Harlem Nocturne

dilluns, 29 de desembre de 2014

A la recerca de l'April, de Benjamin Black






A la recerca de l’April és la tercera entrega de la sèrie protagonitzada pel forense dublinès Quirke, sorgit de la ploma i el talent de l’escriptor irlandès John Banville. Les dues primeres, que em van agradar molt, van ser El secret de Christine Falls i L’altre nom de Laura. Banville,  unànimement considerat com un dels més importants autors actuals en llengua anglesa, utilitza un pseudònim per a les seves novel·les negres: Benjamin Black. En realitat, però, mai no ha amagat la seva identitat. Suposo que és un joc com un altre.
A la recerca de l’April és una novel·la esplèndida, amb el segell insubstituïble de Banville. Un llibre que de negre, stricto sensu, en té poc. Manté una certa forma externa, però en realitat no s’ajusta als cànons convencionals. No hi ha  acció desfermada, no hi ha  investigacions policíaques, no hi ha  truculència addictiva. La desaparició i la subsegüent recerca oficiosa d’una jove metgessa, April, representen simplement un pretext per reflectir l’entorn i furgar en les entranyes de la societat irlandesa de mitjan segle XX (no sé si recordeu que les novel·les estan ambientades en aquest període, els anys cinquanta del segle passat).
A l’autor allò que li importa és parlar de la gent, treballar l’ambient i els personatges. És un mestre consumat a l’hora de crear atmosferes, de manera que des del principi els lectors l’acompanyem fascinats en un recorregut profund pel Dublín de l’època. Gairebé podem sentir el fred, la humitat i la boira en les nostres carns. Gairebé flairem l’olor de la cervesa quan entrem en un pub.

La galeria de personatges (els fixos i els escadussers) són una meravella: descrits amb sinceritat, descarnadament, amb totes les seves  vísceres al descobert, però amb una elegància increïble. El conjunt de les febleses, mentides i vergonyes humanes col·locat damunt la taula d’autòpsies i ben disseccionat. Draps bruts de les famílies, prejudicis, hipocresia, abusos, incestos, vicis. Tot queda recreat en una galeria oberta que no pretén estalviar la lletjor.
Quan hom llegeix la sèrie Quirke no pot esperar la diversió més primària del gènere. Es tracta d’una literatura lenta, pausada, que es desgrana de mica en mica, que ens atrapa amb intel·ligència, amb calma, amb pulcritud. No hi ha herois a la novel·la, mai no n’hi ha en les novel·les de Benjamin Black. Però sí que hi ha una cosa: una profunda mirada al fons de l’abisme, al qual l’escriptor ens aboca per tal d’obligar-nos a contemplar allò que ell ja coneix: la terrible complexitat (i brutor) de la condició humana.
Altament recomanada per als amants de les històries psicològiques, profundes i aspres. No us decebrà.
 
 
 

 

dimecres, 24 de desembre de 2014

No ho podia assegurar amb certesa, de diversos autors





No volia acabar l'any sense comentar-vos aquest engrescador volum. Es tracta d'un llibre de 15 relats negres, escrits per autors del Maresme, que tenen dues coses en comú (els relats, no els autors). Tots passen a Mataró i, en un moment o altre, han de contenir una frase comuna... Fins aquí puc avançar.
 
Com s'indica ben encertadament a la coberta posterior:
 
Una frase. Una ciutat. Mataró esdevé l'escenari principal d'aquestes quinze històries, negres i criminals, on conflueixen l'essència de Chandler, els misteris de Highsmith, la força narrativa de Connelly i la brillantor de Coben. Els seus autors juguen amb el suspens mentre ens mostren la ciutat. Després de llegir aquest llibre, quan sortiu a passejar, hi haurà indrets de Mataró que ja no veureu igual.
 
