Harlem Nocturne

dimecres, 16 de març del 2016

Foc verd, de Jordi de Manuel



Foc verd, de l’autor barceloní Jordi de Manuel, és la vuitena entrega de la sèrie protagonitzada per l’inspector de policia Marc Sergiot, un personatge peculiar, intel·ligent i entranyable, que té enganxats un bon nombre de seguidors fidels. No cantaré ara les excel·lències del conjunt de la nissaga perquè la ressenya es podria allargar d’una manera imparable, però els qui em coneixeu i seguiu ja sabeu la meva opinió respecte a la narrativa de De Manuel. El considero un autor sòlid i solvent, capaç d’innovar i de fusionar gèneres (recordeu que la sèrie d’en Sergiot proposa un singular joc de salts cronològics, que jo anomeno “la teranyina”, amb un cantó futurista), de construir un discurs estilísticament potent i de fer-nos reflexionar a fons sobre la nostra deriva, individual i col·lectiva. Un enorme escriptor, vaja.
Foc verd és el número 22 de la Col·lecció Crims.cat (Alrevés Editorial): una novel·la no gaire llarga (207 pàgines), que es devora d’una mossegada. Per primer cop, Jordi de Manuel treu el seu protagonista de l’entorn urbà de la ciutat de Barcelona i el trasllada a un ambient rural envoltat de naturalesa. Se l’emporta de vacances a Galícia durant el terrible agost de l’any 2006, un estiu  de calor inclement al llarg del qual les terres gallegues van ser assolades per un nombre ingent d’incendis. Sergiot marxa lluny de casa en un recorregut interior que per al personatge resulta absolutament necessari. Es troba en un punt d’inflexió vital (que no revelaré per no restar expectatives al lector) i l’allunyament de la quotidianitat esdevé un bàlsam per a la seva recuperació interna, un exercici que l’ajuda a entendre’s, a acceptar el pas del temps (impagable, en aquest sentit, la relació entre ell i el seu cotxe, un 4L vell i atrotinat) i a revalorar la feina, l’amistat i la importància de la família. Ras i curt, a retrobar-se amb el seu jo interior a través d’un recurs tan literari com el del viatge.  
La novel·la té un ritme que s’inicia pausat i està carregada de tots els trets inherents a la narrativa de De Manuel: el seu amor per la natura i el paisatge, les belles descripcions dels boscos i la vegetació, el tracte delicat i amorós envers els animals. Tanmateix, aquest cantó idíl·lic es contraposa feroçment a la part negra de la ficció. A Foc verd el vessant criminal resulta duríssim, esfereïdor i terroríficament actual. Jordi de Manuel mai no ha temut fer un dibuix  hiperrealista de la barbàrie de la nostra societat, i a Foc verd hi torna. La novel·la conté una violència rural i atàvica, ancestral i salvatge, que poua en els desigs més ocults de l’ésser humà. A través de dues històries que acaben convergint (una antiga, narrada a base d’analepsis) i una moderna (i com he dit, brutalment actual), l’autor ens aboca a un crescendo que va pujant de nivell a cada pàgina i que ens enganxa irremissiblement a la lectura.
La superstició, la hipocresia de la moral judeocristiana, la vergonyant actuació de l’Església Catòlica, la cobdícia desfermada, la luxúria, l’enveja, la revenja cruel. Tot això hi apareix a Foc verd, perquè és ‒encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer‒el que hi trobem a la vida. Alhora, els bonics exercicis intertextuals de De Manuel, les picades d’ullet als seus lectors, la subtilitat en la construcció dels personatges i la veu preciosa de certes descripcions altament poètiques apaivaguen la nostra ànima després  d’una experiència lectora que ‒us ho puc assegurar‒ no deixarà indiferent ningú.

Que en gaudiu molt, negrots.




Aquesta ressenya ha aparegut també al Portal Digital Núvol

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Quina magnífica ressenya, Anna! No tardaré a llegir-lo.
Gràcies per haver-me contagiat l'admiració per aquest autor.

Lluís Bosch ha dit...

Acabo "Consulting" i començo "Foc verd" en pocs dies... veig que hem ordenat les lectures simètricament. La ressenya m'ha fet venir més ganes de començar-la...