perdre la vista essent ja gran, el tema de la ceguesa resulta molt rellevant a la meva família.

D'altra banda, encara tinc una altra experiència vinculada a les persones invidents. Quan jo anava a l'institut (ha plogut una mica) vaig tenir una companya de pupitre cega durant tot un curs. Es deia Teresa. Prenia els apunts en Braille i jo em vaig acostumar a sentir cada dia els copets del seu punxó contra la tauleta on col·locava el paper. En contra del que us pugueu imaginar, aquell sorollet no em molestava. Al contrari. Si un dia la Teresa no venia, el trobava a faltar. Vaig saber per ella moltes coses del sistema Braille, vaig aprendre algunes lletres i ella m'ensenyà a passar els dits per damunt del paper. Evidentment, mai no vaig arribar a llegir res, però va ser una experiència extremadament enriquidora, que recordo amb tendresa.  

Ara, gràcies a Jordi Blesa Montoliu, que em va prometre ocupar-se d'aconseguir que el col·lectiu de persones que no hi veuen poguessin llegir la novel·la, la versió en Braille ja és una realitat. Personalment, no tinc paraules per agrair a en Jordi el seu interès, el seu esforç i la seva amabilitat. Ens coneixem de les xarxes socials i ell ja va ser tan amable de venir a la primera presentació de la novel·la a la Llibreria Pròleg. Les relacions humanes són sorprenents i misterioses. I la vida, de vegades, et fa alguns regals. Ara, a mi, me n'ha fet un. Perquè jo mai no hauria somniat que la meva dona grisa visqués aquesta experiència.  

Potser farem una presentació oficial més endavant. Si és així, ja avisaré. De moment, només vull fer-vos partícips, amb les mans tremoloses, d'aquesta esplèndida notícia. 

Que passeu un feliç cap de setmana, negrots. 

I a tu, Jordi Blesa Montoliu, el meu infinit agraïment.  

  

Julián Ibáñez, quart premi Pata Negra

L'escriptor de Santander Julián Ibáñez i la seva novel·la Gatas salvajes, que encara no he llegit, s'ha convertit en el quart guanyador del Premi Pata Negra, que s'atorga en el marc del Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca.

Des d'aquí volem felicitar-lo calorosament. Estem seguríssims que es tracta d'un premi molt merescut.

Els anteriors guanyadors van ser Rafael Reig, Carlos Zanón i Víctor del Árbol.  

Per cert, no cal dir que tant el títol de la novel·la com

la seva coberta ens encanta!

No jugueu al cementiri, d’Olga Xirinacs

He llegit No jugueu al cementiri, de l’autora tarragonina Olga Xirinacs (novel·la guanyadora del Premi Sèrie Negra 2002), amb un gaudi molt gran. No perquè sigui una novel·la vertaderament negra, que no ho és, sinó amb el plaer de tot el contrari. Amb el plaer de paladejar una petita delícia, escrita amb un estil de regust antic, que ens remet als relats clàssics de fantasmes i espectres i alhora ens parla de la societat actual.

Dues trames entrellaçades, un violoncel que guarda un misteri, un heterogeni grup de personatges a quin més curiós, una violació terrible, uns nens enjogassats, valents i tafaners, l’encís hedonista del bon menjar i de la música, la bellesa de la pluja i del mar, l’encant inigualable de les velles històries contades en veu baixa. Tot un embruix de sensacions i circumstàncies que acaben lligant sense més pretensions que fer-nos passar una estona ben enganxats a la lectura. I sense oblidar la gràcia de parlar de morts, de cadàvers, de cementiris, amb un cantó clarament gòtic dins d’una narració que unifica senzillesa, sorpresa i imaginació.  

Estic contenta d’haver fet cas a la mestra Aritzeta i d’haver llegit aquesta novel·la. I, sobretot, de poder incloure per primer cop la ressenya d’una obra d’Olga Xirinacs en aquest bloc. Era una mancança històrica que avui, per fi, queda solucionada. 

Que passeu un bon dia, negrots.  

De veritat sempre voleu finals feliços?

Fa setmanes que volia parlar-vos d’aquesta qüestió, però l’excés de feina m’ho ha fet ajornar. Avui he trobat una estona entre tasques i m’hi he posat. Al cap i a la fi, no es tracta d’escriure un article gaire llarg, sinó de dedicar una petita reflexió a un tema que em crida l’atenció i que no deixa de sorprendre’m. 

M’explicaré.