Doncs sí, així és. Els relats són diferents entre ells i això els enriqueix. Hi trobem una mica de tot, inclòs el conte guanyador del I Premi de relats curts Planeta Lletra. S'intitula La nit nua i la seva autora és Gemma Blández Trujillo.  
 
Mossos d'esquadra, periodistes, investigadors privats... tot l'estol de personatges propis del gènere fan estada en unes pàgines agradables de llegir, distretes i curioses. A més, demostren per enèsima vegada quant de talent tenim per tot arreu.
 
Us deixo aquí la llista dels escriptors que han participat en el volum.
 
Gemma Blández Trujillo, Francesc Duch Casanova, Roser Cerdà Mellado, Esther Aragón, Júlia Lancho Teruel, Núria López Garcia, Oscar Navas, Txell Pañella i Montlleó, Montserrat Pérez Martínez, Heidi Pérez, Miguel Ramírez, M. Rosa Salas i Anglès, Jaume Sancho, Isabel Sanfeliu Pujades i Rosi Tirado.
 
Endavant, negrots! Ah, i vigileu si aneu a Mataró...
 
 

dimarts, 23 de desembre de 2014

Bon Nadal negrot





Hi ha dies i moments en què la inspiració, l'humor i els ànims no volen acompanyar-nos. És així, forma part de la vida, de l'esdevenir diari. I no passa res. Ens entestem a lluitar contra la tristor i em sembla que ens equivoquem.  Estic segura que és més intel·ligent assumir-la com a part integrant de la vida, admetre-la quan arriba.
 
Avui és un dia d'aquests. No em surt cap relat ni cap facècia, però això no pot impedir que us feliciti el Nadal. Gràcies per ser-hi sempre, per passar per aquí fidelment, per llegir les ressenyes, per compartir-les, per seguir les meves modestes recomanacions.  
Gràcies per fer-me sentir que les hores esmerçades
en aquest espai no són en va.
 
Gràcies, moltes gràcies.  
 
DES DE A L'OMBRA DEL CRIM US DESITJO
A TOTS, NEGROTS I NO NEGROTS, UN FELIÇ NADAL
 
Anna Maria Villalonga
 
 
 
 
Ah, i no us estranyi que utilitzi imatges de gats. Ja sabeu com m'agraden. 
I lliguen amb la negror, oi que sí?

 

divendres, 19 de desembre de 2014

Anem fent camí: la novel·la negra catalana en una publicació universitària





Aquests tres individus que veieu en foto retrospectiva (Salamanca, 2013) tenim una dèria: la novel·la negra. I, encara més, la novel·la negra escrita en català. 
Som així, ves per on.
 
Una de les fites que des de fa temps ens hem proposat és que el gènere en la nostra llengua vagi fent via cap al seu reconeixement. Això vol dir moltes coses, però una de les més importants és intentar que arribi a les Universitats, un lloc poc amable per a la literatura que s'allunya del cànon, 
considerada "menor" i "popular".
 
La nostra tasca és una cursa de fons, això ho tenim molt clar. Però de tant en tant fem una gambada. I avui us podem anunciar que n'hem fet una. 
Ha estat un projecte llarg i costós, però finalment 
ja tenim amb nosaltres la bonica criatura.
 
La Revista acadèmica de la Facultat de Filologia de la Universitat d'Alacant, Ítaca, ha publicat un número monogràfic dedicat a la novel·la negra catalana. L'hem coordinat, amb una feinada més que considerable, entre els dos individus de més amunt (Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar) i una servidora. A la revista hi ha articles sobre allò que ens agrada dir "els deu negrets".  O sigui,  deu autors que considerem emblemàtics del gènere en la nostra llengua, alguns del passat i d'altres del present.  
 
Es tracta (per l'ordre en què apareixen a la Revista) de: Jordi de Manuel, Agustí Vehí, Teresa Solana, Andreu Martín, Ferran Torrent, Maria Antònia Oliver, Antoni Serra, Jaume Fuster, Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis.
 
Com veureu si hi entreu, 10 estudiosos hem parlat dels nostres 10 negrets. En el mateix ordre som: Anna Maria Villalonga, Jordi Figuerola, Stewart King, Àlex Martín Escribà, Andrea Robles, Alejandro Casadesús, Sebastià Bennasar, Margarida Aritzeta, Anna Moreno-Bedmar i Salvador Balcells.
 
De moment, us deixo l'enllaç que permet llegir els articles per Internet (AQUÍ). La revista en paper es troba ara mateix a la impremta.
 
La veritat és que estem molt contents del resultat i d'allò que significa. Esperem que, per a tots els amants del "negre", sigui tan interessant
com ho ha estat per a nosaltres. 
 
 
 
 
 
 

dijous, 11 de desembre de 2014

Maldita sea, de Sonia Martín Albà






Maldita sea, de Sonia Martín Albà, és la novel·la guanyadora del VII Concurs de narrativa Delta 2013-2014. Es tracta d’un Premi de narrativa escrita per dones, sorgit amb la intenció de potenciar la creativitat de les escriptores i el seu ressò i desenvolupament. L'autora prové del món del Dret i la Criminologia. Treballa a l’Administració de Justícia des de 1998. El seu lògic coneixement del llenguatge i dels procediments policials i judicials queda en la novel·la perfectament palès. La ficció se situa a la zona del Baix Llobregat (Viladecans, Gavà, Castelldefels, Esplugues, Sant Joan Despí, etc.) i, com el títol ens anuncia, està escrita en castellà.
A la solapa del llibre hi podem llegir: La novel·la negra guanyadora desborda els àmbits tradicionals en què l’imaginari col·lectiu ha circumscrit les escriptores i trenca, així, estereotips del que és propi o no de l’escriptura feta per dones.
Jo, que sóc una mica refractària a l’hora de reconèixer l’existència de tants estereotips com diuen, no puc evitar pensar que el comentari és encertat. I ho és perquè l’autora de Maldita sea ha confegit una obra molt poc “femenina”, en el pitjor i més restrictiu sentit de la paraula. Ans al contrari. El seu text ˗directe i realista, sense complaences ni eufemismes˗ s’adscriu plenament en el subgènere de la novel·la de procediment policial i ens arriba des d’unes pàgines fresques i clares, que no gasten voltes retòriques ni convencionalismes. Sense pèls a la llengua ni elements superflus, Sonia Martín ens fa perseguir un assassí de dones tot emprant alguns tòpics molt ben calculats, alguns dels quals decideix trencar. Es nota que s’ho passa bé. Juga amb l’alteració sobtada de la perspectiva, fa alguns salts al passat, dosifica la intriga. Un cert desmanyotament estilístic i la quantitat justa de costumisme converteixen la novel·la en un text molt llegidor.
La protagonista de Maldita sea, Paula, pertany a la unitat dels Mossos d’Esquadra encarregada dels delictes de violència de gènere. Recent escapada d’una relació de maltractament psicològic, ningú millor que ella per comprendre les terribles situacions que moltes dones es veuen obligades a afrontar. Tanmateix, la novel·la no va exactament per aquí. Hi ha girs i canvis que ens permeten aventurar que Sonia Martín pretenia  desmarcar-se  de la  típica trama (ja massa repetida) del drama de les dones maltractades i els seus maltractadors. Si és així, la felicito. Tot plegat està prou pensat per evitar la recurrència i els recursos fàcils. Sense revelar res, diré que m’ha agradat molt una de les decisions que ha pres a l’hora de construir el desenllaç. Suposo que ella m’entendrà.
El personatge de Paula m’ha recordat una mica la meva estimada Kinsey Millhone. I tota la novel·la, de fet, m’ha evocat l’estil brusc i aspre de Sue Grafton. Si és així, potser l’autora ja ens ho farà saber. També em pregunto si tindrem la sort de llegir més aventures d’aquesta Paula, valenta, tossuda i empàtica, que tan rodoneta li ha sortit.

divendres, 5 de desembre de 2014

40 novel·les es presenten al VI Premi Crims de Tinta






40 novel·les s'han presentat al VI Premi Crims de Tinta de novel·la negra escrita en català. El premi serà lliurat el 29 de gener en l'acte inaugural de la BCNegra 2015.  