Al llarg del munt de presentacions i actes literaris en què sovint participo, he tingut l’oportunitat de fer conversa amb lectors de tota mena. Acostumen a ser converses profitoses, de les quals se n’aprèn molt, i on s’hi poden descobrir aspectes, mirades i enfocaments diversos i variats. Un d’aquests aspectes, que té a veure amb els finals dels relats o de les novel·les (negres i no negres), el vull comentar avui. Sobretot perquè m’ha sobtat.

Resulta que he descobert que a un cert nombre de lectors no els agrada que les històries no tinguin un final feliç. Els molesta que acabin malament, es mori algun personatge, el conflicte no tingui solució, els problemes no s’arreglin, etcètera. En resum, que desitgen un happy end sí o sí. Quan això no passa, se senten decebuts i l’obra en qüestió no els agrada tant. No puc il·lustrar-ho amb exemples sense fer spoilers, però el cas és que és un comentari força recurrent, molt més del que jo mai no m'hauria esperat.     

En el meu paper d’estudiosa de la literatura, d’escriptora, però sobretot de lectora, aquest fet em sembla digne de comentari, perquè ens aboca a un dels grans temes de debat teòric: la finalitat de la literatura. Sembla que per a alguns lectors, el plaer de la lectura ha d’estar indefectiblement lligat a emocions felices. Poden suportar el patiment al llarg del llibre, però sabent que, com a colofó, les coses tornaran a la normalitat i es produirà la desitjada recuperació de l’ordre establert. En els casos en què això no és així, el sentiment de tristor i de decepció els aclapara i fa que atorguin al text una altra valoració. Que li posin un “però” de caràcter negatiu, independentment de la seva qualitat objectiva (si és que l’objectivitat pot existir, no discutirem ara per això).

Personalment, ho trobo curiós. Són multitud les obres sense final feliç que m’han marcat al llarg de la vida i que ara formen part del meu bagatge literari de capçalera. I, si parlem de les lectures que he fet recentment, puc assegurar-vos que gran part de les més reeixides tenen desenllaços tristos, durs o poc gratificants. Podria citar, sense ser ni mínimament exhaustiva, Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker, El pequeño Arquímedes, d’Aldous Huxley, Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy, El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle, Tota la veritat, de Núria Cadenes o Maldita verdad, d’Empar Fernández.

Deia Kafka que la literatura ha de ser com un cop de puny a l’estómac. Si no, alguna cosa falla. I jo hi estic d’acord. L’obra literària ens ha de remoure, commoure, incomodar, molestar, fer-nos pensar, fer-nos riure, fer-nos voler abandonar-la, fer-nos veure la realitat del món, fer-nos estimar, fer-nos plorar.

Amb això no vull dir que no puguin existir els finals feliços, que a tots ens agraden i ens tranquil·litzen. Però sí comentar que la finalitat del text literari no ha de raure en la complaença. El plaer estètic, el plaer que podem extreure de l’obra d’art, ha d’estar per damunt de la contingència d’un desenllaç concret. La seva valoració no pot dependre d’això. De cap de les maneres.

Tanmateix, m’hi jugo el que sigui que, a aquestes alçades del meu article, més d’un de vosaltres està pensant: “Molt bé, Anna, però jo no vull patir mentre llegeixo, jo vull entretenir-me, divertir-me, passar-m’ho bé”. Oi que sí, que ho esteu pensant? Doncs perfecte, i tant. Em sembla molt lícit. Només faltaria. A mi també m’agrada divertir-me. La lectura no ha d’esdevenir un sacrifici.

Però tampoc no puc defensar la necessitat que les històries s’acabin sempre bé. Seria nedar contracorrent. I encara menys puc acceptar que un final trist menyscabi la valoració qualitativa d’un text.  

La vida, per definició, no té finals feliços, estimats negrots. Vaja, que el final de tots nosaltres mai no és feliç. Si la literatura no fa altra cosa que descriure el món i descriure’ns a nosaltres... com podem qüestionar un desenllaç que ja coneixem?

Va, vinga, opineu. Fem debat aquí, sisplau. Que no es mori l’ànec, que encara no li ha arribat l’hora.