No ens enganyem, negrots. 40 títols són moltíssims. No puc amagar que estic contenta. Qui es pensava que exageràvem quan parlàvem del bon estat de salut del gènere en català?

Ara la pilota és al vostre terrat. No només hem d'escriure, divulgar, estudiar i tenir premis i festivals en marxa. També hem d'apostar per la lectura dels nostres autors. I això ho hem de fer tots nosaltres, en la nostra condició de lectors.

Au, que ningú no s'escaquegi. A llegir s'ha dit. Endavant les atxes, negrots!

dijous, 4 de desembre de 2014

Vertigen, d'Esperança Camps i Empar Marco





Vertigen, publicada per Sembra Llibres, és una obra ˗diferent i prou engrescadora˗ escrita a quatre mans per Esperança Camps i Empar Marco. Ambdues autores són periodistes (a banda del ja extens currículum de Camps com a escriptora) i, en conseqüència, viuen intensament tots els afers de l’actualitat (convulsa, embogida i punyent) més peremptòria. Són perseguidores de la notícia: Empar Marco com a corresponsal de TV3 al País Valencià (tots la coneixeu de sobres) i Esperança Camps com a treballadora de Canal 9.  
Amb aquestes característiques, i atès que Camps va ser una afectada directa del tancament de la Televisió Valenciana ara fa justament un any, no és estrany que hagin tingut la temptació d’afrontar literàriament el terrible afer. Tal vegada la novel·la ha acomplert més d’una funció. D’una banda, la d’explicar-nos els fets tal com van succeir, intentant mostrar-nos-en els motius profunds, els antecedents, la intervenció dels personatges públics que hi estaven relacionats, etc. És a dir, la funció de reflectir i analitzar seriosament la notícia i la seqüència dels esdeveniments. D’una altra, parlar-nos de les conseqüències culturals, polítiques, socials i humanes que la clausura d’una televisió pública amb tants anys de recorregut significa per a un territori. Tanmateix, jo encara hi afegiria una tercera utilitat, més personal i dura: la de servir de catarsi a les autores (i de retruc als lectors implicats) per superar un trasbals tan enorme, tan increïble, tan difícil de pair.
El llibre està construït gairebé com un non-fiction. Hi ha la realitat novel·lada, que representa la part més substancial del text, emmarcada dins d’una història de ficció. El vessant de la ficció, amb personatges que viuen una sèrie de tràgics incidents enmig dels atabalats moments del tancament de Canal 9, tampoc no renuncia a palesar els greus problemes de la societat valenciana. Així, Camps i Marco no desaprofiten l’ocasió i teixeixen una trama sobre la creixent presència d’elements nazis i d’extrema dreta en aquells indrets (i val a dir que en tot Europa) i la intervenció no sempre ortodoxa de les forces de l’ordre.
La lectura de Vertigen ens impacta per la seva proximitat espacial i temporal, pel seu absolut realisme i pel seu decebedor balanç de la societat que ens envolta. La conclusió és que “no hi ha un pam de net”, que no hi ha esperances de resoldre res. Com apareix a la contraportada del llibre: A Vertigen, s’hi barregen diverses trames que ens arrosseguen cap a la caiguda lliure dels seus protagonistes, però també la d’una societat que s’aboca al caire del precipici.
Doncs això. No es pot dir més clar. Un text intel·ligent i ben escrit, adequat especialment per als amants del periodisme d’investigació i per a tothom que tingui interès en la història estrictament coetània, explicada sense concessions, draps  calents ni pèls a la llengua.     
Ben recomanable, negrots.