Campanades de boda, de Teresa Solana

Campanades de boda és la quarta entrega (després d’Un crim imperfecte, Drecera al paradís i L’Hora Zen) de la sèrie dels bessons Eduard i Borja creada per Teresa Solana, uns detectius de pega, amb una cara una mica dura, que sempre es troben en embolics impossibles. En aquesta ocasió, es veuen involucrats en la investigació d’un tèrbol assassinat amb Poloni 210, com en el cas de l’espia rus Alexander Litvinenko. El terrible crim amb verí radioactiu, que Jordi de Manuel ja va emprar fa uns anys per a la trama de la novel·la Mans lliures, també té una certa relació amb el President de la Generalitat, com en aquella obra. M’ha fet gràcia. Resulta interessant constatar com, a partir de la realitat i de certes coincidències atzaroses, poden sorgir textos tan diferents. És l’encís de la literatura, ni més ni menys.

Un cop més, Solana critica la societat en la qual estem immersos, aquesta vegada de manera més continguda i amb un bany més gran de realitat. La Barcelona turística, on hi fan cap fins i tot els milionaris americans a organitzar festes i bodes. La Barcelona pija de la part alta de la Diagonal. Però també la Barcelona de Sant Adrià, amb patriarques moribunds i uns pinxos ineptes que la caguen a tort i a dret.

Malgrat el to volgudament delirant de la sèrie, Campanades de boda no cau en una sàtira humorística tan caricaturesca i hiperbòlica com en les entregues anteriors. Personalment, per a mi és una llàstima. A mi ja m’agradava riure com una boja amb les novel·les dels bessons. La seva inversemblança, clarament explotada per l’autora com un recurs per explicar que no hi ha un pam de net, entronca amb les enormes possibilitats que l’humor ens ofereix a l’hora de parlar sense embuts i dir les coses pel seu nom. És de tots sabut que, a través del riure, podem articular discursos que no sempre serien tolerats des de la seriositat. Per això li demano a Solana que, la pròxima vegada, es deixi anar més. Com abans. "Desmelenarse o morir".      

Campanades de boda és una novel·la breu, més breu que les tres anteriors. Es llegeix d’una tirada, agradablement, i ens fa avançar en la vida particular dels protagonistes. Es produeix una certa inversió de rols. Borja es modera una mica, es torna més sensat. En canvi, el seu germà Eduard, sempre tan formal i políticament correcte, llança "una cana a l'aire". No revelo res més. Ho haureu de llegir. La millor escena, veure la iaia Joana fent un retrat robot que va acabar semblant-se al famós Ecce Homo del Santuari de Borja. Encara ric ara.

Si voleu, en podem dir “postnoir”

Tenia pendent, des de fa dies, l’escriptura d’aquest petit article. Com molts d’altres, en realitat, que indefectiblement es van acumulant. Tanmateix, aquest ja no he volgut ajornar-lo més. Només seran quatre mots, però els volia dir.

Ja sabeu que vam debatre sobre la terminologia actual del gènere negre (us enllaço aquí i aquí i aquí els tres articles al respecte) i, d’acord amb la primera andanada d’Empar Fernández, vam parlar de “gris asfalt” per definir un “negre” que darrerament ha tret el cap. Un “negre” que es distancia una mica del clàssic més conservador, el qual, sens cap mena de dubte, resulta ja bastant anacrònic (els anys no passen debades).

No vull retornar al tema ni incidir en la voluntat de crear noves etiquetes. No fan falta, pensen molts. I jo opino el mateix. No fan falta si acceptem que les coses van canviant i que necessiten revisions. 

En qualsevol cas, aquest text és per dir que em sembla molt bé la proposta de Laurentino Vélez sobre una altra possibilitat terminològica per definir el “gris asfalt”. Ell parla de “postnoir”, que considera més pertinent i més acadèmic. Evidentment, té raó. Si “gris asfalt” és una denominació que ha servit per airejar la polèmica, “postnoir” pot ser una possibilitat més rigorosa i literària per definir el concepte.

El paral·lelisme amb altres mots que utilitzen el prefix: “postmodernisme”, “postmodernitat”, “post el que sigui”, legitima el seu ús. Al cap i a la fi, el mot fa referència a “després de”. És a dir, en el nostre cas, seria "després del negre clàssic", "després del negre canònic", "després del negre convencional", etc. etc.   

Per fer-ho ben entenedor, aquesta és la definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans:

Post-: Prefix que significa ‘darrere’, ‘després’. Ex.: postpectoral, postcostal, postcanònic, postguerra.

Personalment, ja he fet servir “postnoir” en alguna ocasió. I crec que ho continuaré fent, sempre que parli d’una novel·la que, com ja vam definir en el seu moment, s’avingui amb els supòsits marcats. És una nomenclatura que em funciona bé i que em sembla escaient.

I ja està. Només era això, negrots. Només era deixar escrita aquesta puntualització.